CASTELLÓ. No era gens fàcil fer una gala on evadir-se, però la tercera edició dels Premis de les Arts Escèniques Valencianes va aconseguir, sense dubtes, sorprendre. Si bé hi havia clares referències a la covid-19, a la nova normalitat o al toc de queda, l'Institut Valencià de Cultura (IVC) va saber eixir-se de la norma protocol·lària que sol identificar a aquest tipus de cerimònies. Per primera volta una presentadora, Pepa Cases en aquest cas, es va mudar al carrer per a conduir la gala. Allí, la ballarina, va buscar a persones anònimes perquè obriren els sobres dels premiats. "Són les arts de carrer el fil conductor d'aquesta gala, així que anem a apropar el carrer als escenaris", deia la mateixa. Un fet que, tot i que va deixar bocabadats als convidats, va servir per a fer més dinàmica la vetlada, amb un recorregut a peu, fins i tot amb taxi, que va viatjar des del parc Ribalta fins al Grau. Cambrers, consumidors, runners o pesquers robarien el protagonisme als polítics i altres personalitats que acostumen a posar-se baix del focus per a donar a conèixer els millors treballs de l'any.
Per la seua banda, els professionals canviaren el faristol pel sofanet per fer els seus agraïments. Amb una picada d'ullet clara als mesos de confinament, els Premis de les Arts Escèniques s'animaren a guardonar a més a aquelles videoreunions que havien causat furor durant els mesos de tancament. Jacobo Pallares s'enduia aquest particular palmarés per 40 minuts de caiguda de connexió, enfront d'Ángela Verdugo i les seues 24 reunions de Zoom en un sol dia, o Ramon Rodenas amb La defensa de la presència d'intèrprets valencians a Brodway. L'acte, que va estar a més amenitzat pel beatboxer Kike Gasu, encarregat de la part musical, va comptar amb la presència del conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, la secretària autonòmica de Cultura i Esport, Raquel Tamarit, i representants de diferents institucions valencianes.
Ha estat la cultura alguna vegada en una situació normal? Llançava a l'aire Pepa Cases, després d'eixir des de dintre d'una gegant bambolla. Una icònica manera de demostrar que la cultura no se sap si és normal, però segura sí que és.
Sols ha sigut un dels quatre premis als quals optava, però Acampada, d'El Pont Flotant, pot sentir-se orgullosa d'haver sigut reconeguda com el Millor espectacle del teatre valencià. La creació, que posa sobre l'escenari un tema tant invisibilitat com és la diversitat funcional, pujava a l'escenari de Castelló nous mesos després de representar la seua última funció. La covid i el confinament han fet que des d'aleshores la producció no es torne a exhibir, per això aquest ha sigut un lloc, i un moment, de retrobament. "Ha de significar alguna cosa que estiguem avui ací. Acampada és per a nosaltres un treball molt important, no perquè siga millor o pitjor que els altres que hem fet. Ens va obrir la mirada cap a una part de la societat que havíem oblidat", expressaren des de la companyia. I és que aquest espectacle parla de la convivència entre persones que, durant un cap de setmana a la muntanya, s'adonen de les dificultats que tenen les persones amb discapacitat per a fer vida normal. "Com l'absència d'una rampa a un restaurant o a casa nostra, com que no hi haja lectura fàcil al teatre o al cine. Elements que per a nosaltres són insignificants, però per a altres persones és molt important".
Ara bé, ha sigut Dinamarca la producció que més guardons s’ha emportat. Després de ser reconeguts als últims premis Max, els germans Sirera són de nou valorats pel sector amb el premi a Millor Text. A més, l’obra, que transcorre durant els anys d’ocupació nazi a Dinamarca, ha guanyat el premi a Millor direcció escènica i Millor il·luminació gràcies al doble treball del dramaturg Carles Alfaro, qui assegurava durant la gala que “competir” no li agrada. “Si el teatre fora una indústria encara, però no ho és afortunadament. La gala seria meravellosa si sols vinguérem per reconeixements”, exposava. Juntament amb ell, ha sigut reconeguda com a Millor actriu Rebaca Valls. La valenciana, que en el seu cas es va quedar a les portes de recollir el Max 2020, ha agraït a Alfaro la generositat de donar-li “personatges femenins madurs, forts, valents i generosos” a interpretar. “A voltes la vida dona més vida que la mateixa vida. Això m’ha passat amb personatges que t’ajuden a transformar-te i créixer”, esmentava la jove, que proclamava: “Siguem com el nostre país veí, Portugal, si ens confinen de nou que siga amb les escoles i teatres obertes”
El somni dels Sirera s’il·lumina ara més que mai per tancar un cicle, el d’Europa en guerra’, que no pot haver donat un homenatge millor a Josep Lluís, germà de Rodolf i amb qui va començar a gestar-se aquesta creació abans de la seua mort. “L’obra és dels dos i així està signada. Per tant, aquest premi és sobretot per al meu germà que tant ha fet pel teatre valencià. I és a més molt emocionant rebre tants reconeixements quan pràcticament pensaves que s’havia acabat el teu curs en este ofici”, confessava Rodolf Sirera.
