Els hereus dels recreatius prenen el carrer: centres d’oci virtual

VALÈNCIA.

Fa només unes dècades, no hi havia barri que no tinguera uns recreatius. En aquell espai la vida es comptava en partides i no hi havia res més gratificant que estirar els 20 duros fins al límit de la nit. Alguns sentien por d’entrar en vore una caterva de xics grans menjant pipes a la porta amb cara de perdonar-te la vida. D’altres anaven a lligar, a fumar sense ser vistos pels pares o a passar-se ‘de tranquis’ unes plataformes a l’addictiu Bubble Bobble, aquell joc on xicotets dinosaures feien bombolles que netejaven els obstacles. Algunes màquines es varen guanyar la jubilació a colp de punys sobre els botons i tirons de ‘joystick’. Els més macarres no amollaven la màquina en tota la vesprada i sabien que enmig d’aquella penombra amb olor de suor, tabac i llepolies, guanyar-li una baralla del Street Fighter a la colla contrària podia suposar obrir una guerra real. Però, amb el boom de les videoconsoles i els videojocs, els recreatius entraren a casa i les bregues es traslladaren a Internet. De sobte, en ple segle XXI, els recreatius han tornat.

Ja no tenen forma de planta baixa obscura plena de gent i de fum, ara són espais amples i diàfans amb les parets encoixinades i els cables pel sostre. Tampoc hi ha màquines ni pantalles enormes, sinó ulleres i auriculars individuals. Els nous recreatius es diuen ‘centres d’oci virtual’ i en ells la immersió en el joc és tan real que el personatge que juga eres tu, l’entorn del joc està al teu voltant i els colps de l’enemic impacten directament sobre el teu cos. Afortunadament, això sí, la vida que es pot perdre no és la teua. Al carrer Cuba de València hi ha un d’estos centres. 

Ulleres, infrarojos i comandaments 

“Quan va eixir al mercat esta tecnologia el preu era astronòmic per a la majoria de gent. A més necessites un ordinador potent i espai suficient a casa per poder jugar. L’equipament complet pot costar uns 2.000 euros, només les ulleres ja en són 800, així que vaig pensar que era bona idea poder posar-ho a l’abast de la gent que no arriba a tindre accés o que no vol comprar-ho per acabar alçant-ho a un armari i acumular pols”, explica l’informàtic rus Alex Kotov (23 anys), fundador de Virtualium, un dels centres d’este tipus que hi ha a València. 

“Obrírem la primera tenda en abril de 2017 al carrer Castelló i allà només teníem un lloc per jugar. En aquell moment jo mai havia jugat amb realitat virtual abans. Després vinguérem ací per instal·lar 4 llocs i estem estudiant també altres locals per poder ampliar el negoci”, explica. En l’actualitat, explica, passen pel seu espai vora 100 jugadors al mes.

Igual que quan es juga amb una videoconsola, este sistema té diversos elements principals. “En primer lloc un ordinador que ha de ser un poc més potent que un ordinador ‘gaming’. En segon lloc unes ulleres VR [Virtual Reality] que contenen dos pantalles ‘full HD’, una per cada ull i que posicionen al jugador a l’espai. Estes ulleres es comuniquen amb dos bases que es col·loquen a vora dos metres d’alçada i emeten senyals infraroges en vertical i horitzontal per mesurar l’espai i saber on està el jugador. I per últim, dos comandaments, que posicionen les mans i permeten interactuar amb el joc”, explica mostrant el casc que inclou les ulleres. “Açò pesa vora mig quilo, així que si estàs distret no te n’adones però quan duus jugant unes quantes hores sí que es nota el pes a la cara”, explica. 

La diferència entre un sistema de realitat virtual i un vídeo 360 graus, explica Kotov, és que la realitat virtual no només té en compte el gir en horitzontal sinó que també té en compte la variació d’alçada, de manera que si es bota o si es juga tombat per terra el punt de vista s’adapta al que es veuria en la vida real. 

“Quan varen començar a provar-se la primera generació d’ulleres semblants a estes, les persones que les provaven perdien la noció del temps i l’espai de tal manera que els jugadors havien de tornar a casa en taxi perquè a més es marejaven moltíssim. Amb el temps i molts assajos les han perfeccionades”, explica. 

La imatge que l’ordinador envia a les ulleres pot vore’s també en una pantalla a l’exterior per poder seguir des de l’habitació la vida virtual del jugador, que passarà uns minuts immers en una realitat programada per a fer-li sentir experiències ben llunyanes a les que normalment viuria. I la sensació impressiona. 

