'La dona de la guarda': una narració poètica sobre l’absència

VALÈNCIA. La visió inquietant d’una dona dalt d’un cavall blau, que du unes regnes d’or i unes peülles també daurades, un bol en una mà i un ull en l’altra és el fil conductor i la presentació d’un relat que transita entre la fantasia i la quotidianitat tan presents en qualsevol novel·la del realisme màgic. La dona de la guarda (Pagés, 2018), de les xilenes Sara Bertrand i Alejandra Acosta, amb una traducció de Tina Vallès, submergeix la lectura en una narració onírica i melancòlica que s’inspira en una àvia afectuosa i protectora coneguda com a Achi Chokyi Drolma, un personatge de la mitologia tradicional tibetana que recorre les muntanyes veloçment perquè no vol deixar d’ajudar els que la necessiten, tant li fa que siguen lluny.

No és la primera volta que Sara Bertrand aborda el tema de la mort en una de les seues històries, una qüestió encara incòmoda en les obres destinades a infants i joves que l’escriptora va afrontar amb notabilitat en l’àlbum il·lustrat Cuando los peces se fueron volando (Tragaluz, 2015) i que ara proposa de nou des d’una altra perspectiva i amb una riquesa literària exquisida. Per a Bertrand, de fet, va ser l’experiència personal d’una tràgica absència infantil el desencadenant de tot un seguit d’interrogants vitals al voltant d’aquest assumpte; unes preguntes que l’han perseguida al llarg dels anys i que han esdevingut, forçosament, en un dels afers principals de la seua obra literària, tot defugint eufemismes i subtileses.

Així, ara ens endinsem en la vida de tres germans que intenten superar una pèrdua brutal, alhora que tracten de comprendre un món en el qual la resta d’infants sí que tenen mare. Tot això, a més, sense que el pare, presumiblement alcohòlic, els ho pose fàcil. És precisament aquest dolor explícit el que marca i condiciona Jacinta, la germana gran, que ha d’aprendre a gestionar també les seues emocions. Cercant una escapatòria a tot aquest pesar sembla que és l’única que troba refugi en aquesta dona que cavalca un cavall blau, que se li apareix discreta com un àngel de la guarda per a cuidar-la i protegir-la. Ara bé, la màgia i la realitat es barregen i la història d’aquest dol no és l’única amb què el lector s’hi troba, ja que Bertrand combina aquesta experiència amb el conte que la protagonista explica cada nit als seus germans bessons: una història terapèutica d’éssers misteriosos i cases que s’han d'abandonar que conjuga el to simbolista i fantàstic que imbueix l’escriptura d’aquesta autora i que confon intencionadament veracitat amb ficció.

La potència narrativa d’aquests textos es realça, a més, amb la diferenciació visual de cadascun d’aquests mitjançant dues tonalitats diferents, una tinta negra i una altra blava. Certament, cal destacar el gust per una edició acurada en la qual s’ha tingut en compte aquest detall juntament amb altres com ara, el paper, les guardes i, per descomptat, les il·lustracions. Així, Alejandra Costa sorprén amb una proposta arriscada que s’organitza amb una seqüenciació d'il·lustracions bicolors que presenta una composició, una figuració i una aparença formal que recorda els gravats antics. Tanmateix, l’originalitat de la proposta creix encara més amb la disposició d’aquestes, ja que les setze il·lustracions a doble pàgina, apareixen com una introducció i un epíleg, huit al començament i huit al final, i es relacionen i actuen entre elles com un mecanisme esperançador que, qui mira, identifica, precisament, amb l’avançament sigil·lós del color blau. 

La dona de la guarda és, en definitiva, una història potent, plena d’emoció i bellesa que, amb una estètica atrevida que fuig dels paradigmes dels llibres que tradicionalment es dirigeixen als lectors més joves i es situa en els límits entre l’àlbum i la novel·la juvenil il·lustrada, no deixarà indiferent ningú, ni en la seua lectura textual ni tampoc en la visual. Un llibre amb un evident compromís amb la bona literatura, que desconcerta i emociona, que angoixa i allibera i que roman sorprenentment discret entre la resta publicacions il·lustrades. Per sort, haver estat premiat a la Fira de Bolonya del 2017 li ha donat l’impuls que obres com aquesta necessiten per a ser considerades i valorades com cal. Estem d’enhorabona, doncs.