VALÈNCIA. Potser –només potser– els llibres definitius de les nostres vides requerixen d’una presència física considerable. No precisament els de poesia, com és evident. Però sí, influïts sens dubte per una certa necessitat de consistència i per una materialitat inevitable, existix dins de nosaltres una tendència a associar la solidesa i les conviccions que necessitem a una referencialitat o un ancoratge amb garanties físiques. Tot allò que és ferm, tot allò que es manté i no queda a mercé dels vents o dels canvis, tot allò que volem sòlid i immutable precisa, àmbits morals a banda i com una reminiscència de les nostres pors, d’una certa envergadura tangible, d’una carnalitat intensa.
En l’àmbit de les novel·les açò succeïx. És complicat que un volum cridanerament breu siga el llibre de la nostra vida, o que els grans records i una presència més o menys permanent d’aquell enlluernament adolescent provinga d’una novel·la de lectura ràpida i fugissera. Probablement, i més enllà de la grandesa purament literària del text en qüestió, també influïxen ací precisament les moltes hores dedicades a una novel·la de llargària notable, el record d’un estiu o d’uns àmbits o circumstàncies que ens acompanyaren mentres la llegíem, el solatge que lentament destil·la la constància i la familiaritat que inevitablement acaba arribant, així com els molts matins, vesprades o nits passats en la seua companyia, o la reconeguda presència física i el tacte en les mans, enfortint quan l’espurna s’encén adequadament uns lligams i una veneració que seran –relectures decebedores i de maduresa a banda– inextingibles.
Ja amb certa perspectiva, podem dir que a desfer i explosionar totes eixes banals conviccions ha vingut a este món el francés Éric Vuillard (Lyon, 1968). Més enllà de la sumptuositat de L’ordre du jour (2017), una narració magistral de les clavegueres econòmiques –i per tant definitòries– de l’ascens i consolidació del partit nazi per mitjà del suport financer del principals industrials alemanys, Vuillard a hores d’ara ja s’ha convertit en el més virtuós dels escriptors europeus en l’art d’arribar a màxims en obres d’una brevetat realment cridanera.
Ho va fer en 2016 amb 14 Juillet, el relat on inaugurava el seu plaer per eixe gènere mixt que es resistix a ser considerat com a novel·la històrica estricta, i fins i tot la seua essència posava en dubte també la possibilitat de ser incardinat dins de la novel·la com a gènere matriu. En aquell llibre l’autor, invisibilitzant-se com a tal, narrava els fets d’aquell dia transcendent, convertint-se en la veu i els ulls de tota aquella massa anònima i protagonista, i ho feia per mitjà de poques pàgines i d’un joc brillant i absolutament modern: ballar de manera constant en els màrgens canònics de tots aquells gèneres que s’insinuaven durant la seua lectura –que en són uns quants– i contribuint a la creació d’un nou orde narratiu (fet des d’un cert desorde, paradoxalment).
Ara torna a fer-ho amb La guerra dels pobres (Edicions 62, 2020), i torna a repetir la fórmula fins i tot en l’estructura: si en 14 Juillet els primers capítols literaturitzaven una sèrie d’antecedents immediats al fet principal com la revolta dels treballadors de la fàbrica Réveillon i la seua salvatge repressió o el luxe obscé de Versalles, en La guerra dels pobres (que en essència relata l’ascens i caiguda de l’insurgent Thomas Müntzer en el sud de l’Alemanya del segle XVI) Vuillard es servix de la revolta anglesa de dos segles abans encapçalada per John Wyclif o de l’actitud insubmisa del txec Jan Hus per a mostrar el pòrtic d’allò que veritablement vol contar-nos. Amb eixa habilitat evita subtilment presentar la història d’una manera abrupta, i aporta un context del qual en teoria la literatura deuria prescindir, i ho fa sense que res grinyole i conduint al lector on vol col·locar-lo.
La voluntat i la fita aconseguida de Vuillard és el rescat literari de vides on brillen les misèries i les glòries dels oblidats (i perdedors) de la història. Amb una prosa tan esmolada i certa com desproveïda de la menor afectació, i sobre el transfons d’una revolta basada en herètiques, certes i justes consideracions sobre la literalitat de la Bíblia, els privilegis eterns, la persistència de l’abús i la cobdícia o sobre la farsa infinita que constituïxen les cartes marcades i les relacions de poder i la seua immutabilitat, l’autor alça un retrat construït a base d’el·lipsis enlluernadores, resums sumarials, acceleracions de perfecta progressió, visions de conjunt o matisos microscòpics que donen forma, versemblança i un ritme addictiu, impossible de bandejar, a un producte literari que té totes les traces –lluny d’aquells volums de tacte gruixut que ens aportaren tantes hores inoblidables– de marcar un camí nou, immediat i brillant en el futur de les lletres.