El teletext i altres coses que no han canviat

VALÈNCIA. Hi ha coses que mai no canvien, com la imatge del cel estelat, que és la mateixa que miraven els nostres avantpassats. Tal volta la contaminació lumínica ens impedix vore-les amb la mateixa claredat, però ahí estan impertèrrites eixes llums llunyanes arribant des de milers d'any llum de distància. Altres coses evolucionen, com la lluna, que tot i ser sempre la mateixa, cada any la veiem un poc més menuda, ja que es distancia de la Terra a raó de quatre centímetres per any. Una distància insignificant en termes planetaris, però que en canvi ací a la Terra pot causar complexos injustificats. Tot i això, ni soc astrònom ni tinc el telescopi que guanyàrem les escoles que anaren al primer Babalà, on Fani Grande i Diego Braguinsky omplien de colors i simpatia una competició entre xiquets. Com la meua escola va perdre, en part per culpa del meu desencert, ens va tocar el telescopi, mentre que la guanyadora es va emportar una televisió. Regals ambdós que mai gastàrem en aquelles classes de principis dels noranta.

Fa uns 30 anys ja d'aquell concurs, i pensant en les coses que han canviat, n’hi ha una que no ho ha fet, el Teletext. A França estan sempre amb què "l'avant-garde" ha desaparegut, en canvi els alemanys (més quadriculat ells) continuen usant-lo. De fet, 18 milions d'alemanys el consulten diàriament, "alucina, vecina" que deien en aquell anunci que havies oblidat del nino Gugu de Berjusa. Tampoc ha canviat eixa "t" final que diuen en alguns pobles en paraules com "anuncit", o la "a" inicial que s'incorpora a l'"amoto". Perquè la llengua evoluciona lentament i hi ha coses que romanen incorregibles, tot i que els lingüistes s'obstinen en què cal dir "oncle" al tio Pep i la tia Maria. La tia Maria, la veïna, no el licor, eixe que tampoc ha canviat gens.

Perquè el món de la beguda forta ha canviat ben poc, anís, patxaran, whisky, rom o café licor… són els mateixos. El vi i la cervesa van introduint novetats i canvis en envasos i procediments, en canvi la preferència per tot el que vinga de fora, com el Jägermeister en detriment dels licors autòctons com l’herber, no canvia mai. Eixa frase tan valenciana i tan certa “de fora vindran que de casa ens trauran (o ens tiraran)”, continua sent molt actual. I preferim qualsevol film, marca, plat o moda estrangera que les nostres. De fet hi ha un gran percentatge de valencians que no ha tastat els figatells, les pilotes de frare, l’almoixàvena o la pericana. Valencians que sí han tastat el ramen, el tiramisú, el tikkà masala o els tacos de cochinita pibil.

Anant a coses més tangibles, la gometa negra del monyo, els calcetins amb la bandera de Luxemburg, els polos de Fred Perry i Lacoste, les Adidas Gazelle, les mítiques J’Hayber o les gorretes dels New York Yankees no han canviat gens. Són com la colònia de Maria Abradelo, que com vaig poder comprovar dijous passat, passen els anys i ahí està, sobrevivint a les modes. Hi ha productes que mai passen de moda, altres són de temporada i ràpidament et fa vergonya portar-los, com els pantalons pirates o les toreretes. I també hi ha uns elements anomenats clàssics, com els nàutics, les perletes, la colònia Varon Dandy o el Chanel nº 5, que ens recorden que Déu gràcies, el bon gust i els diners no van sempre de la mà.

Pel que fa a l'evolució dels berenars, els dònuts tampoc han canviat molt, ni el ColaCao, ni els Chupa Chups Fiesta, ni els Conguitos, ni els Lacasitos han evolucionat gaire. S'han fet versions noves menys ensucrades d'alguns productes, però la majoria conserven tot el seu verí sucre intacte. Altres productes similars de brioixeria industrial com els Phoskitos o els Bollycaos sí que han vist el seu volum reduït, com els ha passat als gelats que sobreviuen dels anys 90. El Frigopie ha passat d'una 38 a una 26 i el Pirulo ja no pot dir això de "para chulo, chulo, mi pirulo". Sense deixar de banda la gastronomia, hi ha un producte que porta vora 100 anys sense rival, sobrevivint als additius i al màrqueting: les papes. I tot i que s'han afegit sabors, formes i versions gurmet, les papes valencianes tradicionals: Lolita, E. Escrivà, Maribel, Vicente Vidal, Duso, Argente, J. Garcia, Aitana o Galiana... són iguals que fa 40 anys, els passa com a les pipes. I que no canvien mai!!!

Pel que fa al transport, sempre en evolució i canvi constant, si vols tindre una experiència similar a la que teníem fa 30 anys, agafa els trens de rodalies. Especialment el que porta a Castelló, que en compte de millorar, el servici involuciona. Renfe i la bombona de butà com a paradigma de l'immobilisme, en contrast amb la indústria de l'automòbil, sempre buscant fer el seu producte més atractiu, i (per obligació) menys contaminant. Una altra cosa que tampoc ha canviat és la reivindicació perquè arribe el tren a les comarques de la Marina o que per fi s'aposte pel corredor mediterrani. I parlant de reivindicacions, encara estem esperant al fet que la Dama torne a Elx i ens restituïsquen els furs, però bé, això no sembla que vaja a passar prompte, i per tant, tampoc canviarà.

Dins de les coses que continuen vigents, tenim també les pinces de la roba, o els imperdibles. En realitat hi ha alguns dissenys que són difícilment millorables, i per tant podem assumir que d'ací a 30 anys es continuaran gastant clips, grapes o cinta americana. Quan entra en joc l’electricitat és més difícil que la cosa perdure en el temps, però tampoc sorprén si el microones o la batedora que compràrem fa 30 anys continuen fent la seua faena igual o millor que les seues noves versions. L’obsolescència programada provoca que les peretes, els gots o les rentadores es trenquen amb més facilitat. Efectes secundaris d’un món que ha assumit la propaganda consumista.

I bé faríem en recuperar el costum de tornar els envasos buits als supermercats, comprar als venedors de proximitat o arreglar la roba en compte de tirar-la al menor desperfecte. En canvi, coses que pensàvem que teníem oblidades tornen: com l'extrema dreta, l'odi al valencià o Barbara Rey i els seus afers amb el rei emèrit. En fi, que m'han entrat ganes de pegar quatre pilotades al carrer amb un baló Mikasa abans d'agafar la Motoreta BH roja, i tornar entre tarongers a casa a menjar-me pa amb una tauleta de xocolate amb llet. Però ni queden tarongers en el trajecte, ni es fabrica eixe baló ni eixa bicicleta, i el xocolate amb llet te'l menges ara amb l'enronia de què està ple de sucre. Al remat, el que més ha canviat els últims 30 anys és la pèrdua de la nostra innocència.