Hoy es 22 de noviembre

LA MEMÒRIA DEL COS

Jornada de reflexió

9/11/2019 - 

VALÈNCIA. No hi ha comiat de fadrí sense un punt de kitsch. És inevitable si tenim en compte que la gent pren la decisió de casar-se amb entusiasme però paradoxalment i per unes hores, les que dura el comiat, ha de fingir que la seua futura vida marital serà un pur esclavatge i que necessita un comiat memorable per a recordar com era la llibertat, mentres visca en la futura presó de la llar conjugal. Eixa impostació teatralitzada exigix un atrezzo desmesurat que, irremeiablement, aboca en el kitsch. Ja sabeu: pius frontals, faldetes de gasa fosforescent, grotescs missatges en la roba i algun fetitxe excessiu.

És la parafernàlia d'una diversió que ha de ser obligatòriament extrema i inoblidable, encara que a voltes tinga poc a vore amb els rostres resignats dels interfectes. Si el qui s'enfronta a l'altar no passa el millor dia de la seua vida, serà que els amics no han estat a l'altura. Calen somriures permanents. En especial quan la joia es retransmet en xàrcies abanderant el frívol divertiment. Badoquisme de postal. És la nova cultura occidental de la felicitat, que Aristòtil mai haguera imaginat. No és culpa de ningú i ho és de tots. Sense superioritats morals. A voltes és impossible eixir-se'n de certs ramats. Especialment si tenen un aspecte innocu. En tot cas, escric com a simple observador que, a la meua edat, els comiats són ja d'una altra classe.

El port de València i el seu entorn s'ha posat de moda com a escenari de comiats. Tot s'inicia amb el vermut i els tòxics menús oferits ad hoc per alguns bars clàssics, gestionats ara amb escassa estima per l'hostaleria i litres d'oli multi-funció, mentres les xarangues, de major o menor entitat instrumental, van posant la infame banda sonora al jorn, avança el botellot i es perd la vergonya. En un moment de dia les colles disperses de xicones i xicons es busquen i es troben i els més atrevits o els més inconscients juguen a la temptació de la infidelitat prematura, a vore almenys fins on va la broma. A sovint s'embarquen en la nova golondrina, amb preu tancat de navegació, posta de sol, mojito i música destroy i reggaeton. Allò que passa en la mar, en la mar es queda. Els passejants del corredor elevat que surmunta l'escullera veuen, des de l'entorn de la farola verda de la bocana, com els festívols boten en la terrassa de la nau que avança suau sobre les ones, sobretot a la tornada, amb els braços en alt, com els adolescents centreeuropeus en un festival de techno, sabent-se observats.

L'antiga golondrina de les estampes nostàlgiques del port, amb la publicitat de Tri-Naranjus, que feia el trajecte turístic a la Gità, l'Ítaca dels pobres, és hui un modern catamarà amb terrassa descoberta on la jovenalla –i no tant jovenalla– s'ho passa tan bé que, en desembarcar, junt a l'Edifici del Rellonge, es veuen cares de certa decepció, com de discoteca que tanca just en el millor moment i cal buscar-ne una altra perquè no pot ser que s'acabe tan prompte la nit. Això si és que ha fet bona mar. Si, per contra, hi havien ones o mar de fons, els rostres són més bé de què-se'ns-havia-perdut-allà-dins i els rictus es relaxen, en xafar la terra ansiada. A tot açò, mentres dura la travessia, els nadius celebren que el soroll quede aïllat en la la càpsula festiva d'índole nàutica i sobretot que se'n vaja ben a fer la mà, mar endins, xaranga inclosa.

Hi hagué una llarga llampada que provocà molts desastres


En mig de l'excés algú, alié a la intensitat festivalesca, mira absort la superfície de la mar que, tan prop de la costa, encara no té eixe blau intens i infinit que atrapa al més insensible dels mortals, però encara així és una delícia per als sentits, sobretot si un vent suau la pentina amb delectació. No paren de passar junt al barco porcades i plàstics. Alguns abocaments de mercants que estan prop i per això encara suren. Els trossos de plàstic esgarrats, sense color i desgastats són una altra cosa. Formen part d'un tot que navega pel planeta, al ritme que marquen les corrents.

I de sobte, mentres comença a sonar Katy Perry i el vaixell vibra més encara, les previsions apocalíptiques que molts anys venien sentint-se es fan presents davant la mar bruta. I una rampallada li travessa l'esquena. Se'n venen damunt les advertències sobre l'acidificació dels oceans, com el més alarmant dels símptomes que anuncien l'extinció massiva d'espècies, i entre elles la humana, que ja ha començat. Retrona, llavors, en la ment la veu en off de La carretera de John Hillcoat, les paraules impreses de Cormac McCarthy: "Hi hagué una llarga llampada que provocà molts desastres. Els animals no sobrevisqueren, els conreus desaparegueren fa molt de temps. Molt prompte hauran caigut tots els arbres del món". De fons les músiques creades per Nick Cave i Warren Ellis.

