El xòfer i els populistes

D’acord amb una cita del filòsof francès Jacques Rancière que solia mentar sovint l’Íñigo Errejón de l’època de La Tuerka i el primer Podemos, el rebuig al populisme és en els nostre dies el principal punt en comú entre els vells comunistes i els nous liberals; un populisme que, en general, no encerten a definir i acaba construint-se com una mena de fantasma que encarna tots els mals de cada casa: a vegades una forma, d’altres un discurs i generalment una mena de vapor verinós ple de defectes i pecats capaç de colar-se per qualsevol escletxa per explicar retrospectivament els problemes del present.

Front als problemes i sectors enquadrats en la categoria populisme, existeix però una resposta oficial que fita directament amb l’autoajuda i el mindfulness: prescriu que hi ha prou amb oblidar-se del problema i deixar passar el temps sense resoldre cap dels problemes estructurals que li donen origen; que implícitament, demana gaudir de la vida i deixar el mort -cadàver incorrupte de sant- als successors. A la Catalunya que afronta hui les seues cinquenes eleccions autonòmiques en una dècada, aquesta sembla ser la proposta majoritària del constitucionalisme espanyol de distint signe ideològic: oblidar-se del procés sense donar ni tan sols prometre cap mena de solució a qüestions materials pendents que han tingut un paper decisiu en l'expansió de l’independentisme, com el finançament autonòmic, el blindatge competencial o les inversions pendents en infraestructures; ja no parlem de l’autodeterminació o la reforma constitucional. Sembla que es poden esborrar deu (o quinze) anys de la Història si es tanquen els ulls i es demana un desig. Però per a la majoria de mitjans, els nostàlgics aliniats amb el Take control back i Make America great again són (només) els altres.

Un dels intel·lectuals de referència d’aquest univers que considera les últimes dècades d’Història a Catalunya com una mena d’accident culpa d’uns pocs líders miops (tant a Barcelona com a Madrid, però més d’un costat que de l’altre) és Jordi Amat. Filòleg i escriptor, habitual de les pàgines de La Vanguardia, en l’últim lustre ha passat de les biografies més acadèmiques (Dionisio Ridruejo, Ramon Trias Fargas o Josep Benet) a una intervenció més decidida en la política marcada per la seua pròpia evolució política i personal. En El llarg procés: cultura i política a la Catalunya contemporània (Tusquets, 2015) publicat ja en plena efervescència independentista, Amat qüestiona el cànon cultural català -que, entre altres coses, exclou Josep Pla del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seua col·laboració amb el franquisme- i fa ja una certa reivindicació de l’equidistància i l’ambigüitat en política; en aquell cas la que exerceixen Josep Pla, Jaume Vicens Vives o la revista Destino mantenint contactes dins i fora del Règim, a l’interior i a l’exili; el que ell interpreta com construir ponts.

Segueix amb La confabulació dels irresponsables (Anagrama, 2017) un pamflet més obertament polític, on ja deixa anar diverses de les seues idees que després han impregnat -simplificades i empobrides- el discurs de bona part d’opinadors. Amat busca les arrels del problema català en la pròpia ambigüitat del text constitucional de 1978 o en la manera que va redactar-se i aprovar-se l’Estatut de 2006. En resum, l'autor creu que les coses poden arreglar-se dient la veritat, una mena de veritat objectiva i alliberadora, i que el gros dels conflictes els ha generat la classe política posant-los sobre la taula; del seu discurs no sembla que les assimetries de poder territorial i els problemes de representació política hagen de tenir pes o conseqüències per si mateixos. Plana la idea que són les elits les que han de comportar-se de forma responsable, plantejant només debats i propostes que no puguen generar disfuncions importants i, implícitament, que no han de contribuir a canviar les majories socials sinó aspirar a conviure-hi. Fa la sensació, pel que se li llig i sent en entrevistes, que aquesta volença per una democràcia més o menys elitista és una creença sincera, que no parteix del cinisme -la mena de cinisme descarnat que si que exhibia el seu admirat Josep Pla- sinó d’una certa realpolitik amarga. Volgudament o no, en el seu plany per una Catalunya perduda hi ha un to que recorda al Món d’ahir de Stefan Zweig, idealitzat i per tant políticament estèril.

