Hoy es 22 de noviembre

BLASCO IBÁÑEZ a través de disla

Juli Disla: “‘Els quatre genets de l'apocalipsi’ és un 'novelón'”

El Teatre del Poble Valencià revisita el Blasco Ibáñez més universal amb una adaptació fidel al text dels quatre genets de l'Apocalipsi i amb una direcció escènica pròxima als codis més actuals

11/05/2017 - 

VALÈNCIA. La cultura de la regió continua aproximant-se a la figura de Vicente Blasco Ibáñez en el 150 aniversari del seu naixement. Des de les arts escèniques i amb la producció del Teatre del Poble Valencià, l'Institut Valencià de Cultura va encarregar al dramaturg Juli Disla -esta vegada solament com a dramaturg i sense Jaume Pérez com a coautor- la tornada als escenaris d'Els quatre genets de l'apocalipsi: Teatre Rialto del 12 al 28 de maig. Una estada de “només” dos setmanes, l'únic però que va trobar el repartiment de l'obra durant la seua presentació dimarts passat i que espera tenir més marge per a la seua representació, a més dels dates ja tancades en la XVII Mostra de Teatre d’Alcoi -30 de maig- i en el tancament de temporada del Teatre Arniches d'Alacant.

La direcció està a càrrec d'Inma Sancho, que ha reunit un elenc de diferents generacions: Empar Canet, Vanessa Cano, Enric Jutgesses, Borja López Collado, María Marcelo, Carles Sanjaime, Guillermo Zavala i Bruno Tamarit. Amb escenografia de Carlos Montesinos, il·luminació de Victor Antón i vestuari de Pasqual Peris, la novel·la de Blasco Ibáñez sobre la I Guerra Mundial, escrita per un autor ja reconegut i que veu amb l'equidistància de la seua posició social i el seu amor per França tot el que succeeix, torna als escenaris quasi un segle després. El precedent, una adaptació que deixava de costat l'àmbit polític per ocupar-se de la trama amorosa i costumista en les seues obres més populars a la ciutat: Entre naranjos, La barraca o Cañas y barro. Una adaptació de la companyia d'Enrique Rambal representada en el Teatre Principal de València el 1923 que, com en el cas de les dos pel·lícules made in Hollywood [Rex Ingram, 1921 - Vincente Minnelli, 1962] són menys fidels a l'original que el text de Disla.

La producció ha servit per a connectar un dels dramaturgs més interessants de les dos últimes dècades amb l'autor valencià més llegit en castellà. Ha servit també per a adaptar un dels seus best-sellers a la Llengua, amb un text que signa el propi dramaturg amb qui parlem.

-Per què Els quatre genets de l'apocalipsi?
-”Bé, era un encàrrec de l'IVC portar a escena una obra pel 150 aniversari de Blasco Ibáñez. Decidim que Els quatre genets de l'apocalipsi té un punt diferent. Hi ha novel·les valencianes més conegudes, fins i tot les que s'han portat a la televisió com a sèrie. No obstant això, esta és molt menys coneguda. I és un novelón! És boníssima”.

-Amb Blasco Ibáñez s'utilitza molt la tonadeta de ‘l'autor valencià més universal’, però és precisament esta obra la que ho reflecteix d'una manera més fefaent.
-”Esta és absolutament universal. Blasco Ibáñez escriu des de París. Primer té una visió periodística i es deixa influir per tota la informació al voltant de la guerra, però amb el filtre parisenc… es filtra tot el temps el seu amor per la causa francesa. A voltes fins a un punt excessiu que hem respectat en la funció. És excessivament pro França, a voltes massa radical, sobretot perquè deixa els alemanys prou malament en esta I Guerra Mundial. Ens interessava eixa visió tan universal i també el costat premonitori que deixa vore que eixa no serà l'única gran guerra”.

-Cortázar deia ‘Tots els focs, el foc’. L'obra de Blasco Ibáñez té inserida eixa idea de ‘totes les guerres, la guerra’.
-”Un poc sí. La referència és la I Guerra Mundial, però podria ser la II i per això eixa referència a la “bèstia apocalíptica”. Quan parlen d'eixa idea de quan acabarà la guerra, es diu que “la bèstia no mor”. Desapareix, s'adorm, però sempre torna a aparéixer, tard o prompte. En la novel·la ja està la idea que en 10, 20 o 30 anys els quatre genets tornarien… i van tornar”.

-Has investigat l'obra de la companyia d'Enrique Rambal del 1923? N'has fet servir alguna idea?
-”Com que sabia que existia, la vaig investigar, però quan ja tenia la meua pròpia idea i sabia el que volia fer. Eixa adaptació s'oblida del conflicte bèl·lic i se centra en la història amorosa. A més, està marcada per les característiques escenogràfiques del moment que, vistes amb distància, ara, quasi semblen més bé tendres. A més, en eixa adaptació eixien un munt d'actors i nosaltres solament en tenim vuit…”

-Has insistit en la fidelitat al text. Per què eixa opció?
-”Bé, hem treballat perquè siga actual, però em sembla fonamental respectar la idea original del text. Ni aquella adaptació de teatre ni les pel·lícules ho fan molt… en el cas de les pel·lícules, perquè és la visió nord-americana de l'assumpte. El que més he adaptat ha sigut els personatges femenins. En l'obra tenen una presència molt fluixa i sí que els he reforçat d'una manera decidida”.

-A l'hora d'adaptar el text, et vas marcar alguns criteris?
-”Els que marque sempre amb este tipus de treballs. Res diferent a altres adaptacions que ja he fet: que la llengua servisca per a la comunicació i no genere estranyesa al receptor. L'objectiu és que la gent no es qüestione si l'obra està en una llengua o una altra. També té les peculiaritats dels personatges que parlen francés… però la idea essencial de l'adaptació és eixa: que la llengua en la qual parlen els personatges siga d'allò més accessible. Que s'entenga”.

-Més conflictiu és el tema del temps. En poc més d'hora i mitja és resol una novel·la de 400 pàgines. El repte de selecció ha sigut el més complex?
-”Sempre ho és. Has de sacrificar coses i et fa por tot el que has sacrificat. Intentes que hi haja un equilibri i que res destorbe i que, alhora, res es trobe a faltar. Hi ha un repte amb el temps de ficció de la novel·la, però Blasco Ibáñez es recrea amb viatges i algunes altres descripcions que jo m'he pogut saltar”.

-Ha insistit que l'adaptació escènica sí que és més lliure, més actual.
-”Sí, en el sentit que està desenvolupada amb els codis escènics actuals. Per exemple, si fóra la representació del 1923, ningú l'entendria. Són unes fórmules que permeten explicar millor la història”.

-I les dos pel·lícules, les ha preses com a influència o les has vistes més bé com a curiositat?
-”Solament com a curiositat. Necessitava conéixer-les per a vore quines havien sigut les altres propostes, però l'adaptació que hem fet crec que és la que més té a vore amb la idea original que Blasco Ibáñez va construir”.

-Podem concloure que feia falta que ens distanciàrem quasi un segle en el temps per a traslladar la idea política i humana de Blasco Ibáñez en la novel·la, perquè no s'alçara una polseguera?
-”Potser sí. És un relat prou actual”.

La producció d'esta obra que Blasco Ibáñez va acabar d'escriure el 1916 té un pressupost de 85.000 euros. Com a element estel·lar de la escenografia, l'obra comptarà amb el teló original de paper d'aquella obra del 1923, que ha sigut restaurat per a l'ocasió per l'IVC+R.

Noticias relacionadas

next
x