VALÈNCIA. Les protagonistes d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978) habiten en els penya-segats de l'existència, en una soledat que acullen i cultiven. I és des d'eixa perifèria que eludeix les convencions des d'on s'autoretraten sense embuts, immerses en un magma de presents provisionals, en les pulsions de mort i sexe, en la pell i la saliva. En el tall de tots els límits. Dones sense nom que arrosseguen el lector en una travessia tan lírica com despietada cap al centre exacte de la seua intimitat. Baltasar conrea una prosa que sap fer mal a les ferides adequades i convertir en còmplices els qui trauen el cap als abismes de les seues faules.
Primer va arribar Permagel i després Boulder, que el passat mes de febrer va rebre el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2020. Dues narracions descarnades, intenses, sense temps per a la tebiesa que van arrasar a les llibreries i es van convertir en un èxit de vendes a Catalunya. Ara, aquesta poeta que vesteix pelatge de novel·lista, ultima les pàgines de Mamut, títol que tancarà la trilogia amb ressons geològics publicada per Club Editor. El pròxim 11 de març, i dins del cicle Dones Creadores, l’autora participarà en una conversa sobre la seua obra al Centre Cultural La Nau.
En algunes ocasions has comentat que, a causa de la teua experiència escrivint poesia, la teua manera de pensar i crear és amb imatges. Eixa plasticitat visual està molt present en la teua escriptura, tant en Boulder com en Permagel…
Suposo que sí. Abans de Permagel, feia quinze anys que escrivia i publicava poesia i diria que això m'ha format com a escriptora. Penso en imatges i el que gaudeixo més d'escriure les novel·les és precisament els mesos que dedico a treballar el llenguatge, a buscar el ritme i la musicalitat, a dir en poques frases, en algunes imatges, el que podria haver escrit en dues o tres pàgines.
De fet, en alguns moments de Boulder es parla de la importància del llenguatge i de les paraules que triem. Fins a quin punt creus que les paraules que emprem modelen la nostra manera d'estar en el món?
Diria que una de les maneres que tenim de relacionar-nos amb el món és a través del llenguatge. I no només això, el llenguatge té aquesta capacitat de perfer-lo, de construir-lo. No hi ha cap paraula banal. Una mateixa paraula pot constituir una atac o ser una oració, per això és tant important que reverenciem el llenguatge, aquest poder que és nostre i seu, que té un pes històric, que anticipa el món. Fins a cert punt som el que expressem, però afegiria que també el com ho expressem.
Un dels temes centrals de Boulder és la diversitat de les maternitats. I els vincles matern-filials també són part de l'eix de Permagel. Després de molt de temps en el qual s'assumia que la maternitat era un estat idíl·lic i monolític i qualsevol desviació d'eixe model era penalitzat socialment, sembla que s'està posant sobre la taula eixa conversa pendent sobre les diferents maneres de viure la maternitat…
Mira, intento viure una vida bastant retirada de les taules. Més aviat em veig a mi mateixa i al que escric com un símptoma de la nostra època, en aquest enclavament determinat que és la nostra societat. I com a símptoma, manifesto el que està passant. La maternitat, igual que la paternitat, és polièdrica, no té una sola cara. Però és que som humans! Éssers polièdrics! No hi ha una manera correcta de viure la vida i totes les seves manifestacions com no sigui la de fer-ho amb coherència amb una mateixa, sense atemptar contra la llibertat i la felicitat dels altres. Els models poden portar a limitar-nos, com a individus i com a societat.
Fa uns dies, estava acabant de llegir Boulder a la sala d'espera d'un metge i un home que era allí amb la seua dona i els seus fills es va acostar a dir-me que el llibre li havia agradat molt encara que era “un poco subido de tono”. Em va semblar molt curiós que un adult tinguera eixa reacció davant una lectura en la qual és present el sexe. Encara genera pudor parlar de la sexualitat femenina sense ambages?