Amb aquests antecedents, és sorprenent el gir que fa en el seu darrer llibre, El hijo del chófer (Tusquets, 2020, en català a edicions 62) una incursió en el terreny de la no ficció on ell mateix diu emmirallar-se en referents com Emmanuel Carrère o Éric Vuillard. La biografia d’Alfons Quintà -conegut periodista català, impulsor de la cobertura del cas Banca Catalana a El País, tot seguit primer director de TV3 i, després d’una llarga decadència, mort d’un tret després d’assassinar la seua dona, amb un llarg historial de maltractaments i assetjament laboral i sexual a les esquenes- per fer una dissecció de la Catalunya contemporània i especialment del tema que li interessa a Amat que són els orígens del pujolisme com a prefigurador de la situació catalana actual. Quintà fa de fil per explicar com Pujol aconsegueix eixir incòlume del cas del pressumpte frau comptable a Banca Catalana, d’on era vicepresident executiu, gràcies a la seua condició de lider polític i després president de la Generalitat; i com la TV3 que Quintà posa en marxa fa d’altaveu i encén el moment populista del catalanisme: amb Pujol presentant-se com a víctima i arrassant en les eleccions autonòmiques de 1984. És obvi quina mena de paral·lelismes forçats semblen establir-se amb el present i fins a quin punt connecten amb el discurs madrileny de l’independentisme com a manipulació d’unes elits corruptes a un poble crèdul amb la televisió com a principal arma.

No obstant això, Amat resulta ser més eficaç com a narrador o documentalista que com a pamfletista, i el llibre en conjunt acaba oferint una imatge ben distinta a la seua aparent línia editorial; els fets acaben ennuvolant les seues pretensions inicials, una honestedat que val la pena reconèixer-li. El fil conductor, que és la condició d’Alfons Quintà de fill de Josep Quintà, amic i xòfer oficial de Josep Pla -que, com els grans intel·lectuals, no tenia carnet de conduir- atorga sentit a la història. Les coneixences personals de la infantesa i adolescència de Quintà són les seues fonts principals i primers contactes laborals. Funciona de forma molt més eficaç que el Jesús Aguirre de El cura y los mandarines de Gregorio Morán (Akal, 2014), personatge principal que també resultava estar en tots els saraus de forma discreta però acabava per no tenir rellevància real en cap; en contrast, la presència de Quintà pare i fill a la vida de Pla impulsa decisivament la seua carrera periodística, que culmina en la direcció de TV3, i participa de diversos episodis històrics.

És a partir de l’admiració que l'autor professa a Josep Pla i el seu paper de mediador ambigu en la Catalunya de postguerra -molt afortunat el terme Camelot de Pla per definir la seua camarilla de Palafrugell- una època que té molt ben documentada, on millor s’entén i acaba retratant una arquitectura d’elits i connivència entre intel·lectualitat, poder polític, acadèmic, econòmic i mediàtic que definirà la Catalunya contemporània i que és difícil imaginar molt distinta a la resta de l’Estat. Al voltant de Pla s’agrupen economistes, periodistes, empresaris i editors ben situats al si del franquisme i la direcció de la seua política, i al mateix temps mantenen relacions amb l’exili de Tarradellas, fins i tot mantenint-lo econòmicament. Els mateixos empresaris que, amb la connivència del Règim, mantenen una estructura d’evasió de capitals i obtenció de divises a l’estranger -amb el paper molt destacat de Florenci Pujol, pare de Jordi Pujol, sector amb els beneficis del qual compra el banc que acabarà sent la matriu de Banca Catalana i els seus successius projectes editorials, com l’Enciclopèdia Catalana o la revista Destino- i acaben com a directius de bancs privats i caixes d’estalvi.

