X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

VALÈNCIA, QUINA PACIÈNCIA 

Fa vint anys que tinc vintage

10/02/2019 - 

VALÈNCIA. El gallet és com es deia al País Valencià la moneda de cinc cèntims de pesseta. Molts de nosaltres no hem conegut això però sembla que vol tornar a entrar en circulació, reviscolar de bell nou. No és gens estrany tenint en compte la tendència revival, ben en voga, que fa forrolla un dia sí i l’altre també. Em va sorprendre llegir la notícia d’aquesta relíquia monetària que circulava en temps de “no tindre ni un gallet”. A Valencia PlazaCarlos Aimeur ens informava de la petitona xavalla. Aquesta peça de canvi i bescanvi ha fet el debut, el remake  monetari, al municipi de Silla i sembla que ha tingut una bona acollida. No s’ha discriminat l’edat de la peça i s’ha actualitzat el seu valor al mercat, ara ja equival a 1 euro. La Diputació de València s’ha manifestat entusiasta del gallet. Estimula uns altres municipis per seguir els passos de la població pionera de l’Horta. Vol fer que rode de comarca en comarca. L’Ajuntament de València també sembla interessat (acomboiat com no podria ser de cap altra manera) a fer córrer el gallet i vol llançar-lo pel districte Marítim. Ai la moda, la tendència, com s’encomana! Ah, se m’oblidava, la moneda és virtual i social. No pesa. Només es mou mitjançant la xarxa. L’objectiu és fer tota mena d’intercanvis, de treball, de destreses, d’atifells i fòtils de tota mena. En definitiva volen que ens relacionem. El web explica totes les maneres hagudes i per haver per tal d’aconseguir un grapat de morralla amb intenció comunitària. Aleshores que circule de butxaca en butxaca online. Desitjos i bescanvis a la carta amb moneda nostàlgica. 

Tornem a l’enyorança, la reivindicació vintage, aquesta tendència que posa de moda allò perdut o mitificat. La idealització dels records, llunyans o incomprensibles, de vegades fràgils i massa sentimentals. Una estètica que involucra  més d’un sentit, tant el figurat com el real. La nostàlgia pot amb tot. Amplificar sense solta ni volta les coses del passat pot ocasionar un pes extra a la motxilla. Equilibrem el sentiment a l’hora atribuir un grau intens d’enyorança, d’allò conegut en uns altres moments, en una altra vida domèstica, de tot el que podem regirar als encants de la memòria. El màrqueting, la publicitat, el cinema, la televisió, la moda... ja s’hi encarreguen, posen en circulació, per enlluernar-nos amb tendresa molt manipulada, tot allò que existia fa molta de temps. Antic, pretèrit, passat remot, és un concepte ben diferent del de vell i que moltes vegades es barreja de qualsevol manera. Les persones tenim tendències que ens aboquen a remembers més enllà de la disciplina filosòfica, l’estètica domina les nostres diferents sensibilitats.

Què recuperem de les golfes? Quin són els estris amb solera retro? Juguem amb l’eufemisme del màrqueting vintage, amb la subjectivitat del bon gust? Hem d’estar alerta. La nostàlgia sap jugar males passades. Una cosa és enyorar allò que no es fa, que està en dessús, i una altra és reivindicar i mantenir costums o tendències antigues. Què passa si a la bústia de casa algú ha enviat una postal d’un lloc llunyà o no tant? És vintage, coenta, romàntica aquesta cartolina que arriba escrita a mà, amb quatre mots, que et premia amb petons a distància enganxats amb un segell? Fem retrospectiva vital, el catàleg és ben extens. Videojocs, electrodomèstics, mobles, tipografies, teles, colors, moda, menjars... El món fa moviola. Cerca, gira i torna a llançar. Ara són avantguarda aquells pantalons de campana dels anys 70 que marcaven els camals d’homes i dones. I només és un exemple. Podria  encetar el revival i no parar. Passejar pel disseny a tot arreu fa exercitar la memòria sense fi. Un gavadal d’objectes quotidians s’aturen a la nostra retina, fan l’homenatge a uns temps passats, viscuts o no. Una tasca de  documentalista que mira enrere i que aviva tendències antigues.

