L’Altet: entre Elx i Alacant

VALÈNCIA. A l’Altet conten que una avioneta va decapitar un home que passava amb un carro carregat de fem i se non è vero, è ben trovato. L’aeroport trastocaria per complet la vida d’un poble que, d’entrada, va renunciar a les terres més fèrtils per ell. Els antecedents històrics, la configuració morfològica del terreny i l’equidistància entre Elx i Alacant van determinar el ministeri de l’Aire a construir un aeroport internacional que satisfera el desenvolupament turístic de la Costa Blanca. El 4 de maig de 1967, amb l’aterratge d’un Convair Metropolitan d’Aviaco, s’obria l’aeroport que donaria resposta a les necessitats turístiques amb capacitat per a un milió de passatgers anuals. Quatre anys després es veia desbordat i en 1972 s’encetava la nova terminal. En 1978, s’arribava als dos milions de passatgers. L’any passat, van fregar els 14.

El creixement de l’aeroport ha estat també el de l’Altet, que va passar de 2.000 a 5.500 habitants. Bona part d’ells treballen directa o indirectament en l’aeroport: en les pròpies companyies, en l’hostaleria, en els cotxes de lloguer o en els aparcaments. Al cap de mig segle, han aprés a conviure amb el trànsit aeri. “Mai m’ha despertat un avió, al final t’acostumes. Igual has de pujar el volum de la tele en un moment puntual, però molestava més el trànsit que els avions” confessa Víctor Manuel Escolano, president de la Penya Herculana Ahora más que nunca de l’Altet. I és que, durant molt de temps, la N-332 entre Alacant i Cartagena va travessar la població. Milions de persones coneixen l’aeroport. En són menys els que coneixen o han estat, ni que siga de pas, pel poble.

Els que viuen a l’Altet no alcen el cap quan passa un avió. I, amb una ullada són capaços d’identificar la companyia aèria pels colors. “Eixe és de Norwegian Airlines, el que porta a Glòria Fuertes en la cua” indica Ángel Jesús Soler, ex alcalde pedani de l’Altet. La companyia noruega ha dedicat avions a Cervantes, Colom o Elcano. Amb Ryanair, la relació no és tan cordial; els conflictes semblen part de la imatge de marca i, quan l’aeroport es constipa, estornuda sobre l’Altet.

L’Altet forma part d’Elx, però la té a quinze quilòmetres i Alacant està a deu. Fins fa poc, hi havia un autobús cada tres hores a Elx i un cada hora cap a Alacant, ciutat que els habitants de l’Altet visiten amb freqüència per motius acadèmics, mèdics o comercials. Tampoc es perden les Fogueres, al contrari que els il·licitans: “he anat una volta en la meua vida i quan tenia vint anys” confessa Miguel Ors, professor d’Història del Periodisme i director de la càtedra Pedro Ibarra d’estudis locals de la Universitat Miguel Hernández d’Elx (UMH). Una situació recíproca entre ambdós ciutats perquè “que un alacantí vinga a vore el Misteri no deixa de ser anecdòtic” reconeix Ors.

“El 80% de la gent et dirà que és d’Alacant”, resumix Escolano. Tot i la profusió de palmeres en les principals vies urbanes, el blanc i el blau, els colors de l’Hèrcules i d’Alacant, predominen en els bars. “Mai ens hem sentit il·licitans; la proximitat geogràfica i sentimental està amb Alacant” explica Soler, que també és un dels impulsors de l’Associació Veïnal de l’Altet per un Nou Municipi. L’afinitat amb Alacant arriba al llenguatge col·loquial, “més paregut al dels alacantins que al dels il·licitans” escriu Baltasar Brotons en Les pedanies del camp d’Elx (1998).

Intents frustrats de segregació

Fa 101 anys, es va segregar de Santa Maria d’Elx l’ermita de Sant Francesc d’Assís. Fundada en 1729 per a la comoditat dels llauradors, es va reconstruir en 1865 i, de nou, després de la Guerra Civil. En l’altar major, amb enormes majúscules, posa “Donde hay odio ponga yo amor”. El mateix any que la segregació parroquial entrava en funcionament el cementeri de l’Altet, propietat dels veïns i “un altre factor determinant per al deslligament de l’Altet de la ciutat d’Elx” segons Brotons. Fins a eixe moment, calien tres hores de viatge en carro amb el difunt per a donar-li sepultura.

