Heinrich Heine o el drama de la identitat: alemany, francés i jueu

VALÈNCIA. En el trànsit a la modernitat que va representar el segle XVIII la comunitat jueva encara patia la històrica i habitual dispersió, i a Europa l’espai central d’este continent era el focus més actiu de la seua presència i persistència. Però a la llarga i eterna llista de persecucions, pogroms i supervivències variades, eixe segle va afegir un element no necessàriament negatiu. A poc a poc, amb la seua implicació en la vida comercial i civil, i amb un grau d’estigmatització sempre present però menor del tradicional, eixos anys contemplaran el sorgiment de la figura del jueu benestant i culte. Un arquetip que, sense renunciar a la seua condició ètnico-religiosa, relaxa la solemnitat de les creences, intuïx les imminents adscripcions nacionals i es desespera davant l’ortodòxia intransigent de bona part dels seus. 

Són burgesos que s’avergonyixen de la presència totalitzant (i paralitzant) de la tradició, de les maneres sorolloses i primitives de l’oració, del pes mort del passat o d’allò que consideren absència de contingut intel·lectual en el sistema que nodrix les seues comunitats. Però esta darrera apreciació, com tots els maximalismes, no era del tot certa. Principalment perquè el plantejament mostrava sobretot una més que raonable saturació i estava també impregnat de la sobreactuació que sempre implica qualsevol reacció. De fet, la tradició intel·lectual jueva és un fil llarg i brillant amb fites que, només fins a eixe segle XVIII, havia donat noms com Maimònides o l’excels Baruch Spinoza. És ben cert, en qualsevol cas, que l’endogàmia tradicional jueva –i les circumstàncies permanentment adverses– havien dirigit el camí de les seues elits cap a la casta rabínica o sacerdotal, centenars de noms d’elevada talla intel·lectual que triarien –o els farien triar– l’obscur camí de la disquisició teològica i les indagacions filològiques o erudites. Una via tan fecunda com tancada, tan elevada com estèril respecte de la seua projecció exterior.

Qüestió de llengües: ni hebreu, ni jiddisch

A tot aquell panorama s’ha d’afegir una qüestió purament lingüística però no menor. Davant del repte de la modernitat, en esta matèria i en eixos anys els jueus es debatien en una triple opció: l’antic i venerat hebreu, el popular jiddisch i l’idioma del país on cada concreta comunitat havia crescut. En una època en la qual es compilaven gramàtiques i codificaven llengües per tota Europa, el primer impuls de certa elitista Il·lustració jueva va ser girar els ulls cap a l’hebreu, voler convertir-lo en l’idioma de prestigi a la manera referencial i essencialista amb la qual la cristiandat havia assumit durant segles el llatí o el grec. Però pocs d’aquells il·lustrats l’escrivien amb solvència, i molts menys el parlaven, a banda que el nou arquetip del jueu culte i burgés el rebutjava precisament pel seu vincle excessiu amb la tradició i la religiositat. En qualsevol cas, d’aquell període de pretés revifament de l’hebreu –que només triomfaria en una autèntica i plena resurrecció molt més tard amb el sionisme i la creació de l’Estat d’Israel, un cas singularíssim i digne d’estudi– se salvarà la figura de Moshé Chaim Luzzatto (1707-1746). 

Provinent d’una de les famílies més antigues de la comunitat jueva de Pàdua, el seu record encara és el d’un prodigi intel·lectual que parlava i llegia una dotzena d’idiomes i que va produir gran quantitat de poemes, peces teatrals i assaigs ètics i filosòfics en hebreu, i que sobre el paper presentava la millor i més perfecta candidatura per a dirigir el renaixement cultural en eixa llengua. Però a ulls d’aquells il·lustrats (un poc esquizofrènicament tan devots de les vel·leïtats tradicionalistes com de la contenció permanent), l’afició de Luzzatto a la Càbala, la mística i a certes tendències a la irracionalitat, l’incardinava en un món de reminiscències antigues que en realitat detestaven. De fet, i per influència d’eixos il·lustrats, els rabins venecians ordenaren assaltar la casa de Luzzatto i trobaren proves de les seues preteses pràctiques màgiques. Fugit a Àmsterdam, allí també serà perseguit per les seues herètiques ortodòxies i finalment peregrinarà a Terra Santa, on molts jueus orientals el tractarien com un sant, i on morirà a Acre, devorat per la pesta. Una cacera més, en este cas des de la pròpia comunitat.

Més fàcil hauria sigut per als il·lustrats seguir, en lloc de la conflictiva i poc pràctica resurrecció de l’hebreu, la senda del jiddisch. Tan antic com moltes altres llengües europees, els jueus començaren a parlar-lo a partir dels dialectes alemanys usats en les ciutats de l’antiga Lotaríngia (l’oest de l’actual Alemanya, bàsicament), on arribaren provinents d’Itàlia o França fugint de les habituals persecucions. Influït també pels jueus eslaus, el jiddisch modern assoliria la seua forma més plena precisament durant el segle XVIII, i el XIX voria el seu esplendor en forma de publicació de diaris, revistes i llibres. Un idioma d’una gran vivacitat, de base alemanya però obert a préstecs constants dels idiomes amb els quals convivia: àrab, polonés, rus. Una autèntica lingua franca de les comunitats jueves de mig món, la llengua principal d’una immensa tribu urbana que al llarg del segle XIX produirà una ingent quantitat de literatura a través de relats, poemes, novel·les i traduccions, i que tindrà en Isaac Bashevis Singer (premi Nobel de Literatura), ja en el segle XX, el més gran dels literats en eixa llengua.