El perill és animar el passat més sòrdid. Una cosa és vestir-te i sentir-te com un Mod, expandir la música i l’estètica damunt d’una Vespa o Lambretta al so dels Who. Vibrar com un autèntic rockabilly amb "That'll Be the Day" de Buddy Holly i fer-nos un banana split. Passejar amb un Alfa Romeo Giulietta SZ a la recerca d’una delícia del Piemont. L’ànim, el nostre estat, ens reclama segons quines coses. Els moments que ens reenganxen amb l’ajut inqüestionable de les tendències dels “grans pensadors” de la societat consumista. Una altra ben diferent i a anys llums és empolainar-se amb el posat i l’actitud del “vintage perillós”, del retro infumable i feixistoide. Observem una tendència amb risc, perillosíssima i increïble. Sorpresos en veure les formes i maneres anticonstitucionals, amb simbologia esgarrifosa que ens fa retroallunyar-nos del segle XXI. Les detectem en els polítics, en els insults, en les maneres caduques que caldria haver esborrat del planeta com si un malson, una catàstrofe natural, les hagués cancel·lat per sempre més. Vaja, que ja no hauríem de recordar la seua existència. I ves per on! Ací no té cabuda ni la melangia ni l’enyorança, tenim uns altres mots: el terror i la por.

La llibertat d’expressió també és un terme que últimament sona vintage si no s’aplica amb el significat genuí. Sobretot aquells que ni s’han molestat a entendre, que diuen el que els surt de la boca. Persones, autènticament carrinclones i passades de moda, casposes, un retro d’incultes. No s’hi val tot, no! Un insult vintage és dir moderna, modern? Fa uns dies he tornat a sentir el vocable com a ofensa. El regidor de l’Ajuntament de València, Félix Crespo, del PP, feia servir aquest adjectiu, a micro obert, el de moderna, com a escarni, mofa i burla. El  menyspreu, insultant d’aquest regidor amant de les falles, anava dirigit a la senyora Sandra Gómez, regidora socialista. Per què? Per dir l’edil: “OK s’acaba” en finalitzar el ple? Es pot veure al vídeo del ple municipal com el senyor Crespo diu: “Okey, ay qué moderna soy, yo soy muy moderna. Okey... Le ha faltao, como los vídeos esos del maricón...” Ací es tanca el micròfon. Els adjectius que podem posar a aquestes “oracions insubordinades” les deixe a gust del lector. Faríem un paràgraf sencer. Un insult retro, ranci i ple de caspa? L’edat moderna fa segles que va rutllar pel món des de l’acabament de l’edat mitjana fins a la Revolució Francesa, no? Amb el segle XVIII entrava ja aquesta edat contemporània que amera fins i tot el nostre moment històric. Aleshores, moderna és un insult de bell nou?  

Les tendències vintage van i vénen. La inclinació al passat, al que és remot i llunyà en el temps, ens atrau. Les icones clàssiques i més reclamades es revaloritzen llançades per la societat actual. La inspiració retro, tan subjectiva, redissenya, transita per lliure, davant de qualsevol proposta postmoderna. Ara València sembla que s’apunta a una tendència vintage. La ciutat posarà el seu nom, en lletres majúscules, a la Ciutat de les Ciències, sembla que davant de l’Hemisfèric. Un decorat “pseudofuturista” per a una idea retro si comparem per temps amb les lletres mítiques de Hollywood Sign, 1923, de Califòrnia. Les d’ací, les de la Muntanya de les Raboses, a Cullera, estan pintades i són dels anys 60,   més yé yés. València amb llums led il·luminarà un entorn “cinematogràfic”. Esperem que el nom de la ciutat no tinga errades ortogràfiques. València, amb accent greu, a la È, que es note que som a una ciutat oberta i cosmopolita. Allunyada del turisme d’entrepà de xoped, perquè posats a fer, molt millor de mortadel·la, més vintage.

next
x