El 21 d’octubre de 1889, els veïns de l’Altet van sol·licitar al governador civil d’Alacant la segregació d’Elx per a incorporar-se a Alacant, que acceptava acollir-los. La proposta, després de ser estudiava per l’ajuntament il·licità, era rebutjada pel ple. En 1936 es repetia la història, però l’Ajuntament d’Elx ni tan sols va contestar. Havia esclatat la Guerra Civil, hi havia unes altres prioritats. En 1992, l’estratègia va canviar: la conversió de l’Altet en Entitat Local Menor els haguera atorgat algunes competències. El ple la va rebutjar, els veïns van recórrer a la justícia i, en 2002, el Tribunal Suprem fallava de manera inapel·lable a favor de l’Ajuntament. En l’actualitat, “L’Altet és com un barri més d’Elx” subratlla Soler. “En la guerra estava fet, passàvem a dependre d’Alacant, però el conflicte bèl·lic ho va avortar. Ara anem a per totes”. L’aposta és l’autogestió i el nom del web de l’Associació de Veïns per un Nou Municipi reflectix les aspiracions: ayuntamientoelaltet.es. És la més recent i la més nombrosa, amb 435 associats. L’Altet també té entitats esportives, com el CD l’Altet, fundat en 1936, la Societat Musical l’Altet, d’ames de casa, jubilats, festives… “Com passa en altres pedanies, el teixit associatiu ha suplit l’ajuntament” valora Soler. Va ser escollit alcalde pedani en una consulta veïnal organitzada per l’Ajuntament d’Elx. En agost d’enguany, va deixar el càrrec en fer-se públic que era un dels impulsors del moviment de segregació. Soler sosté que “no he amagat mai la meua postura i compte amb el suport dels veïns”. 

El seu substitut, el següent més votant, raona que “l’alcalde d’Elx ha de poder confiar en l’alcalde pedani”. José Manuel Meseguer té 68 anys, és “dels pocs que queden nascuts a l’Altet” i considera que per a exigir i aconseguir coses “s’ha d’anar a bones, sense insultar”. Té el despatx en l’Oficina Municipal d’Atenció al Ciutadà (OMAC) de l’Altet. “Sí, en l’OMAC arreglen algunes coses, però per a la majoria de tràmits has d’anar a Elx” es queixa Escolano. L’oficina es troba en la Plaça Major, que entre setmana pren l’aspecte de qualsevol poble treballador: jubilats i poc de moviment. L’interior de l’oficina és propi dels huitanta. Es veu, fins i tot una màquina d’escriure avorrida en una prestatgeria. Els cartells de la festa del Misteri d’Elx són pràcticament l’única decoració. “Està en estudi la construcció d’un nou centre cívic a l’avinguda de la Dama d’Elx”, explica l’alcalde pedani com si endevinara el pensament. La seua funció és atendre els veïns i recórrer el poble en busca de desperfectes “per a què l’endemà estiguen arreglats”. I fa memòria, com en l’escena de La vida de Bryan, de tot allò que ha fet Elx per l’Altet.

Les quatre condicions de la segregació

L’Altet té himne, “però ens falta bandera i escut” somriu Soler. En tot cas, no és un requisit per a donar llum verda a la segregació. Se'n complixen tres dels quatre: són més de cinc mil habitants; es troben a més de cinc quilòmetres de la matriu; i compten amb suficient capacitat econòmica ja què “sols l’Aeroport i els Arenals del Sol l’Altet suposen el 10% de l’IBI d’Elx; uns 8’2 milions d’euros” calcula Soler. El quart és l’aprovació per part de l’autoritat valenciana competent: ordenació territorial. L’apartat polític és, en realitat, l’únic escull perquè cap dels partits amb representació en el consistori d’Elx –PSOE, Compromís, PP, Ciutadans, Il·licitans per Elx i el Partit d’Elx– dóna suport a la segregació.

