Un equip de professionals del teatre i les arts plàstiques creen ‘El antiguo almacén de dientes del ratón Pérez’, un local d’espectacles on la fantasia i la realitat esborren els seus límits. En un any han visitat el magatzem més de 5.000 persones de tota Espanya
VALÈNCIA. En l’antic magatzem de dents del ratolí Pérez, al carrer Borrull de València, l’activitat és tan frenètica que les màquines tiren fum. Literalment. Desenes de milers de molars, canins, incisius o premolars arriben des dels 5 continents i entren fent soroll per diverses canonades arribant, fins i tot, en carregaments transportats per minúsculs trens que corren pel sostre del local. És igual l’edat que tingues: Visitar l’espai, ple de mapes, de mecanismes interactius i de maquinària industrial et fa entendre que si alguna vegada en la vida has perdut una dent, els ratolins que treballen per a Pérez l’han dut ací. Segur.
“Un dia estàvem berenant i ens va cridar per telèfon un tal Odón Pérez dient-nos que ens necessitava ací al carrer Borrull. Nosaltres pensàrem que s’havia equivocat, però al dia següent ens va tornar a cridar: “Rosa, Paula, Vicent; no heu anat al carrer Borrull i vos necessite”, conta Vicent Vila, un dels membres de l’equip.
“Vàrem vindre i la veïna de dalt, Maria, baixà per donar-nos una clau de ferro enorme. En entrar ací, vàrem vore que estava tot tancat i destrossat. Semblava una fàbrica antiga. Estiguérem investigant qui era este Odón Pérez i vàrem saber que Odón ve del grec ‘odus, odontos’ que significa dents. I vàrem descobrir que el ratolí Pérez es diu Odón de nom”, narra. “En entrar ací dins trobàrem en una caixa els plànols de l’antic magatzem de dents del ratolí Pérez i hem reconstruït la fàbrica tal com estava”, explica la faula Vila, que va ser director del Teatre Escalante durant 27 anys.
Un grup de professionals del teatre amb gran experiència en les arts escèniques per a xiquets ha sigut el motor d’esta iniciativa única. “Estiguérem pensant què podíem fer. Buscàvem un personatge per a construir un món al seu voltant i al final vàrem dir, i perquè no el ratolí Pérez, que el coneixen en molts llocs del món?”, recorda Vicent Vila, fundador de la companyia Bambalina teatre, multipremiat director i escriptor de teatre, acadèmic de l’Acadèmia d’Arts Escèniques d’Espanya. “Vaig parlar amb Rosa Barberá, actriu, i amb Paula Salinas, comissària d’art, amb les quals havia treballat ja a l’Escalante. Esta fantasia ens venia perfecta per a les coses que sabem fer i vàrem pensar que no eixiria molt car. Així que ho férem!”, explica.
L’equip està format actualment per sis persones que vénen del món de les arts escèniques i plàstiques així com del món de la pedagogia i l’educació. En menys un any de vida (varen obrir el 25 de maig de 2017) han passat per ací més de 5.000 persones i encara que, reconeixen, els va costar arrancar, ara omplin entre 10 i 12 visites a la setmana amb vora 35 persones per sessió, tant d’escoles com de particulars, adults i xiquets.
Amb uns pocs diners i moltes hores ho aconseguiren. “Quan entres ací entres en un somni. La veritat és que no pensàvem que tindria tant d’èxit. Ve gent de Saragossa, de Tarragona i de totes bandes de la Comunitat Valenciana. Tampoc ens agradaria que es massificarà perquè esta dimensió és la ideal”, reconeixen.
Un espai difícilment definible
Definir un espai com este és ben difícil. Amb una zona de botiga, i una altra de magatzem, des de fora és difícil imaginar què s’amaga darrere del mostrador. “Entres en un món màgic. En utopia que saps que és mentida però l’acceptes i gaudixes”, explica Vila. Tant el recorregut com la història estan pensats amb perspectiva pedagògica i junt a la geografia, la música o l’urbanisme els actors envien missatges d’higiene personal bucal.
Caminar pel magatzem ja és en si mateix un espectacle. A primera vista és un espai completament industrial. Canonades que entren i ixen de les parets, manòmetres per regular la pressió, safes amb aigua i dentífric i fins i tot una enorme sénia per posar en marxa el mecanisme industrial de neteja i poliment de les dents per ser reciclades. Imaginar les hores de treball que ha dut imaginar, dissenyar i materialitzar un espai com este dóna vertigen. I el fuster s’ha convertit en el seu millor amic.
“La séquia de Na Rovella, que passa just per baix d’este carrer com indica el mapa, és la que mou la sénia. Els xiquets quan venen, alcen la comporta, entra l’aigua i la sénia comença a funcionar movent tot este mecanisme de cordes que són les que mouen les màquines”, explica Vila assenyalant la cadència de les corrioles del sostre que mouen el mecanisme.