Altra de les obres més reconegudes ha sigut Vigor Mortis, de la companyia Otra Danza. Un espectacle de dansa que centra la seua trama en una de les grans incògnites de la societat: existeix el més enllà o què hi ha després de la mort? La producció alacantina tracta d’aprofundir en aquesta qüestió, inherent a l’ésser humà, per a construir un apassionant relat de malsons i somnis. Baix aquesta sinopsi, ha sigut la seua coreògrafa Asun Noales, qui ha obtingut el premi, en aquest cas, com a Millor ballarina. “A partir dels 40 les ballarines tenim prejudicis i molts bloquejos mentals. Puc dir que hi ha vida després dels 48. Han sigut 25 anys sobre un escenari, jugant i passant-ho bé. També és una lluita contant, però bendita carrera", sentenciava l'artista. Igualment, Carlos Fernández s’ha endut el premi al Millor ballarí i Luis Crespo el guardó a Millor escenografia, per un treball que combina la teatralitat i gestualitat de la dansa amb uns sons que ens semblen familiars.
També ha anotat tres guardons Âtman, el comiat, d’Ananda Dansa, que va rebre el premi a Millor espectacle de dansa, així com el guardó a Millor coreografia, gràcies a la feina de Rosángels Valls, i Millor composició musical per Pep Llopis. La companyia valenciana s’ha acomiadat amb aquests reconeixements dels escenaris. Una llar on Rosángeles Valls ha passat ni més ni menys que 40 anys d’activitat incansable. Ho ha fet a més amb un “cant a la vida” contra la violència masclista. I és que l’espectacle no sols il·lustra la foscor de totes aquelles dones que any a anys perden la vida a mans de les seues parelles, sinó també la llum de les que sobreviuen. "Aquesta és l'acomiadament de la companyia, però no d'una creadora que es retira, sinó d'una estructura empresarial. Tenia la necessitat de dir adeu i crear aquest espectacle ha sigut una de les coses més boniques de la meua vida. He reunit a col·laboradors extraordinaris, artistes generosos, guerrers i els meus millors aliats. En una obra que parla de les pitjors alifacs que tenen les dones. Tant de bo amb educació i cultura erradiquem este terrible comportament", va exclamar Valls.
En la mateixa línia, el guardó per a l'"especialitat escènica" de la nit, és a dir les arts de carrer, fou per a la companyia de Vila-real Visitants, amb Maletes de Terra. Una peça, també d'esperit feminista, que dedica els seus minuts a l'escenari per a recordar a totes aquelles dones que al llarg de la història han sigut oblidades i silenciades. En una època, com deia la dramaturga Sònia Alejo, en la qual aquestes eren "atacades per altres pandèmies com el feixisme. Sent algunes fins i tot represaliades, durant la República i la postguerra, quan sols van lluitar per la llibertat". D'altra banda La vaca que riu, de la Cia. Valenciana Patrícia Pardo, va rebre el guardó a Millor espectacle de circ. Una obra també reivindicativa que denuncia en aquest cas la "violència i l'abús excessiu" de les forces de seguretat. "Nosaltres volem compartir este espai de difusió per a parlar de les víctimes de tortura, abusos i maltractament. I agraïm a les que poden deixar testimoni davant aquesta violència i impunitat que envolta l'ADN del nostre estat", exclamava Patrícia Pardo. En consonància, el premi a Millor espectacle per a xiquets i xiquetes fou per a Lù de Maduixa Teatre, una altra potent creació que denuncia el treball que milions de menors desenvolupen en Àsia.
El palmarés el completen Josep Maria Casany, com a Millor Actor pel seu paper a L’electe, qui ha dedicat el seu premi a la memòria del castellonenc Carles Pons; Víctor Sánchez Rodríguez amb el guardó a la Millor versió, Traducció o Adaptació per What is love? Baby don’t hurt me, de Wichita CO & A+ Soluciones Culturales. I, per últim, el premi a Millor Artista de Circ s’ha decidit ex aequo per a l’artista de Castelló Marisa Ibáñez, pel seu treball en Sophie de La Troupe Malabó, i Marilen Robot pel treball en Save the temazo, del Col·lectiu Frenètic.
La cerimònia es va convertir a més amb un homenatge a Teresa Lozano, símbol del teatre independent valencià i primera presidenta de l’associació d’Actors i Actrius del País Valencià (AAPV). La veterana actriu no va poder assistir a la gala de Castelló per haver-se contagiat de Covid-19, després d’un brot originat en l’equip de l’obra de teatre El sueño de una noche de venano, la qual es va estrenar el passat més de setembre. Tot i això, res va impedir que Lozano vera des de la seua casa a Madrid com si li atorgava el premi d’honor de les arts escèniques valencianes Un guardó que aplega per les seues interpretacions a Roberto Zuco, Wit, La casa de Bernarda Alba i A teatro con Eduardo, amb la direcció de Lluís Pasqual; Incendiaris amb Moma Teatre, dirigida per Carles Alfaro; El retorno del desierto o Ante la jubilación, a les ordres de Carme Portaceli; o Mi película italiana, dirigida per Salva Bolta.
L’encarregada de lliurar el premi fou Raquel Tamarit, qui durant el seu discurs, va agrair a la intèrpret la “dignificació” que ha fet pel treball actoral. “Aquest reconeixement és per a una trajectòria professional de primer nivell, inquieta i observadora, que va aprendre de son pare, pintor, l’emoció de l’obra artística i de sa mare la necessitat de formar-se i la importància de la disciplina”, expressava la secretaria autonòmica. Per la seua banda, la professional va encarregar al dramaturg i amic Jaume Policarpo que donarà unes paraules després d’arreplegar el seu guardó. “M’emociona íntimament veure la valentia d’una professió que no ho ha tingut gens fàcil, una professió que ha lluitat molt a la nostra casa. La covid m’ha pescat, però estic segura que l’energia dels meus companys, de poc de menys de 20 anys, m’han protegit”, expressava Lozano, a través d'un missatge dictat on afegia: “Totes les limitacions de la pandèmia no podran arrabassar-nos la passió que ens mou per fer teatre”.