Submergir-se en un món paral·lel

Imagina’t una habitació completament a fosques que va il·luminant-se lentament. I imagina que quan s’il·lumina no estàs en cap habitació sinó enmig del fons marí, a la coberta d’un galió afonat sobre el que pots caminar envoltada per milers i milers de meduses brillants que naden juntes. De sobte, un brunzit sord comença a acostar-se. En pocs segons tens a un metre del cos l’ull d’una immensa balena iubarta, una de les més grans del món, que et mira mentre se t’accelera el cor i se’t talla l’alè. Només has estat allí dins tres minuts però en llevar-te les ulleres tornes de ‘Matrix’ a un espai i un temps que no corren tan lleugers. I costa uns minuts reubicar-se.

“En el camp de la realitat virtual hi ha experiències i jocs. Les experiències són espais d’immersió, de simulació, sense finalitat de jugar, com el fons marí, la muntanya rusa o el transbordador espacial. D’altra banda, hi ha milers de jocs per a VR però no tots són bons perquè requerixen d’uns gràfics molt potents. La majoria de jocs són arcade: estar quiet i que vinguen onades d’enemics a per tu, però també hi ha jocs de campanya, que tenen objectius i es poden passar. Nosaltres ens centrem en jocs multijugador i molta gent ens pregunta pel Fallout, el Skyrim o el Doom”, enumera Alex Kotov, alguns dels jocs més buscats. 

La realitat virtual s’empra actualment per a jugar però també en l’entrenament de forces d’emergència en catàstrofes, o fins i tot en campanyes de conscienciació com ‘Seguir con vida: Mediterráneo’, de Metges Sense Fronteres, on es mostra un documental en 360 graus per conscienciar sobre l’emergència humanitària de la migració a la Mediterrània. Però esta no és l’única aplicació de la realitat virtual. La curiositat per viure experiències desconegudes sempre ha existit però la picardia sempre arriba abans.

“Hi ha gent que ve preguntant per pel·lícules porno perquè ja fa anys que les plataformes més famoses de distribució tenen un apartat específic de continguts en VR per a tot tipus d’ulleres: les del mòbil, les de PlayStation, les de Samsung, les de HTC... Tot això ja existeix”, exemplifica l’informàtic. “Nosaltres no tenim este tipus de continguts, ací només ens dediquem a jugar a jocs. De moment, almenys!”, diu rient.

Gamers de totes les edats

Des dels 12 anys o una alçada d’un metre quaranta, qualsevol pot jugar. “Normalment els que proven una vegada sempre tornen. Encara que també hi ha gent que té por de provar-ho. Quan algú vol jugar amb esta tecnologia recomanem no jugar si es té alguna malaltia cardíaca o neurològica, perquè poden empitjorar. Tampoc, per suposat s’ha de jugar borratxa o amb efecte d’altres drogues perquè es pot tindre una molt mala experiència, sobre tot, en marejar-se”, explica el propietari de l’empresa. 

“Pot jugar qualsevol persona, però s’ha de tindre en compte unes indicacions importants. És important ajustar les ulleres a la distància pupil·lar de cada persona perquè si no el jugador es pot marejar. Si te n’ixes de l’espai delimitat el sistema perd la referència i el sòl es mou, l’espai es desconfigura i et mareges instantàniament. I el mareig pot durar fins i tot dos hores”, advertix. 

La fidelitat dels gamers és ben coneguda i els de la realitat virtual, encara que menys, també ho són, de fidels. “Teníem un client d’uns 50 anys que venia per passar-se el Arizona Sunshine, un joc que té mode campanya. Va tornar tantes vegades que se’l va passar en mode normal i fins i tot se’l passà una segona vegada en una dificultat major”, recorda Alex. “Hi havia un altra persona que venia a jugar a un joc i va jugar-hi tant que va trencar les ulleres. Va suar tant de dur-les tantes hores posades que les ulleres es varen trencar. I mira, les tenim ahí exposades”, conta resignat assenyalant este trofeu de guerra. 

Encara que la majoria d’usuaris són hòmens, també tenen públic femení i Alex Kotov explica que estan ja pensant en llançar nous productes: “Ens agradaria en un futur poder desenvolupar nosaltres mateixos un joc des d’ací però això encara para un poc lluny perquè es necessita molt de temps i una gran inversió”.