Joan Carles Ventura: "Un sistema corrupte destruïx part del teixit social"

VALÈNCIA. Joan Carles Ventura (Sueca, 1978) debuta en la novel·la amb Camins dubtosos (Crims.cat, 2018), un thriller divertit, destarifat i hedonista. Un exorcisme lleuger i trepidant dels anys de la corrupció valenciana convertits en metàfora de xoc; en la força cega i violenta que es travessa en el viatge de tres jóvens de la Ribera a la busca de l’amor perdut o, més modestament, d’aplegar en cotxe a la Lluna. Pel camí apareix el fantasma d’Ausias March, el Sant Pare i un catàleg de personatges possibles i impossibles fets de la substància del dinosaure de Monterroso. D’aquells que encara estan ací.

-Per què has triat com a títol l’expressió marquiana “Camins dubtosos”? 
-És la primera vegada que m’ho pregunten i em sorprenia un poc que ningú ho haguera mencionat abans... Les diferents parts del llibre s’encapçalen amb versos d’Ausias perquè els personatges fan el viatge del poeta en “Veles e vents”, però a la inversa: de València a Itàlia. I també ho fan seguint el rastre d’una dona, en este cas l’amor perdut d’Edgar, el protagonista. És un retorn a l’estimada ple de perills, en el qual demanen als vents que els siguen propicis. El desig és el motor del moviment en els dos casos. En la novel·la el fonamental és el d’Edgar, que en una nit d’estiu a vora mar demana recuperar la xica italiana que havia conegut d’Erasmus. Els altres dos amics digam que el seguixen motivats per altres interessos.

-Respecte d’això, encara que l’amor platònic del protagonista siga italiana, la fas parlar en mallorquí. Per què? 
-Perquè sí. La novel·la està plena de jocs literaris que m’agraden. I m’encisa com sona el mallorquí. De fet, crec que les varietats geogràfiques són una de les grans riqueses de la nostra llengua, i en general les ignorem. Sobretot el mallorquí. I estem molt a prop, en realitat. Quan jo vivia a les Balears treballava en el programa d’agricultura d’IB3 i vaig vore molt clarament una cosa: el que més s’assembla a un mallorquí de poble és un valencià de poble. Ells han mantingut molt bé i amb molta estima la riquesa oral de la llengua, així que donar veu mallorquina a l’enamorada d’Edgar és un homenatge.

-L’altre gran pol temàtic de la novel·la és la corrupció. Sembla que els valencians estem oficiant a poc a poc l’exorcisme d’aquells anys que pareixien eterns. 
-Eixa operació és necessària i, encara que l’hem mampresa, no està ni molt menys acabada. Ens caldria una gran producció per a abordar el relat de la corrupció valenciana, un assumpte que no s’ha abordat en la seua totalitat. En el terreny periodístic ho han fet Sergi Castillo i Quico Arabí amb Tierra de Saqueo, Yonquis del Dinero o Ciudadano Zaplana entre altres, i també en el camp de la literatura. Però és precís anar més enllà. De fet, hi ha material per a una producció ambiciosa perquè la gent no és conscient encara del gran esperpent que van significar aquells anys i de les conseqüències que encara arrosseguem.

-Per Camins dubtosos desfilen personatges que recorden molt directament a protagonistes reals de la desfeta, com el Bigotes, Blasco o Cotino.
-No és un reflex exacte, sinó una síntesi del pitjor de molts personatges. A eixos referents després els he afegit altres qüestions que pertanyen només a les possibilitats de la ficció, com ara les connexions amb la màfia russa. En este sentit, part de l’acció passa a Torrevella, que durant molt de temps ha encapçalat el rànquing d’assassinats a Espanya i on la màfia de l’est està instal·lada fa anys i panys, blanquejant els seus beneficis a través de negocis turístics i immobiliaris i, de pas, nodrint la bambolla política. A partir d’ací només calia sumar dos i dos. És ficció, però no és tan destrellatat.

-També és una novel·la hedonista. El tractament lleuger vol compensar la gravetat del tema? 
-D’alguna manera sí. Els tres jóvens protagonistes són una metàfora de la societat valenciana, que feia el seu viatge de manera alegre, despreocupada. Com en el cas d’Edgar, Txetxu i Joan, es buscava l’amor i la diversió, fins que la trama de la corrupció entra en joc i ho talla tot de soca-rel. Eixe bòlid descontrolat que ningú volia vore és el que avorta violentament els seus propòsits.

-És una imatge molt potent. La corrupció com una força sobtada que destruïx els plans de vida de milers de valencians que no tenien culpa o no volien saber-ne res. 
-Un sistema essencialment corrupte sempre acaba destruint part del teixit social. Sempre t’acaba tocant d’una forma o d’una altra. A casa nostra tenim l’exemple dels professionals de la comunicació i el tancament de Radiotelevisió Valenciana, però hi ha molts més exemples. La crisi econòmica va ser d’origen extern, però si no haguérem malbaratat els diners en obres faraòniques, en projectes absurds, o si no se l’hagueren embutxacat, haguérem tingut millors recursos per a frenar el seu impacte social.

-L’apoteosi del cleptokitch aplega amb la visita del papa Benet XVI a València, que en la novel·la funciona com a teló de fons d’operacions. 
-Que l’Església participe de trames corruptes ja no estranya ningú, però aquell fet em va paréixer especialment vil, perquè aprofitava creences de bona fe per a furtar a punta pala. I és que al remat tot, qualsevol cosa, servia per a furtar a punta pala. Qualsevol sarau que s’organitzara, qualsevol projecte. La Ciutat de les Cultures, la Ciutat de la Llum, la gestió dels residus...