Escena de 'The Road'

Quines coses passaran, com en la novel·la, que confirmaran que el cataclisme no té marxa arrere? Potser una veu en off anuncie: "En la mar ja no es trobaven peixos. Només meduses. Una plaga bíblica de meduses ho cobria tot i impedia que la llum penetrara en l'aigua". I: "De sobte la mar que s'havia retirat durant dècades front a les Arenes, començà a recuperar el seu terreny". O alguna cosa més extrema: "Un dia el cel havia mudat el seu color: del blau al roig. Un mant de foc pareixia precipitar-se sobre els jóvens que ballaven en la terrassa de la golondrina, aliens al drama".

Llavors ens preguntarem com explicar als fills per què Trump renuncià a rebaixar les emissions perquè podia perjudicar l'economia del seu país; per què uns il·luminats que negaven el canvi climàtic, mentres ens banyàvem en novembre, foren els gran triomfadors de les eleccions; per què la ciutat es tornava irrespirable com si no passara res. Com trobar respostes? Ens excusarem, potser, dient-los que de tant en tant teníem un bri d'esperança, amb notícies com la de fulla artificial de Yimin Wu, que podia convertir el diòxid de carbó en metanol i oxigen, imitant la fotosíntesi. Allò ens feia creure que podríem instal·lar plantes de fulles artificials pel planeta de la mateixa forma que en Fringe (la sèrie de ciència ficció protagonitzada per l'australiana Anna Torv) els observadors posaven grans enginys en Central Park per a contaminar l'aire.

Central Park en la sèrie 'Fringe'

Suponc que és la gran esperança dels ignorants com jo: que aplegarà un científic genial capaç d'inventar alguna cosa que revertirà la situació, frenarà les emissions, que ens tornarà el fred, fins i tot. I, si és precís, vindrà des del futur per a reajustar la nostra tendència a l'autodestrucció. Volem pensar que la intel·ligència humana serà capaç de combatre la nostra pròpia barbàrie, per més que, si tirem la vista arrere, la història no convida a l'optimisme.

Com tota la santa vida

Fa quaranta anys que uns amics ens assentem en el mateix lloc del camp del Llevant. Quaranta anys, quatre dècades, camí del mig segle, tota una vida. És la ubicació on ja em posava, junt amb mon pare i els seus amics, quan jo era un monyicot. La meua visió del futbol, més o menys encertada, és la que dóna aquella perspectiva. Allò em va ensenyar que no existixen dos formes iguals d'interpretar la realitat. I, molts anys després, que la catàstrofe climàtica no és interpretable. Els humans tendim a creure que les coses seran sempre com sempre han sigut, però eixa és una de les fal·làcies amb les quals convivim a diari. Un dia hi haurà un fet insospitat, deixarem d'anar a Orriols, d'assentar-nos en el mateix lloc i allò que havia sigut inalterable durant quaranta anys haurà deixat d'existir, com si mai haguera passat. Serà només memòria, si a un cas.

Allò que no canvia en cent anys, canvia en un segon. La novel·la de Cormac McCarthy que volia ser una faula és cada dia més una premonició. De sobte una llarga llampada, i tot per l'aire. Què pensaria Aristòtil del nostre temps, pujat en la golondrina de l'amor? Les coses poden canviar tant que apleguen a ser irreconeixibles. I no sempre per a bé. Són com han sigut sempre fins que un dia deixen de ser així. De sobte la frivolització en què ens hem instal·lat ens impedix vore que ja no tenim planeta ni clima. De sobte tenim a la ultradreta marcant l'agenda de les nostres vides. I obrim els ulls i tot allò que trobem per davant és una carretera que no porta enlloc. Un horitzó gris i fosc en el qual ja no queden arbres en peu. De sobte portem sempre damunt  una pistola amb algunes bales en el carregador, per si un dia no queda ja cap altra opció per a mantindre la dignitat. De sobte, què contarem als nostres fills quan ens pregunten per què?.

Noticias relacionadas

Pregúntale a la abuela

Contra la pérdida de la memoria: inventario cultural de los ‘iaios’

Por  - 

Tres proyectos valencianos trabajan en la recuperación activa del ‘archivo cultural de los iaios’, en un intento por preservar sus saberes y su memoria en diferentes contenedores culturales. Andrea Parra elabora una tipografía inspirada en la letra de su abuela: Josefa Font; desde Jocs, contes i cançons graban los saberes de los mayores para transformarlos en un documental, y gracias a Botàniques de l’àvia los saberes sobre agricultura están a salvo y se enseñan de nuevo 

next
x