A mi, no. I està bé que els llibres ressonin d'aquesta manera. Si un lector en destaca aquest aspecte, per a bé o per a mal, és que li ha ressonat especialment, que d'alguna manera l'ha commogut. La literatura té aquest poder, que a mi em sembla molt interessant perquè necessitem aquesta agitació emocional per obrir la porta a la reflexió.
Les mans (ja siga en el sexe, escurant plats o cuinant) estan molt presents en Boulder. Tenim oblidat eixe pla sensorial del tacte, de totes les activitats que fem amb les mans, enfront del pla intel·lectual?
Pot semblar-ho. És cert que sovint, en escriure, em desplaço en aquesta dualitat, vaig d'una polaritat a l'altra, n'exploro els límits i miro de saber què poden dir-me de la protagonista. Ara bé, miro de fer-ho des d'una consideració d'unitat, que aquest anar d'un extrem a un altre no fragmenti el personatge ni la història.
Defenses la soledat com “una oportunitat per a trobar-se a un mateix”, per a reflexionar sobre allò que realment ens importa. No sé fins a quin punt per a tu suposa també un posicionament vital i, fins i tot, polític.
No defenso la soledat, simplement la valoro. I ara mateix no la veig com un posicionament perquè he intentat deixar de posicionar-me, a la vida, per a viure-la tal com ve, fent el que crec que és coherent amb el meu sentir. Fer això pot tindre una lectura política, és clar, i espiritual també.
Tant en Permagel com en Boulder, trobem dos protagonistes sense nom que recorren al monòleg interior com a forma d'expressió. Què t'aporta aquesta modalitat a l'hora de narrar?
Ara mateix diria que és l'única manera en què m'expresso amb comoditat. Ha estat el camí pel que m'ha dut la poesia: el de trobar una veu. Quan trobo una veu, deixo que parli a través meu i en modulo el to, el llenguatge, els pensaments. Aquesta veu es converteix en una companyia apassionant.
En una entrevista a El Salto et van comparar amb Lucia Berlin per ser totes dues escriptores amb una àmplia i variada llista de treballs al marge de l'escriptura, treballs a vegades solitaris i no especialment dedicats al camp artístic… Ambdues teniu també en comú la creació de personatges femenins que sovint aborden la vida des de les seues perifèries. Et sents identificada amb la seua figura?
M'agrada llegir-la i la sento propera, però no m'hi sento identificada. I també m'agrada pensar que potser tant ella com jo com tantes altres dones, escriptores o no, hem vist en aquests treballs solitaris no especialment dedicats al camp artístic, una manera d'expressar-nos artísticament.
En alguna ocasió has comentat que t'interessen els personatges asocials com a tema literari. Per què ens atrauen aquest tipus de figures un poc al marge de la societat, potser exploren opcions que els altres no ens atrevim a visitar?
A mi m'interessen perquè sento certa incomoditat, pel fet de viure en societat, que aquests personatges també pateixen. Podríem dir que creo personatges que actuen com a mirall de mi mateixa, i el fet de fer-los existir, de donar-los veu, pot actuar com a consol, companyia i catalitzador tant per a mi mateixa com per als lectors.
Com a persona que ha declarat gaudir amb l'aïllament i la soledat, com estàs portant tota l'exposició mediàtica derivada de l'èxit de les teues novel·les i qüestions com guanyar el premi Òmnium?
Miro d'entendre aquesta exposició com una mena d'onada que s'atansa, em xopa i marxa. I de gaudir-la, perquè soc ben conscient d'allò efímer que té, més encara que la meva pròpia existència, que prou que ho és.
Et pregunten molt per Mamut, la novel·la que tancarà aquest tríptic. Tantes expectatives generen una mica de por i inquietud o el procés està sent dolç?
Estic gaudint molt la seva escriptura, que està sent exigent i em porta per camins fins ara inexplorats. Les expectatives, si parem a mirar-ho bé, no són reals, no són res. Intentaré escriure la història que vull escriure tan bé com sàpiga, donar el millor de mi, i després deixar que arribi com hagi d'arribar a cada lector.