Però aquells jueus il·lustrats del XVIII i de l’àmbit germànic consideraven el jiddisch, tot i la seua presència aclaparadora, una vulgar corrupció de l’alemany, excessivament popular per a les seues ànsies elitistes, i un recordatori permanent de tot allò que més detestaven: el gueto, la ignorància, la superstició i l’aïllament. Per acabar-ho d’adobar s’ha d’afegir també, dins d’aquell panorama de confusió o indecisió lingüística, les diferents percepcions que de l’hebreu o del jiddisch es tenia en cada comunitat, poc homogènies, donada la dispersió geogràfica i l’escassa comunicació. Així, mentres que, per exemple, les comunitats hongareses tenien el jiddisch només com l’idioma de la instrucció religiosa, en zones de Rússia o de la Galítzia austríaca era precisament l’instrument de la secularització. En definitiva, una indeterminació de significants constant, irregular, que afectava la sentimentalitat i l’essència de la identitat jueva, i que acabaria per donar espai a la tercera opció reforçada, culta i veritablement secularitzant: l’idioma del país on cada comunitat havia crescut. I no cal dir que eixe plantejament, eixa tria, és la que va prendre, com una torxa triomfant i alliberadora de prejuís, aquell arquetip de jueu culte que floria en l’Europa del segle XVIII.

Heine, jueu i protestant

Amb tot aquell caldo ja bollint a ple rendiment, el final de la centúria contempla el naixement, a Düsseldorf i al si d’una família jueva de comerciants, de Heinrich Heine (1797-1856). Li vingué prou bé a Heinrich (inicialment Harry, coses de son pare, anglòfil impenitent) nàixer apurant el segle d’aquella manera, perquè d’haver-ho fet només cinquanta anys abans un perfil intel·lectual com el seu hauria sigut carn de les canongies rabíniques habituals que, invariablement, captaven els jóvens d’aficions llibresques. Però en els anys adolescents de Heine l’aire ja havia canviat de direcció, el caldo de les contradiccions ja bollia a la temperatura adequada i el desorde de les identitats oferia esplèndidament els seus fruits madurs.

Durant aquells anys el jove Heine viurà apassionadament la ressaca revolucionària que va arrancar en 1789 i el vendaval que van significar els fets i les accions de Napoleó Bonaparte i que sacsejarien Europa de dalt a baix. Així, sense eixir mai de Düsseldorf, durant la seua infància i primera joventut Heinrich Heine va patir o gaudir fins a sis canvis de nacionalitat, entre les quals la que va atorgar-li la creació napoleònica del Gran Ducat de Berg, que li va permetre, en un primer gir identitari, declarar que per això el seu esperit era francés.

La seua educació va ser molt lleugerament jueva. Els seus pares ja formaven part d’aquell nou arquetip hebraic condescendent i poc entusiasta de la tradició, fatigat. Les consideracions de Heine cap al judaisme com a sistema tancat ja vindran marcades, doncs, per aquella ebullició que ara estenia amb plenitud els seus vapors. A banda d’una breu connexió al voltant dels 20 anys amb la Societat per a la Ciència Jueva, les relacions que mantindrà sempre amb eixa religió i el seu univers s’aproximaran prou a l’autoodi. D’alguna manera, però amb contradiccions i una certa ambigüitat, detestava ser jueu, i un dels principals retrets que dirigirà de forma quasi permanent a eixe sistema de creences serà haver sigut el pioner en l’extensió de la idea de culpa: “La primera religió promotora en els humans d’eixa consciència culpable que ara ens provoca tants patiments”.

Paraules com les anteriors encaixen com un guant en l’esperit de l’obra i la vida de Heinrich Heine, considerat encara a hores d’ara un dels poetes més alts del romanticisme. L’ànsia de llibertat i la lluita contra les tiranies (filles d’aquella ressaca revolucionària que abonaria el moviment romàntic) també incloïen el combat contra el misticisme i les supersticions que per a Heine implicaven les religions en general i el judaisme en particular. Tot i la seua condició indiscutida de literat llegendari, capaç de disputar i desplaçar durant una dècada de l’Olimp del prototip del poeta romàntic el mateix Lord Byron (ambdós mantenien una veritable competició en desmais de senyoretes afectades pels seus versos), les seues arrels religioses no li podien permetre la insolència solar d’aquell, ni menys encara l’ateisme militant i orgullós, desacomplexat, d’un fúnebrement lluminós Percy Bysshe Shelley. Ben al contrari, Heine descol·locarà part del seu públic amb la seua conversió, en 1825, al protestantisme. Un inesperat i poc creïble canvi de bandera que ell mateix justificaria dient que era el seu “bitllet d’ingrés a la cultura europea”. 

