Els contes de la fantasia: escapar del camí marcat

VALÈNCIA. Vet aquí que, una vegada, un jove cranc de riu no entenia per quin estrany motiu tots els seus amics i familiars anaven sempre cap enrere. Contràriament, ell, el que desitjava, era aprendre a caminar cap endavant. I això és el que va fer. No sense l’oposició de tots ells, és clar. Amb aquesta ferma i valenta decisió, arranca El jove cranc de riu, una de les històries que forma part d’Els contes de la fantasia (Estrella Polar, 2016), un recull de faules i contarelles que introdueixen els lectors més joves en el món d’il·lusió de Gianni Rodari (1920-1980), mestre, pedagog i periodista però, sobretot, un dels escriptors més reconeguts de la literatura infantil. Amb tot, aquesta no és una narració més dintre d’un conjunt de contes ja que, més enllà dels valors narratius, aquest relat és, sense dubte, la mostra indiscutible de l’objectiu principal que Rodari, mitjançant la literatura, es va entestar en aconseguir: estimular la imaginació dels infants o, més bé, dit d’una altra manera, allunyar-los de les normes preestablertes i motivar-los en la recerca de la realitat personal i individual.

L’obra literària infantil de Gianni Rodari cal entendre-la dins d’un context determinat, com és la instauració del règim feixista de Mussolini i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. Així, sortosament exempt de prestar el servei militar per problemes de salut, Rodari va decidir emprendre la seua pròpia lluita per a fer de la literatura, un entreteniment, i dels contes una pedagogia nova que canviara per complet un sistema escolar ombrívol i rovellat. L’escomesa es va centrar, en essència, a convertir-se en un fabricant de jocs, o de joguines, a partir de l’observació del comportament infantil, un mètode que va aplicar tant en les aules com en els llibres i que va tractar de contagiar la resta de mestres, i d’adults en general, amb escrits tan populars com ara La gramàtica de la fantasia: introducció a l’art d’inventar històries (1973). Aquesta obra és una clara expressió del seu ideari on explica els fonaments del procés creatiu i on introdueix el que ell va denominar el «binomi fantàstic», que consisteix en buscar i contraposar paraules d’ús quotidià triades a l’atzar que, aparentment no tenen cap relació entre elles, però que, en associar-se, esdevenen el punt de partida de tot un seguit d’històries divertides i singulars.

No és casual, per tant, descobrir títols tan particulars com per exemple, La guineu fotògrafa, El caramel instructiu, El camí de xocolata, La guerra de les campanes, L’estrella Gat i Passatemps a la jungla, uns encapçalaments que, ben segur, brollaren de l’aplicació d’aquesta peculiar manera de formular històries mitjançant riallers jocs de paraules. Així, tots ells introdueixen uns escrits que, es mouen entre la realitat i la imaginació, carregats d’humor i d’un optimisme positiu en els quals, amb un llenguatge personal, els binomis fantàstics s’expressen en tot el seu potencial narratiu. Aquesta conceptualització del món de la inventiva juntament amb el seu estil tan característic el van portar a la instauració del que es pot considerar un nou gènere en la literatura infantil que, evidentment, porta el nom de Gianni Rodari i que, edicions com aquesta, s’encarreguen ara de recordar-lo als que ja el vam llegir durant la nostra infantesa alhora que el revela als lectors nous.

Aquest, però, no és només un llibre de contes, sinó que també ho és d’imatges ja que, entre les històries de Rodari, es descobreixen coloristes i expressives il·lustracions que mostren l'empremta plàstica de Giulia Orecchia , una il·lustradora italiana que va estudiar disseny visual a l’Escola Politècnica de Disseny de Milà, on va coincidir amb Bruno Munari (1907-1998), qui també va contribuir en molts dels fonaments actuals de les arts visuals, la literatura, la didàctica, la infància i la creativitat. El 1980 va començar a treballar com a il·lustradora i, des de llavors, la seua feina ha estat guardonada amb els premis més prestigiosos dedicats a la il·lustració infantil, entre els quals cal destacar el Premi Andersen que va rebre el 1997 pel conjunt de la seua obra. La influència en els seus dibuixos de personalitats artístiques tan originals com va ser Munari i la sòlida trajectòria professional d’aquesta autora fan que els seus treballs capten el caràcter especial de Rodari i conjuguen a la perfecció amb els textos de l’escriptor.

Consegüentment, les imatges d’Orecchia, trenquen amb la monotonia de la pàgina escrita en exhibir tota una explosió de formes i colors que destaquen per la seua harmonia cromàtica, el gust per les figures geomètriques i la presència de motius sense cap altra funció que l’ornamental. Tot i que cada relat té la seua portada il·lustrada, amb una riquesa decorativa i de color molt més vasta que la resta d’imatges, la il·lustradora ompli el llibre d’imatges de diferents mides, relacionades amb el text i amb una certa estètica vintage que, juganeres es situen, aparentment sense cap ordre compositiu, al llarg del llibre. De fet, la parella formada per Orecchia i Rodari sembla haver estat estreta d’un d’aquests exercicis que recomanava l’autor a l’hora d’encetar el procés creatiu. Finalment, el desenllaç ha estat tan inspirador que no queda altra que felicitar els editors per delectar-nos amb aquest llibre que s’escapa literàriament i artísticament de la resta d’obres infantils que encara no s’atreveixen a trencar amb els adotzenaments que habitualment se’ls imposa a aquests tipus de llibres.