Per als segregacionistes, l’única raó de l’Ajuntament per a no acceptar la independència de l’Altet està en els ingressos que proporciona l’aeroport “que seria just que gestionàrem els que patim la contaminació acústica i ambiental” considera Soler. “Elx ens dóna per perduts, ens vol sol per l’aeroport”, coincidix Escolano. Meseguer, l’alcalde pedani, reconeix que “fan falta coses, com en tots els llocs, però s’han asfaltat carrers, tenim un camp d'herba artificial, s’ha obert un skatepark que no tenen a Elx i obligava els jóvens a desplaçar-se a Santa Pola, i el col·legi va eixamplar-se”. Eixa és una altra de les queixes: “Fins l’any passat van haver barracons. Falten aules i diuen que l’any vinent els que no tinguen germans matriculats no podran entrar i hauran d’anar a Elx o Torrellano, que estan en una situació semblant: amb barracons i caient”.

Com exposa Ors, a Elx li dol i li dura la pèrdua territorial de 1944, quan es va delimitar el terme municipal de Santa Pola, independent des de 1835. Molt abans, Crevillent s’havia separat en 1708 després de rebre el títol de vila per recolzar a Felip V en la Guerra de Successió. I en 1611 se n’havia anat Asp arran de l’expulsió dels moriscos i la repoblació posterior amb cristians de Torrijos (Castella) que van portar amb ells la seua llengua.

A l’Altet, la llengua ha esdevingut un fet diferencial entre els veïns primigenis i els que arribats després de tot el món. “Si parlen valencià, són d’ací segur” subratlla Meseguer, que lamenta les resistències a implementar la línia en valencià en el col·legi. A banda dels nouvinguts, són molts els pares i mares valencianoparlants que no han transmés la llengua als fills. El fenomen es va iniciar en ple franquisme i no ha parat. Tampoc a Elx: “en alguns casos, al major li van parlar en valencià i a la resta de fills, en castellà” comenta Ors. El canvi lingüístic ha arribat a l’accentuació dels topònims: “Em canse de corregir estudiants que a Altabix li diuen Altàbix” es queixa Ors. Altàbix, sí, com si fora un personatge d’Astèrix.

A mig camí entre Elx i Alacant

Estem en l’any 2018 després de Crist. Tot el camp d’Elx està ocupat per il·licitans… Tot? No! Una pedania a l’est… En arribar a l’Altet des d’Alacant, una enorme dama d’Elx dóna la benvinguda al viatger. De cara als que vénen, d’esquena als de dins. O almenys eixa és la sensació d’una gran part dels habitants de l’Altet: “No invertixen en res. Les instal·lacions no tenen res a vore amb les de Torrellano [la pedania més poblada d’Elx]. Els parcs estan mal cuidats, la redona de l’església té l'herba per tallar: per ací no voràs cap jardiner” denuncia Escolano. 

En els fracassos és quan emergixen els seguidors més fidels. La penya herculana de l’Altet es va fundar en 2014 amb motiu de l’últim descens a Segona B. L’any que l’Elx tornava a Primera. Però a l’Altet “hi ha molta gent de l’Hèrcules i era quan més falta féiem” rememora Escolano, herculà de tercera generació que ja ha donat pas a la quarta. Hui en dia són la penya més nombrosa de l’equip alacantí. De fet, la passió per l’equip de la ciutat del costat no és nova: huit dels setanta abonats estan entre els mil primers de l’Hèrcules. I, amb 155 socis, són una de les penyes més viatgeres de l’equip alacantí, al qual han acompanyat a Olot, Vila-real, Sabadell, Conca… o València, per al partit contra el Mestalla, on no van vendre entrades en taquilla als que en el DNI posava que havien nascut en la província d’Alacant. De l’apartheid geogràfic no es va salvar ni Pepelu, jugador de l’Atlètic Llevant nascut a Dénia que acudia a presenciar l’Hèrcules, on havia estat cedit l’any anterior.

Els 25 quilòmetres que separen Elx i Alacant donen per a molt. Dos universitats. La Institució Firal Alacantina, que està en terme d’Elx, i la Ciutat de la Llum, en el d’Alacant. I l’aeroport internacional d’Alacant-Elx. Els il·licitans, com els alacantins, són plenament conscients del potencial i les sinèrgies si anaren de la mà. “Has vist fotos d’alguna reunió entre els alcaldes d’Elx i Alacant? Seria històrica” exclama Ors que, després d’una pausa, recorda que n'hi ha una de la passada legislatura “però més perquè eren del mateix partit que amb voluntat real de col·laborar”. A dia de hui, segons el professor d’Història del Periodisme, a Elx hi ha dos postures: “La que cada dia guanya més adeptes i aposta per oblidar-se d’Alacant i mirar cap al Sud; i la tradicional, de cooperació i col·laboració”.