Molt probablement el desdeny religiós –quan no l’atac més furibund– de personatges com Byron o Shelley resultava més senzill de fer des de dins. Però la relació de Heine amb el cristianisme, la creença hegemònica i d’alguna manera fundacional d’Europa, era diferent. Als seus ulls, i a la llum de les seues paraules, malgrat la crítica severa que feia al judaisme l’estigma del seu origen persistia, i en eixa conflagració constant de poc li servia a Heine saber-se fora del gueto però sense poder exhibir credencials que l’assimilaven a la majoria, un entre tants. Només això explica la seua conversió i el seu bateig: l’ànsia de no ser pres com a diferent, casualment en el moment en què la seua obra literària assolia les cotes més altes amb Buch der Lieder, el “Llibre de Cançons” de 1827.

Un poeta alemany a França

De manera igualment contradictòria, la relació de Heine amb la llengua alemanya i les formes de la germanitat serà la d’un anar i vindre constant. Víctima del secular antisemitisme, i obviada per instrumental la seua conversió, per als germànics de soca-rel l’excelsitud de la seua ploma era inversemblant i incompatible amb els valors nacionalistes que fermentaven amb furor en aquells anys. No podien negar el seu geni, ni la posició central que ocupava en el panorama literari en eixa llengua, però no era, no podia ser del tot, un dels seus. Eixa relació esquizofrènica, eixa indesitjada i alhora adorada presència fantasmagòrica, encara hauria d’allargar-se i travessar tot un segle d’amors i d’odis, d’afirmacions i negacions al si de la cultura germànica fins a arribar a la desinhibició salvatge del nazisme, que destruirà els seus llibres, utilitzarà les estàtues que el recordaven com a blanc de tir i intentarà esborrar el seu nom com a creador de poemes vivíssims en l’ànima alemanya, com el bellíssim “Lorelei”, reduint-lo en les reimpressions de les antologies a obra “d’autor anònim”, o profanant la seua tomba –per orde personal de Hitler– al cementeri de Montmartre, en el París ocupat.

A bona part d’eixa incomoditat alemanya permanent Heine va contribuir raonablement. Les seues idees polítiques radicals –ací sí, compassades perfectament amb personatges homologables, com els mateixos Byron o Shelley– o la defensa permanent del humiliats i els oprimits no el farien precisament massa volgut entre les classes dirigents alemanyes, que rebien amb estupefacció les seues andanades freqüents cap al règim semifeudal de bona part de les zones rurals, o les fuetades estetitzants contra els capitosts polítics i el seu conservadorisme purità, als quals hauríem de tindre el plaer de vore’ls la cara en llegir, provinents del primer poeta germànic i dirigides a ells, coses com estes: “Vosaltres exigiu una indumentària senzilla, costums abstemis i plaers intempestius; en canvi, nosaltres reclamem nèctar i ambrosia, capes porpres, aromes sumptuosos, voluptuositat i luxúria, danses d’alegres nimfes, música i comèdies”.

Tot aquell Cafarnaüm de sentiments contradictoris i excloents de la pròpia identitat el farien exiliar-se a França des de 1831, país que sempre havia representat per a Heine una certa idea de pàtria fraternal i un espill de llibertat, sobretot des que havia vist en 1811, als seus 13 anys, el mateix Napoleó Bonaparte entrar amb ínfules d’alliberament en la seua Düsseldorf natal. Una francofília antiga i raonada, fruit també dels temps i les mitologies artístiques i literàries que li van tocar viure. De fet, llevat d’un parell de ràpides visites, ja mai tornaria a terres germàniques i moriria a París en 1856 com a ciutadà francés.

Paranys, misèries i glòries

A la capital francesa Heine tindrà contacte amb Karl Marx –un altre jueu negacionista de si mateix– i arribaran a tindre un cert grau d’amistat. De fet, la coneguda expressió marxista de “l’opi del poble” beu de la font que Heine li havia procurat amb la seua referència a la religió com a “opi espiritual”. Socialista també Heine (ma non troppo), mantenia diferències amb Marx i tingué una certa clarividència en albirar els futurs inferns totalitaris que les fredes anàlisis d’este darrer li anticipaven: “El futur olora a sang, a ateisme i a molts, moltíssims castics. Pense amb por i horror en el moment en què eixos ombrius iconoclastes assumisquen el poder”.

Inspirador de centenars de peces musicals d’autors com Schumann, Mendelsohn, Brahms i molts altres, mite etern del romanticisme europeu, poeta immens o desubicat permanent. No per casualitat els exiliats de l’Alemanya nazi que arribaren en 1940 a Mèxic D.F. fundaren l’anomenat Club Heinrich Heine, dedicat a l’exiliat més intens i esgarrat del seu temps, capturat com pocs en els paranys, les misèries i les glòries de les identitats: alemany per naixement i llengua, francés per vocació i destí, i jueu per estirp.