Franco Battiato: en l’adeu al demiürg més volgut

VALÈNCIA. El primer record és de la casa d’uns amics, i aquelles vesprades llargues de l’adolescència, tan tedioses com fascinants. Punxàvem una i altra vegada el vinil, i l’atmosfera saturada pel fum dels cigarrets que consumíem com a possessos s’esvania de foscors per a omplir-se de mars i ensalades, de la memòria anticipada d’una joventut que encara no havíem consumit però que ell ja ens contava, de trens que aplegaven a Tozeur, allà a l’Àfrica. Era aquell Ecos de danzas sufí.

Em deixaren el disc, o me’l gravaren, no ho recorde bé. Sentimiento nuevo va ser la cançó que em va salvar la vida als meu dèneu anys, quan l’absurditat del viure se’m va revelar com un pou tenebrós del qual em va traure el vitalisme intens d’eixa cançó, un fabulós convit a tot que encara em sosté. A casa l’obsessió per Battiato es consolidà i s’instal·là com una espècie de banda sonora familiar, i el proselitisme es va estendre fins a fer de ma mare la sacerdotessa d’eixe nou culte i dels meus germans els acòlits necessaris. Jo quedava com l’iniciador, el descobridor, el profeta. 

Després vindrien la busca incessant de més discos, el llibre aquell d’Eduardo Margaretto com un talismà, la bibliografia escassa i complicada dels temps anteriors a Internet, els primers viatges a Itàlia i les compres compulsives d’aquells cedés que portaven la cinta transparent amb la llegenda “noleggio vietato” que tant m’agradava, i que intentava conservar. Encara algun dels meus discos de Battiato –una col·lecció digna dels anals de la psiquiatria– la manté.

Han passat dècades i la música de Franco Battiato roman a hores d’ara com la banda sonora més perdurable de la meua vida, o com a mínim la més constant, eixa que no ha defallit mai i que no ha deixat passar, en tot eixe temps, ni tan sols unes poques setmanes sense la seua presència lluminosa. Com tots els devots, he patit el martiri de suportar a tota eixa infame torba fent la caricatura de traços descuidats, de sal grossa, quan tant es divertien amb el físic del músic, o les cançons més populars i fàcils però no les millors, o les lletres que ni comprenien ni comprendran mai, i que ara només tenen un dubtós consol: no seran capaços d’albirar ni remotament allò que s’han perdut.

La meua memòria particular d’ell serà sempre també la d’aquell viatge a un concert a Spoletto amb Ana, una vesprada d’estiu, envoltats de la bellesa del lloc i de tot eixe públic de la progressia italiana tan característic, aplaudint fervorós tot, però sobretot el Povera patria contra l’espant vulgar i salvatge del berlusconisme llavors omnipresent, abillat tot eixe públic amb pantalons i faldes clares, ulleres de pasta de tots els colors i camises i camisetes que ara ens posem nosaltres, pensant que estem a l’última, però sempre retardats, sempre copiant-los. O el concert a Burjassot, no fa massa anys, amb bons amics i un dels meus germans, i les sagrades libacions prèvies en aquell baret, i la salutació que va fer-nos fora, després d’un memorable espectacle de dos hores, quan es pujava a una furgoneta i ens va dir unes paraules en mig d’un somriure permanent.

Renovador com pocs, sempre modern, postmodern, mestre de savieses variades, dadaista, polifacètic, poètic fins a la sublimitat, popular i selecte, fins i tot els més obtusos hauran de reconéixer la seua pèrdua com una certa orfandat col·lectiva que ens deixa pitjor que estàvem. Tots estem conformats per múltiples i diferents influències que ens acaben fent d’una determinada manera, per influxos més o menys subtils, o més o menys evidents, que modulen i construïxen la nostra personalitat sempre carregada d’arestes quasi sempre indestriables. Particularment, sé amb una certesa total, absoluta, que jo no seria exactament igual sense la presència de Franco Battiato. Perquè com bé ha dit hui mateix el bon amic Alexandre Serrano, poques persones com ell ens han eixamplat tant els horitzons i ens han fet créixer tant amb les seues potentíssimes i evocadores imatges. 

Com un tòtem més d’eixos que tinc presents pràcticament a diari i als quals ni vull ni puc renunciar, l’agraïment més íntim i el record de la seua bondat i excel·lència –una combinació no massa freqüent– m’acompanyarà sempre i serà motiu d’una inquieta felicitat, com la que em provoquen eixos versos de la seua magnificent Mesopotamia que hui, des que m’he alçat en este trist dia de primavera, m’atronen sense treva al cap: “Che cosa resterà di me, del transito terrestre? / Di tutte le impressioni che ho preso in questa vita?”.  

Gràcies per tant, Maestro.