Jutta Bauer: el llenguatge universal de la il·lustració es consolida a València

VALÈNCIA. Jutta Bauer (Hamburg, 1955) ha entrat en la Sala d’Actes acompanyada pel peluix menut d’una ovella. Després de provar en diversos llocs, en la pantalla de l’ordinador, damunt del teclat, etc., finalment, l’ha acomodat amb cura en una voreta de la taula i de cara al públic, perquè aquest no es perdera cap detall. Identificar de qui es tractava ha estat senzillíssim per tothom que coneix el treball d’aquesta il·lustradora. Era inqüestionable que aquesta havia de ser Selma, la protagonista d’una de les seues històries més conegudes, "una de les meravelles més grans que m’ha passat", com ha confessat amb un gran somriure poc després. I no és per a menys, ja que els més de quatre-cents mil exemplars venuts arreu del món d’aquest llibre acrediten la trajectòria d’una de les il·lustradores contemporànies més afamades. És per això que, ja fa molt de temps, que Selma viatja amb Jutta allà on va i, és clar, ara tampoc no hi podia faltar en aquesta quarta edició de Jaleo, les Jornades d'Animació a la Lectura, Escriptura i Observació que cada mes de juliol organitzen Mar Benegas i Jesús Ge a València. 

Curiosament, però, Selma no va nàixer amb un objectiu comercial sinó que va ser un regal per a felicitar els amics un any pel Nadal. Una entrevista en la ràdio a una dona que vivia en una granja a qui van preguntar què faria si guanyara més diners va ser el desencadenant d’un conte al voltant de la felicitat. A partir d’aquesta anècdota, Jutta va obrir una botella de vi, s’hi va posar a dibuixar i, a les cinc de la matinada ja tenia enllestit un llibre que, només dos dies després, estaria imprés en blanc i negre i a punt per a ser entregat. Així doncs, per a saber què és la felicitat, cal parlar amb ella, bé, millor amb Selma, ja que aquesta última respondrà, tranquil·lament, que són les rutines quotidianes, aquelles que aparentment semblen insignificants, les que omplin de joia la nostra existència sense necessitat d’una abundància de béns materials. Amb aquest argument i amb la gràcia de les seues il·lustracions, només va fer falta un altre vi perquè l’editora la convencera que havia de publicar-se. 

Jutta Bauer ha vingut a València a parlar-nos, precisament, d’açò, de totes les històries amagades que hi ha al darrere de les publicades les quals esdevenen una part important del procés de creació, tot i que després resten ocultes en la memòria dels autors. De fet, la il·lustradora ha refermat insistentment la forta presència del component autobiogràfic en tota la seua producció i ho ha fet amb explicacions aclaridores i simpàtiques a partir d’un repàs per la seua bibliografia més coneguda. Madrechillona (Loguez, 2001), per exemple, és un conte de bona nit que va explicar al seu fill que alhora va ser una manera de demanar-li perdó després d’haver-li escridassat durant el dia; El ángel del abuelo (Loguez, 2002), sorgeix després de la mort dels seus pares i està relacionat amb l’experiència del pare, que va participar en les dues Guerres Mundials, mentre que La reina de los colores (Loguez, 2003), reprodueix un moment vital en què intentava ser un altre tipus de dona, malgrat que també és una representació metafòrica de les relacions de domini i supervivència d’una família de nou germans en la qual ella és la més menuda. 

Sentir les reflexions de Jutta Bauer és caure en el compte que els sentiments formen indiscutiblement part de la nostra vida i, per tant, aquests han de ser també un component indispensable de la il·lustració. I, en la seua obra, no hi poden faltar. Certament, els seus són uns dibuixos de traços molt senzills, amb una absència quasi total de decoracions i afegits accessoris, tant que fins i tot hi ha qui, en certa ocasió, l’ha acusada de mandrosa en el seu estil. Ara bé, resulta sorprenent comprovar com només amb unes poques línies els seus personatges aconsegueixen transmetre un ventall tan gran d’estats d’ànim i actituds. Aquest és, aleshores, el seu màxim objectiu, descobrir i plasmar l’essència de cada figura però mitjançant una simplicitat formal absoluta i una tendresa candorosa. Amb tot, ella mateixa recorda, amb gran sentit de l’humor, que, efectivament, prové del nord d’Europa i, per tant, aquesta expressió emocional serà sempre més temperada que efusiva. 

Finalment, moderada i cautelosa com és, la il·lustradora ha hagut d’excusar-se per haver fet servir tantes paraules per a confirmar que, del que no hi ha dubte, és que el llenguatge de les imatges és universal, com ara ella intenta demostrar en cadascun dels seus llibres. Saber llegir una il·lustració és, doncs, reconéixer en aquestes vivències i experiències universals i emocions compartides i, tot això, sense necessitat de cap text ni del coneixement de cap llengua concreta. "Busqueu l’infant que hi ha dins vostre i recupereu els vostres herois", ens ha aconsellat en acabar. Sí, potser sols així pensarem de tant en tant en Selma i en el plaer de passar un calorós matí de juliol compartint la màgia tímida i assossegada de les il·lustracions de Jutta Bauer.