El mateix fa Amat més endavant, explicant les maniobres de com el poder polític i empresarial posen en marxa projectes mediàtics afins a governs determinats, bloquegen la publicació de notícies compromeses o s’embarquen en operacions arriscades amb el suport de l’erari públic. Això en una època en què teòricament els mitjans de comunicació encara eren rendibles, la permeabilitat amb el poder polític i empresarial ja era total: és molt potent la imatge que evoca de Jesús Polanco i Juan Luis Cebrián dinant a un restaurant de Madrid amb directius de Banca Catalana -entre ells Francesc Cabana, cunyat de Pujol-, amb la mediació i presència de tot un ministre en actiu -Francisco Fernández Ordóñez- per evitar que es publiquen notícies que posen en entredit la cotització bursàtil d’un banc. Costa no pensar en Rodrigo Rato -ja en llibertat condicional, gràcies a Déu!- tocant la campaneta del Palacio de la Bolsa.

Costa, però, de creure, que tot això acabe allà i en aquell moment. Que el que descriu siga un problema exclusivament català i circumscrit a una època, a unes elits dolentes i determinades amb ganes d’embolicar la troca. La tesi implícita, a penes insinuada del llibre, és que Jordi Pujol es lliura del processament en un cas obvi de frau bancari per la seua posició política: que per a això hi participa el poder polític a Madrid via pacte, el mediàtic a Madrid i Barcelona però també el judicial que opta per no processar-lo per ampla majoria. Costa d’entendre com casa això -i el que hem anat sabent estos anys de testaferros compartits, caixes d’estalvi arruïnades i comissaris de policia amics- amb el relat oficial d’Amat que les institucions funcionen raonablement bé i tot plegat ho han provocat quatre irresponsables incapaços de posar-se d’acord.

D’alguna manera, la solidesa i honestedat del treball de documentació acaba passant per damunt de la línia editorial i dibuixant un relat molt distint de què significa el Règim de 1978 a Catalunya i a Espanya, quina mena de relacions mantenen entre si el poder polític, l’econòmic, el judicial i el mediàtic i perquè és pràcticament impossible impulsar cap canvi estructural sense alguna mena de ruptura, algun canvi de guió inesperat que altere les regles de joc. De moment, Catalunya -com, d’altres formes, però resultat similar, Espanya i el País Valencià- sembla abocada a la mena d’escenari que Íñigo Errejón solia definir com d’empat catastròfic: un moment que no permet anar endavant ni resoldre res substantiu per falta de majories clares o projectes engrescadors. És trist, per als qui no som especialment religiosos, veure’ns empesos a confiar només en els miracles.

Deia Jordi Amat que fent El hijo del chófer volia emmirallar-se en L’Éric Vuillard de L’ordre del dia: en la reunió entre grans empresaris alemanys per definir la seua relació -volgudament instrumental, que tots sabem que se’ls escapa de les mans- amb el règim nazi. Ara ens falta qui vulga fer de Vuillard en 14 de juliol (en castellà, a Tusquets, en català a Edicions 62) i descriure l’univers de la revolució de la gent anònima, de les baixes passions que acaben fent Història a la presa de la Bastilla. Un tema que no aïlla i l’autor connecta explícitament amb el 15-M, les protestes a Grècia o els jupetins grocs a França; afirma “la lluita del 14 de juliol i la de hui és la mateixa”. La generació de jóvens sense futur dels disturbis post-sentència d’Urquinaona de 2019 -per exemple- i de tantes lluites anònimes espera un/a narrador/a a l’alçada.

Deia també Jordi Amat a una entrevista concedida en 2018 que malgrat la seua oposició al procés i a l’independentisme l’1 d’Octubre de 2017 va veure’s empès a anar a votar: pels amics i familiars que hi participaven, contra la violència policial, per la necessitat d’actuar en primera persona en un moment convuls, és a dir, per empatia i comprensió. Potser va i resulta que fins i tot els més refractaris al populisme, signifique el que signifique, són propensos a fer política amb les emocions de tant en tant; a deixar-se arrossegar mínimament per la Història. Potser el narrador de la ruptura siga ell, qui sap: caigudes del cavall més inversemblants s’han vist. O no. Però de moment lligen-lo. I a Vuillard també: valen la pena.