Gnoma: il·lustrar un àlbum amb titelles

VALÈNCIA. Potser encara hi ha qui no ho sap però els gnoms són uns éssers diminuts que viuen a l’interior de roques i penyes, normalment invisibles per als humans però no per a tots; només aquells dotats d’imaginació els poden veure quan passegen pels boscos. La seua comesa és, en general, guardar tresors amagats, ja que estan relacionats amb l’or i les pedres precioses i, consegüentment, són molt hàbils en els treballs d’orfebreria i ferreria. Aquests són, de fet, uns personatges que pertanyen a la mitologia dels pobles del Nord d’Europa, tot i que han estat universalitzats arreu del món per l’òpera, sols hem de pensar en els Nibelungs, que en serien una variant més fosca, i també per la televisió, amb una versió més amable i propera a nosaltres com és la coneguda sèrie de dibuixos animats de David, el Gnomo. Així, Gnoma (Kireei, 2017), és un àlbum il·lustrat d’Emilia Lang i d’Eduard Blanch, que recupera aquests enigmàtics éssers mitològics amb una deliciosa història al voltant de les aventures d’una gnoma i d’un ocellet.

Tanmateix, Gnoma és, primerament, una obra de titelles nascuda partir d’una idea de Pea Green Boat, una companyia, creada a Barcelona l’any 2009 que produeix obres per al públic infantil i familiar i, paral·lelament, desenvolupa també projectes editorials basats en els seus espectacles. És a partir d’aquesta producció teatral que sorgeix aquest llibre que parla de Gwendolyn i Matilda dues amigues, molt amigues, però ben diferents, ja que la primera és, precisament, una gnoma i la segona un ocellet. Amb tot, les dues s'estimen tant que decideixen construir-se una casa per a viure juntes, cadascuna amb les seues habilitats. Un cop instal·lades, però, res no és tan fàcil com s’havien imaginat. A Gwendolyn li agrada fer les coses d'una manera i a Matilda d'una altra i, conviure, és clar, no resulta molt divertit.

L’obra de teatre original és, necessàriament, més extensa i es centra en el personatge de Gwendolyn, que s’ha fet una casa amb troncs a diferència del niu de palla de l’ocellet. En canvi, l’àlbum es caracteritza per la compareixença d’un discurs més sintètic, com ha de ser en aquest gènere literari, i per condensar l’argument en una presentació inicial de les dues protagonistes i els seus hàbits quotidians per a passar immediatament a la decisió de la construcció engrescadora de la casa comuna i el posterior desenvolupament del conflicte. Cal aplaudir la capacitat a l’hora de resumir l’espectacle mitjançant un text mínim i molt mesurat en el qual es suprimeixen els diàlegs i va al que és essencial, com és la relació entre els personatges. Es tracta, en definitiva, d’una acció narrativa que transcorre amb calma i sense grans artificis i que sap adaptar-se a les exigències literàries d’aquest tipus de llibres.

Emilia Lang i Eduard Blanch són, per damunt de tot, titellaires. Tots dos són els artífexs d’aquest espectacle que es va presentar l’any 2016 a La Puntual, el teatre de titelles i ombres de Barcelona; un espai que corona la trajectòria d’una companyia de teatre que, peça rere peça, ha confirmat l’encert dels seus plantejaments i el bon ús que han fet de les històries. Els personatges que apareixen fotografiats al llibre són, així, els titelles fets de fusta, llana i cuir que prèviament han pres vida en l’escenari. Aquests mostren una estètica de màxima senzillesa amb l’objectiu clar de permetre moviments molt precisos i refinats durant l’actuació. Aquest tret, però, no els eximeix d’un gust pels detalls, com ara els vestits i les sabates que mostren, i per la presentació d’una expressió acurada, alhora que garanteix una eficàcia narrativa i un potent efecte visual en la pàgina impresa. El resultat són unes imatges d’una gran contemporaneïtat en què els titelles es mouen sobre fons neutres on apareixen només uns pocs elements per a contextualitzar una mica el paisatge.

Aquesta escenografia tan reduïda no és sinó una altra derivada de la influència de l’espectacle teatral, en què es fa servir una taula sobre la qual es col·loquen elements fàcils de posar i de traure, molts d’ells els mateixos que es troben en l’àlbum, com ara la casa i alguns dels materials amb què es construeix, unes branques que serveixen per a penjar els fils d’estendre la roba, el vehicle que fan servir per a desplaçar-se i alguns dels mobles de la casa de la germana de Gwendolyn, entre d’altres. Juntament amb aquesta decoració natural, hi destaca la compareixença d’altres figures que intervenen en el conte i d’una preocupació estètica a l’hora de compondre la imatge, amb composicions fotogràfiques estudiades i algunes d’elles, fins i tot, emmarcades per detalls vegetals com si foren garlandes en la part superior.

S’ha de ressaltar que aquest és, en essència, un conte sobre l’amistat i la convivència simbiòtica entre les espècies. La invitació que rep Gwendolyn per anar a celebrar l'aniversari de la seua germana és la causant del contratemps a què ha de fer front pel camí i el fet que fa canviar de nou la relació amb Matilda, després de la discussió. Finalment, les dues es fondran en una abraçada càlida i reconfortant. Un gest amb què s’evidencia que els afectes sincers sempre romanen presents, malgrat les diferències, i una mirada esperançadora sobre la  capacitat de gestionar els conflictes i d'acceptar a l'altre. I, tot això, mitjançant uns personatges vestits amb jerseis de llana i barrets rojos, que remouen referents visuals d’una infantesa ja llunyana però que retornen un temps després amb una estètica renovada i una innovació plàstica excel·lent.