VALÈNCIA. En 1935 Lawrence Durrell era un jove i desconegut lletraferit acabat d’arribar a l’illa grega de Corfú amb la seua família. Les raons per les quals eixe grup format per la mare viuda i els seus quatre fills fixarien la seua residència en aquell paradís meridional eren variades, però van quedar eternitzades en la sentència que el mateix Lawrence va dir (recollida pel seu germà Gerald en el celebèrrim i meravellós La meua família i altres animals) un dia en la platja de Bournemouth, fart de la pluja anglesa: “El que tots necessitem és sol, un lloc on poder créixer”. Des d’eixa Corfú desitjada i assolellada, un dia qualsevol d’aquell mateix any el jove Lawrence Durrell va trobar-se un llibre que havia sigut oblidat o abandonat en un bany públic per un turista nord-americà. El llibre era Tròpic de càncer, el signava un tal Henry Miller i la seua lectura d’alguna manera casual va ser per a Durrell com una revelació.
Eixe enlluernament per aquella obra estranya i explosiva de Miller va ser de tal nivell obsessiu que el jove lletraferit va escriure al seu autor, iniciant una relació que es mantindria i retroalimentaria durant dècades, amb trobades més o menys llargues a París o a la mateixa Corfú, i amb el creuament d’una correspondència epistolar d’anada i tornada, frenètica i constant, que molts anys després seria recopilada en un volum memorable per Ian MacNiven, probablement el millor biògraf de Durrell. Esta relació seria també la responsable directa de la gènesi del que potser siga un dels millors llibres de Miller, El colós de Marussi, una declaració d’amor en tota regla a Grècia i que mai s’hauria donat sense Durrell, que va ser l’introductor d’aquell en els ambients literaris grecs de la mitat del segle XX.
Però molt abans de tot això, Henry Miller (Nova York, 1891 - Los Angeles, 1980) va ser un jove sense a penes instrucció acadèmica, víctima –com tants– de la Gran Depressió que va devastar els Estats Units en la dècada dels 20 i de la qual fugiria en 1930 amb destí a París, i on trobaria més misèria i fam encara, anys inoblidables de penúries sense fi només suportades per la vitalitat i l’optimisme incorruptible d’un Henry Miller que comptava ja quaranta anys quan va arribar, però que mantenia l’entusiasme i la capacitat de fascinació de l’adolescent més tòpic. I en realitat Tròpic de càncer és això, el relat al·lucinat, caòtic i genial de la fam, de la busca diària del menjar del matí o del de la nit, de l’obsessió pel sexe i la seua execució desordenada, promíscua, totalitzant.
El llibre, a cavall entre la creació i el testimoni, i escrit en eixe ambient famolenc i al mateix temps profundament vital, va ser publicat per primera volta a París en 1934, i fins a 1961 no voria la llum en el seu país natal, la qual cosa (el pas del temps i el prestigi guanyat en eixe mateix temps) no seria obstacle per a que l’edició americana patira un juí que la condemnaria i segrestaria per obscenitat (tota l’obra de Miller tingué dotzenes de processos similars), i que finalment seria revocada en 1964, quan l’aire i algunes coses més començaven a canviar.
Tròpic de càncer pot llegir-se de moltes maneres, però en qualsevol cas no és un llibre convencional. Per una banda és un bestiari de personatges, tot un món d’inadaptats, de fracassats, d’alcohòlics, de prostitutes, de vividors de tota espècie i condició o d’estafadors de baixa estofa. Però també és l’espai al·lucinat –fet alta literatura– de Montparnasse i d’un París farcit d’expatriats de mig món que han perdut el nexe amb els seus països d’origen, que han perdut els somnis i només es barallen, com gossos famolencs, per les deixalles dels grans festins que mai gaudiran. Perquè eixe París ombriu i alhora lluminós (lluminós únicament per l’entusiasme vital del protagonista-narrador i per l’escenari de la ciutat que s’intuïx) és paradoxalment el revers d’un París brillant, encara capital del món, niu fèrtil de totes les avantguardes culturals però que semblaven dirigir-se inconscientment, com somnàmbuls feliços i insomnes, cap a la mare de tots els desastres que esperava només uns anys després.
El nihilisme salvatge de l’autor obvia tot això, i la lluita diària per la supervivència més bàsica sembla ser un joc feliç, una oportunitat per al gaudi immediat de la vida des de les coses més senzilles o més miserables, quan el demà no existix i la successió dels dies és simplement un motiu per a satisfer sempre amb un somriure els impulsos dels budells o de l’entrecuix. Tot i les interessades i retrògrades valoracions d’esta obra, Tròpic de càncer no és literatura pornogràfica o recreació obscena d’un món carregat de sordidesa. La mirada de Miller és profundament humana, immensament vital, i la pietat fraternal per tots els desheretats de la terra és l’argument real, el convit al qual hem sigut invitats i on l’únic pecat seria la indiferència.
El valor anticipant de Henry Miller, la naturalitat del seu missatge i la crítica implícita que duien els seus textos contra el consumisme salvatge o la deshumanització de l’estil de vida que des del seu país natal s’estendria com una taca d’oli per tot el planeta, el convertirien en un gurú (en realitat un ancià reverencial) de la contracultura, de tots els moviments alternatius que recorrerien la segona mitat del segle XX. Passats tots aquells furors, inserits tots nosaltres en la derrota, només ens queda llegir a Miller com a esperança, com el grafòman convuls i fabulós que va ser, fill bastard i privilegiat de Dostoievski, de Whitman, de Rabelais, de Céline, de tots aquells que ens deixaren un testimoni transgressor i estimulant de llibertat feta literatura.