“Nosaltres no hem vist mai ací als ratolins treballant perquè venen només per les nits. Hi ha ací una porta que no té ni pany ni clau i mai hem pogut obrir-la perquè és per on els ratolins entren i ixen. És tot un misteri, la veritat”, conta Rosa Barberà, membre de l’equip, assenyalant una xicoteta porta connectada amb rampes que baixen per la paret fins a terra.
“Tota la maquinària industrial que veus, no és metàl·lica, és de fusta. I l’hem feta nosaltres, perquè no hi ha cap lloc on es puga comprar açò!”, riu Vila. “Compràrem moltíssims taulers. Dibuixàvem, tallàvem, pintàvem... va costar set mesos de treball crear este espai i encara continuem innovant i afegint coses. Per exemple, el fum de les màquines el vàrem posar la setmana passada i estem millorant la màquina d’embolicar els regals per a que no pare de treballar”, explica Vila. “I encara com no tenim més local, que si no...”, sospira pensant en la barbaritat de mecanismes que podrien crear.
Els ratolins també fan festa
L’espai i la història estan tan atapeïts de detalls que és difícil no creure’s la fula. La seriositat amb que la conten posa la guinda al pastís: no cap dubte, ací viuen els ratolins. Si en una fàbrica es treballa, també es necessita un lloc de descans. I els ratolins que treballen per a Pérez en tot el món, de descans en saben molt.
“Mentre nosaltres construíem tot açò durant el dia, ells venien per la nit i construïen la seua casa. I mira: tenen un aula de música amb instruments, una classe per estudiar geografia, perquè és important aprendre per a poder recórrer el món i fer el seu treball; tenen banyera perquè els agrada l’aigua i ací baix tenen un garatge amb les seues bicicletes també”, conta Vila obrint i tancant xicotetes portes d’un moble convertit en minúscula casa de ratolins. “Mira, dormen ací, dins d’este calaix on tenen els llitets i els orinals. I, veus? No tenen escales, clar, perquè ells pugen per rampes”, precisa assenyalant el sistema de comunicació entre les habitacions.
“La setmana passada, que eren falles varen fer una mascletà al jardí, veus? Ací s’han fet una paella, i ara la piscina està buida perquè encara fa fred, però en estiu la tenen plena. I veus allà dalt, a l’àtic, tenen un chill out”, diu pícar Vila deixant bocabadada a la gent mentre assenyala una minúscula terrassa decorada amb llumenetes de colors i banderetes. “Estem preparant mones de pasqua per posar-les també ací dins i poder dir que estan pasqüers”, riu còmplice.
L’argument de la història pot ser inacabable, però la visita dura vora un hora. Si a més, es vol acabar amb bon regust, es pot accedir al lloc més privilegiat del magatzem: el teatre, una sala d’uns 15 metres quadrats amb capacitat per a uns pocs espectadors. “Este teatre sembla molt menut, però és un auditori de ratolins súper important. S’han fet concerts de la Ratona Pantoja, del Ratón Bisbal o l’estrena de Ratattouile per a més de 750 ratolins que vingueren ací. És un gran auditori”, conten. Al final de l’espectacle, en ocasions especials, el propi ratolí Pérez apareix per saludar als espectadors.
Si una cosa tenen clara en l’antic magatzem de dents del ratolí Pérez és que la gent necessita la fantasia i necessita creure. La història va creixent i es va fent complexa segons les xiquetes i els xiquets els van preguntant dubtes. “El mes xulo és quan ens fan preguntes que no sabem i les improvisem. Som gent que hem fet molt de teatre i hem improvisat molt, així que no ens callem. El més important és com ens ho passem de bé”, reconeix Vila. Qui conduïx el tren de les dents? És un dels dubtes més recurrents.
“De vegades els xiquets ixen amb coses increïbles. Un dia un xiquet em digué que posàrem formatge de canàries que era més fort que la resta i els ratolins eixirien. O que posem col·lutori...”, conta Rosa Barberà, actiu i membre de l’equip fundador de l’espai. “Un dia el pare d’un xiquet em digué: però, escolta, acò és tot mentida, no?”, riu Barberà. “Hi ha moltes vegades que venen adults a vore l’espectacle. Han vingut des de moters amb tatuatges a parelles sense xiquets”, recorda. “I fins i tot han vingut representants de fàbriques de material dental per saber què fem ací!”, riu.
El més habitual és que la gent no sàpia on arriba quan passa per la porta. “Un dia vingué una xica de la tele a entrevistar-nos per a un programa d’emprenedors, d’economia. I clar, ella ens preguntava sobre el finançament per crear l’espai i nosaltres li dèiem: ‘El ratolí Pérez ens va cridar per telèfon...’. I la xica pensava, estos estan bojos... Clar, ajuntar-se amb uns contacontes no era fàcil!”, riuen tots.
“Nosaltres no som molt conscients del que hem fet, però quan ve la gent es queda enamorada immediatament. Jo espere jubilar-me ací i tinc 37 anys”, riu Barberà. Per a Vila, el més important és la diversió: “Fèrem açò per passar-ho bé. Jo personalment, per a construir-ho, que era una cosa que em feia especial il·lusió, i per a que trascendira, per a que agradara a la gent. Al menys això ho estem aconseguint”.
