VALÈNCIA. La cita de Vivers és la més important de l’any per als llibreters de València, per això la competitivitat de vegades convertix la fira en un camp de batalla. Tots volen estar, i volen fer-ho en la millor posició, en la millor paraeta, per vendre com més llibres millors. Per això, com en qualsevol guerra, les hostilitats prèvies comencen mesos abans de la fira, quan toca repartir les casetes.
El sistema de repartiment canvia cada any, la qual cosa genera debats i discussions entre els membres del gremi de llibrers. La zona considerada noble és el corredor central, estar en mig del corredor et garanteix més tràfic i més vendes. Els cantons del corredor solen ser els punts tradicionals d’entrada o eixida, per això o la gent encara està mirant o quan arriba a eixe punt ja ha carregat. Però la pitjor zona no són eixos extrems, la zona en la qual ningú vol estar és la de l’esplanada. I això que any rere any esta zona creix, i oferix ombra, gespa artificial, activitats i exposicions. Enguany la caseta de l’organització està ubicada ací, la qual cosa atrau a més gent que ha de passar per allí per al sorteig, o per fer qualsevol consulta. La diferència de vendes entre l’esplanada i el corredor central està estimada pels llibrers entre un 25% - 30%, i això al final de la Fira són molts euros. Açò provoca que encara que la diferència cada volta és menor, els llibreters preferisquen la zona noble, i per això enguany s’ha canviat el modus operandi del sorteig, que en altres ocasions s’ha hagut de repetir fins a tres ocasions:
-Corredor central per a llibreries en eixida al carrer, en límit de dos casetes per llibreria.
-Esplanada per a editorials, cadenes de llibreries (Casa del Libro, Fnac, Abacus…), institucions i llibreries sense eixida al carrer.
Una volta col·locats els llibres i les casetes hi ha una guerra que no es combat, la guerra dels preus. Com és una fira de novetats, els preus estan tots marcats per les editorials, i totes les casetes fan el mateix descompte, el 10%. De fet ja no s’anuncia eixe descompte, en el preu (que assumix la llibreria), perquè la fan totes, i hi ha un acord entre cavallers de no ficar aquell cartell que abans sempre llegíem de “10% de descompte”.
Altra guerra és la de les firmes, hi ha casetes que no tenen autors dedicant llibres, unes altres en tenen cada dia una dotzena, qüestió d’estratègies. El cas és que hi ha editorials que fan un gran treball aconseguint que els seus autors tinguen llocs on firmar, altres que no tenen contacte amb cap llibreria i no es preocupen per les firmes, i altres que simplement li deixen tota la responsabilitat de buscar-se “firmes” a l’autor. Els millors dies per a firmar són els del cap de setmana o festius, a més afluència, més vendes. Per això eixos dies els expositors es pensen molt a quins autors trien per a firmar. Escriptors en grans cartells, altres que repartixen punts de llibres per la fira, i altres que simplement seuen callats a l’espera que algun lector pregunte. Els autors no tenen per què ser comercials, però en una fira on l’objectiu és vendre llibres, això ho valoren molt les llibreries.
Per un costat estan els autors “estrela” que o bé firmen en l’organització, o bé passen una hora per cada caseta “amiga” i així queden bé en tots. Encara que de grans figures de la literatura en venen molt pocs. En la posició contraria estan els autors que s’autoediten i han de portar els llibres damunt de casseta en caseta amb l’esperança que el seu llibre tinga un punt de venda posterior al seu pas per la fira. Ja que la majoria de les llibreries porten les novetats i llibres molt similars, que solen ser els bestsellers nacionals. Estos seran els que ocupen les primeres files, i per tant els que acaben convertint-se en els llibres més venuts. Difícilment es ficarà un lector a fullejar un llibre que està en la prestatgeria, el més normal és que agafe els que estan a mà, com també és complicat amb tant de moviment que el llibreter tinga temps de recomanar llibres poc coneguts, no per falta de ganes, sinó per falta de temps.
Com en tota guerra comercial cadascú té la seua estratègia: decorar la caseta amb gust, habilitar una zona infantil amb banquets per a que els xiquets puguen arribar a vore els llibres, apostar per tindre en exclusiva editorials poc conegudes en València, o donar algun detall als clients quan compren llibres són algunes de les maneres nobles d’atraure públic. Vetar editorials o autors, usar tàctiques de venedor enciclopèdia amb gent gran (s’ha donat el cas de vendre llibres de més de 2000 euros a octogenaris), filtrar que una llibreria va a tancar, o parlar malament d’altre expositor són formes menys agradables de competir.
Una volta acaba la fira, sense dades concretes de vendes per part de l’organització, la guerra està en els grans titulars “el llibre més venut de la fira”, “la novel·la que ha triomfat en la fira” o “el llibre en valencià més llegit”, una guerra que la guanya qui primer dispara, ja que des de fa uns anys eixes dades ja no es recullen des del gremi, i per tant són menys comprovables. Només les dades de les mateixes editorials (les llibreries no tenen totes les referències) tenen prou credibilitat. Enguany sí que s’ha notat la l’oratge ha afectat negativament a l’afluència, i personalment he notat un augment de la compra de literatura en valencià i de llibres de youtubers. Perquè entre els joves lectors triomfen les versions escrites dels seus referents en línia, la qual cosa pot ser positiva sempre que fomente la lectura. En un camp de batalla, la fira, on tots guanyen, perquè al remat les bales són llibres, pel que es lluita és per la cultura, i independentment de la ubicació, o el catàleg que porte cada expositor, els visitants se’n van en la sensació que la Fira del Llibre de València cada any és millor.
