Històries dins d'una història: la 'matrioixka' teatral que atorga el premi Evarist Garcia a Amparo Vayá 

ALACANT. Els moments que marquen la Història són com una espècie de matrioixka: contenen, al mateix temps, altres històries. Aquestes vivències particulars succeeixen de forma paral·lela i sota el paraigua d'un esdeveniment principal, que tots i totes s'han apropiat perquè incumbeix a bona part de la societat. Deixar constància d'aquestes històries petites en format teatral és el que ha donat a Amparo Vayá el premi Teatre Breu en Valencià Evarits Garcia, amb l'obra Històries amb minúscules.

Un guardó que va rebre l'escriptora, directora i actriu valenciana de mans de la vicepresidenta i diputada de Cultura, Julia Parra, durant un acte celebrat al Teatre Arniches d'Alacant el dilluns 21 de desembre. A l'esdeveniment es va poder veure una primera representació de l'obra guardonada, escrita per la saguntina, un municipi rellevant per al teatre. Encara que dramatitzada, aquesta primera presentació pública va ser, més bé, una lectura, perquè "per les circumstàncies no ha donat temps a més", al·lega Vayá.

El dia en què Espanya va guanyar el mundial de futbol, la visita del Papa a València, el 23F i la mort de Franco són els quatre moments escollits per l'autora, emfatitzant les històries individuals de certes dones, que, cadascuna en el seu temps, han hagut de viure situacions distintes. Aquests relats formen un fil conductor particular, ja que la narració és cronològica, però cap arrere. "La primera que vaig escriure és la primera que apareix en el muntatge; la història em tirava cap arrere, necessitava parlar del passat per a comprendre per què encara estàvem així", justifica la seua manera de comptar els fets.

D'aquesta forma, la posada en escena es veu recolzada amb audiovisual històric. És a dir, imatges del moment principal, mentre a l'escenari transcorre eixa història amb minúscula, "el que estava passant a una casa en concret, un carrer o un banc d'una ciutat", exemplifica. I afegeix que "són minúscules perquè són històries que no es conten, però que fan la Història". Per donar-li vida, Laura Useleti, Pepa Juan i Myriam Garcés representen huit personatges que tracten de mostrar "com el passat fa referència al present; com la dona del 1975 és ara la iaia o altres dones en el present", insisteix en la visió del pas del temps.

Amb dos moments polítics, un esportiu i d'altre religiós, la directora i escriptora teatral explica que la selecció està basada en l'impacte que li van causar: "La mort de Franco va marcar un abans i un després, aleshores l'he convertit en una metàfora d'allò que s'acaba", comença explicant. "I, com a valenciana, la visita del Papa em va ser propera i em va xocar pel fanatisme de les famílies i el malbaratament de diners de les institucions públiques".

Aquesta sobre despesa és també una característica compartida amb el mundial de Sud-àfrica, "quan només hi havien passat dos anys des de la crisi de 2008, motiu pel qual em pareixia interessant parlar de la gent que ho estava passant malament, com es repetirà ara", lliga amb el present. La primera escena d'Històries amb minúscules mostra dues persones sense sostre que acaben al carrer per culpa de la crisi. Una situació que, encara que va tindre lloc l'any 2010, guarda una rabiosa actualitat, ja que "fa pensar en el que succeirà a partir d'ara, després de la pandèmia", es preocupa.

Amparo Vayá, segona dona premiada en 21 edicions

Vayá s'ha convertit en la segona dona que aconsegueix aquest guardó, per darrere de Sonia Alejo, premiada l'any 2010 amb l'obra Cendres. Un selecte cercle que l'escriptora no celebra gaire, perquè li agradaria més que "deixara de ser notícia, ja que significaria que en seríem moltes més", assenyala. Encara que no pot donar una interpretació certera al fet que només dues dones hagen rebut aquest premi en 21 edicions, sí que posa de manifest un estudi que va realitzar ella mateixa el passat 2019, on es va trobar amb una realitat que la va sorprendre: "Només el 20% de les persones que escriuen i dirigeixen obres de teatre són dones, en una professió que pareix tan lliberal artísticament", exposa.

No obstant això, considera que la situació està evolucionant i les institucions estan donant suport a aquest canvi: "A València, per exemple, es va organitzar un certamen d'escriptura teatral i el primer any només estava obert per a dones, perquè encara és necessari", trasllada la guardonada. El premi Evarist Garcia és també fruit d'una institució, la Diputació d'Alacant, que sobrepassa les dues dècades de celebració amb una situació complicada per al sector cultural. "Jo estic molt agraïda de què donen premis, organitzen esdeveniments i cuiden la cultura, perquè si no s'enfonsa", manifesta Vayá.