Entre les dunes i el Fondet de la Senieta

La biblioteca de l’Altet porta el seu nom: el poeta Pedro Salinas va passar alguns estius en la finca Lo Cruz, en el vessant de la Serra de Colmenars, barrera física amb Alacant, on va escriure La voz a ti debida (1933) a principis de la Segona República. També va intercanviar correspondència amb Jorge Guillén. Una de les cartes, del 13 de setembre de 1927, conta que havia plantat una barraca en la platja de l’Altet.

Darrere de les dunes de la platja, entre el saladar d’Aigua Amarga i el Clot de Galvany, es troba el Fondet de la Senieta, una zona humida de noranta hectàrees que recull les aigües superficials de les conques sense eixida al mar, com indica la primera part del nom. La segona part es referix a l’extracció d’aigua del subsol mitjançat sénies de tracció animal. La Senieta era suficientment rellevant com per a aparéixer en 1696 en un mapa dels regnes de València i Múrcia editat a Roma per Giacomo Cantelli, cartògraf del Papa Innocenci XI.

Les altes temperatures i les escasses precipitacions fan que l’aigua s’evapore ràpidament, però el nivell freàtic, a metre i mig de la superfície, procura la humitat que permet la supervivència de moltes espècies vegetals i la presència d’aus aquàtiques: camallongues, corriols, becllargs, bequerudes, sarcets, bragats, flamencs, soriguers, àguiles pescadores, ànecs blancs, picots o gralles, entre d’altres. A més, s’hi conserven alguns elements arquitectònics del XV i el XVI com la torre de la Senieta, que vigilava la costa davant les incursions dels pirates barbarescos, habitada pels seus propietaris; o la mina d’aigua, una galeria de mig quilòmetre davall de les dunes de l’Altet construïda pels llauradors per a drenar les aigües d’El Fondet cap a la mar en cas d’inundació. Ben a prop, en el cim d’una duna fòssil s’han trobat les restes arqueològiques d’allò que, per la ubicació i similitud amb altres jaciments mediterranis, podria ser una factoria romana d’elaboració de saladures i garum. Alguns detalls arquitectònics, el sòl hidràulic, la mamposteria i les restes de ceràmiques han portat la Universitat d’Alacant a datar la troballa en el segle I.

Els Arenals del Sol, platja verge fins 1963

Els Arenals del Sol eren una platja completament verge amb un gran complex dunar fins que en 1963 va obrir un hotel en primeríssima línia de platja que tancaria en 1979 quan les segones residències dels voltants li doblaven l’altura. Ara és un fòssil urbanístic entre huit-cents apartaments turístics en concessió limitada per la Llei de Costes que va augmentar les distàncies d’edificació respecte al mar. Tot i això l’hotel es va intentar reconstruir fa uns anys però, en detectar un increment de volum, el Ministeri va paralitzar les obres. Més alegres són els dos quilòmetres de platja verge paral·lels al peculiar sistema dunar que també es conserva.

Aquella platja del “magnífico baño de mar” de Salinas constituïx, des de 1990, la  pedania d’Elx que en fa 31. Quatre parts eren de l’Altet i una dels Bassars… Els dos mil residents de tot l’any arriben a vint-i-cinc mil en vacacions pels estiuejants d’Elda, Villena, Crevillent o Madrid. Pocs n'hi ha d’Elx, que s'estimen més Santa Pola, “com tota la vida”, explica Ors. Els veïns de l’Altet també van poc per Elx. Ni pel Misteri. “Molts treballem en l’hostaleria i unes festes en ple agost no ens van bé” comenta Soler, sorneguer, que afig: “la mitat de veïns de l’Altet no saben ni què és”. A l’Altet, les festes són el 4 d’octubre, Sant Francesc d’Assís. No falten els Moros i Cristians, una multitudinària processó o les barraques, com la Sense penes: tres dècades d’antiguitat, un centenar de socis i llista d’espera per a entrar.