‘Te deix, amor, lamar com a penyora’ de la mallorquina Carme Riera va ser un dels primers llibres en català que vaig devorar que era adolescent. Un recull de narracions o contes intimistes i ferms on dona i mar esdevenen protagonistes. Sensacions i esborronament de la pell quan descobreixes emocions encara no viscudes a través de la lectura en paper. Quins temps…
I aixina, amb melangia i somriure trist, trepitge les flors tubulars de jacaranda d’un blau violaci a la vora de laplaça de l’ajuntament de Dénia per enfilar-me pel carrer la Mar cap avall fins a l’antiga llotja de peix, recentment reconvertida en Museu de laMar. I allà endinsar-me en els seus tresors, peces d’arqueologia subaquàtica recuperades i ara exposades finalment per a tots els visitants. Algunes d’elles arraconades durant més d’un quart de segle en espais imagatzems foscos i protegits però ara, a la fi, rescatades de l’oblit. Àmfores mil·lenàries que ens descobreixen una Dianium romana amb terrisseries pròpies que exportava i rebia vi, oli i garum. O una Madinat Daniya dissenyada en època andalusina amb el mar com a espill. O ja més endavant la Dénia cristiana, amb torres guaita i baluards, que converteix el seu porten base de galeres amb les que es feien incursions corsàries fins a l’Alger.
Amb un moment clau, àlgid i crític, el 1609, en convertir-se en port escenaride l’expulsió dels moriscs. Fins a 30.000 foren traslladats a les platges d’Orà. Història de Dénia que tres anys més tard, el 1612, rebria el títol de Ciutat.
Dénia, museu i mar. Moments també de confusió i dolor. Naufragis com el de la fragata La Guadalupe el 1799 provoquen conmoció entre la població. 107 morts, un terç de la tripulació.
I moments d’esplendor, com el S.XVIII amb el comerç de la pansa i l’aparició del grans vapors que anaven substituint bergantins, goletes, corbetes i pallebots. I encara més vaixells enfonsats queens deixen més tresors (La Felguera,1880; Parthenon, 1868).
El museu també recull maquetes de galions iuna col·lecció de fotografies de 1915 d’Emili Oliver Morand amb imatges delvaixell de vapor de la línea de passatgers Dénia-Oran, de grans velers al’entrada del port, i fins i tot, d’aquells meravellosos llaüts que ja no estem acostumats a veure al port. Novament més tresors de la mar cedits per veïns i amants de la comarca. Peces de personatges coneguts com José Piera ‘El Pegolí’o com Antoni Català, i d’altres no per menys coneguts menys importants. No ésqualsevol cosa, trenta-cinc anys de donacions, llegats i dipòsits que han anat eixamplant els fons dels museus d’Arqueologia i Etnologia de la ciutat.
Patrimoni local, combinat amb patrimoni mariner com el que es pot veure en algun dels continguts audiovisuals. Dénia, ciutat portuària, oberta, canalla, Dos mil anys d’història, comerç i navegació. Sense oblidar als mariners i el seu micromón. La història del pòsit, dels seuspescadors…
Pense en patrimoni del mar i em ve al cap la novel·la ’Veus, la mar’ del suecà Victor Labrado, guanyadora del Premi Joanot Martorell, on els vells mariners de Calp deixen la seua empremta. O ‘Gat vell. Dites marineres’, de Francesc Xavier Llorca Ibi, Premi Bernat Capó de difusió de cultura popular 2018, compendi de frases i refranys que arrepleguen una llarga tradició oral d’aquells que viuen amb passió i entrega els oficis de la mar. O ‘Mar i Llengua a la Marina Alta. La formació del llenguatge mariner’, de Roser Cabrera. Tot un no acabar de cultura i mar.
Penyora. Cosa que es deixa com a garantia del pagament d’un deute o del compliment d’una obligació. Llavors, si com al‘obra de Riera deixem la mar com a penyora, quina serà llavors la nostra obligació? Desde la finestra del museu es veu el port. Encara no han tornat els vaixells de pesca de faenar.
