X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CONVERSES CULTURPLAZA

"El que jo faig no és meu, és del poble"

Pep Gimeno ‘Botifarra’ du ‘collint’, documentant i cantant la música tradicional valenciana des de 1976. El seu pròxim projecte és crear una fundació per mantindre la cultura local i la música tradicional

20/11/2017 - 

VALÈNCIA. 

Escoltar a Pep Gimeno ‘Botifarra’ et transporta d’immediat al Mediterrani. Al camp, a les haques llaurant, a les reunions familiars i de veïns a la porta de casa, a les bromes i rondalles, a les iaies cantant tonades mentre fan el putxero... I així és com ell mateix es definix. “Jo no sóc musicòleg... No tinc ni puta idea de música. T’accepte que digues que sóc un collidor de cançons, de dites, de romanços i d’històries”, conta. Però la realitat és que ‘El Botifarra’ va nàixer pegat a la cultura i per esta passió ha consagrat la seua vida a registrar i difondre un patrimoni oral, musical i immaterial associat a un temps, un espai i un tipus de vida que s’apaga. Però no del tot. 

“Vaig nàixer en 1960 a Xàtiva, en una casa de llauradors. Ma mare, mon pare i els meus germans, a l’any 68 se n’anaren a viure a un pis, en el moment del boom, i com que jo sóc l’últim dels germans i ma güela era viuda em vaig quedar a viure amb ella. Era la meua segona mare”, reviu. Ma güela era una dona molt cantadora, molt xirigotera i sabia moltes dites. Jo tenia 8 anys i no li treia el gust encara, però als 15 o 16 anys em vaig adonar que allò era un tesor”, narra el seu despertar cultural. El que Pep Gimeno encara no sabia era que 30 anys després, en 2006, acabaria publicant ‘Si em pose a cantar cançons’, un exitós disc al que en seguirien set més que rescataven totes aquelles aquelles músiques. 

De la censura franquista al premi al Mèrit Cultural

Ferrer de professió, Pep Gimeno ha alternat sempre el seu treball amb la tasca de recerca musical, un esforç que fon reconegut per la Generalitat Valenciana en 2013 amb la Distinció al Mèrit Cultural. Publicar cada disc és per a ell una il·lusió i esforç recompensat per l’emoció dels agraïments que li fan arribar els espectadors. “Vullc gravar un disc però ara no tinc diners, així que ho faré l’any que ve”, organitza. 

Tot va començar amb la censura franquista. “Quan anava a escola no em deixaven parlar en Valencià. Jo pensava: “Fotre, si a ma casa els meus pares, els meus güelos, els meus germans i els meus amics, al carrer, parlen valencià: Per què no puc parlar també ací?”. Era una cosa que no comprenia”, reflexiona. “Després, quan va morir el dictador en 1975, començaren a fer albaes en la fira de Xàtiva i en 1976 vaig començar a cantar. Però després... me n’aní a fer la mili a Ceuta. Estava en regulars, ni roïns ni pitjors. Allí tenia un amic amb qui tocava la guitarra i cantàvem. Ja que estàvem lluny de casa, ens ho passàvem bé!”, somriu. 

“En tornar, en 1985, vaig començar a cantar en un grup de danses, Sarau. No balle perquè d’un puntelló mataria a la balladora, perquè sóc un inútil. Jo cantava. Aquell grup anava a casa de la gent major a investigar i allí em va agafar a mi el cuquet i fins a hui”, recorda. 

La seua tasca de ‘collita de cançons’ l’ha dut a conéixer en profunditat una cultura associada a la terra. Cants de segar, cants de batre, cants de llaurar, de plegar olives i fins i tot cants per espantar els pardalets. Però amb l’arribada de la ràdio arribà l’època ‘d’escoltar i callar’. “La gent es mor, per desgràcia. I no es queden per a llavor. Els cants de feina ja no es gasten i en els anys 50 o 60 quan arribà la ràdio es deixà de cantar i això era una vàlvula d’escapament per afrontar el treball! Ara, si cantes en una empresa, en dos dies tens el ‘finiquito’ i te’n vas al carrer. Però, a qui li agrada cantar, per què no ha de poder fer-ho?”, reflexiona. 

Apassionat per la llengua i la història, el seu procés d’investigació musical és continu i l’ha dut a conèixer paraules, persones, comarques i famílies de les quals parla com si foren la seua pròpia. “Tinc més de 200 cintes gravades: a la tia Milieta, al tio Vicent ‘el Moreno’, al tio Adrià, a la tia Carmen, a la tia Leonor, a l’agüela Rosario... Però de partitures cap. Tinc cintes de més de 40 anys i Juanra, el meu bandúrria, està digitalitzant-ho perquè no es perda”, explica. En el futur, este patrimoni oral estarà a disposició pública. “Vaig a donar-ho tot a l’arxiu de Xàtiva. I vullc donar-ho perquè això no és meu: això és del poble. I no s’ha de cobrar ni un duro de res per consultar-ho!”, sentència. 

‘Botifarra’ assegura que hi ha molta gent que fa esta tasca de recerca però que ell només ho ha tret del baül, ho ha airejat. “Quan vaig traure el disc, mai en la vida m’hauria pensat que tindria èxit. I no és perquè siga el millor, jo sóc una ‘caguerà’, sóc com un altre qualsevol. Hi ha molta gent que ha fet molta recerca i potser no estan reconeguts i això em fa una miqueta de malíccia perquè ací tots som iguals”, reivindica. “Molta gent s’emociona perquè diu: “Això ho cantava ma güela! Ho he sentit a casa!”. I jo els dic: “Clar que sí”. Jo el que pretenc és que no s’oblide. Com diu Raimon: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. I bo, a mi m’ha pegat per ahí. Què hem de fer?”, narra humil. 

Fotos: EVA MÁÑEZ

Mestissatge cultural des de les arrels

La cultura valenciana, com la seua història, està composta per les influències de nombrosos pobles que arribaren per terra i per mar i deixaren ací la seua empremta. Les fortes influències àrabs, jueues i flamenques persistixen en els topònims, les costums, les festes i, per suposat, en la música tradicional que El Botifarra ha rescatat cantant amb Ahmed, un músic marroquí

“La història amb Ahmed fon un amor especial. Ell és ‘allero’, llaurador d’alls tendres, i viu des de fa 13 anys en Genovés. És un crack perquè parla valencià i quan el veus tan negrelló dient coses com “a fer la mà la bicicleta” et pixes de la risa. El seu cap un dia em va dir que ‘Jamed’, com ell li diu, volia parlar amb mi perquè és músic de llaüt, de guitarra i de violí. El vaig convidar a vindre un dia a la caseta per sentir-lo tocar. I em digué que sí”, relata. 

“Em ve un dia amb la bicicleta, carregat amb el llaüt i amb el violí. Quan el vaig sentir tocar i cantar em van caure els calçotets a terra. Li vaig dir: “La mare que t’ha parit! Com saps tocar així?”. I em va contar: “Jo sóc de Tànger. Te’n recordes del Lebrijano? Mon tio tocava amb ell en l’orquestra andalusí”. Quan em digué això em vaig quedar ‘rubio’! Espectacular!”, recorda emocionat. “I per acabar-ho d’arreglar em diu... [fa un llarg silenci amb la gola bloquejada per l’emoció] M’emocione... em diu: “Quan et sent cantar a tu, sent cantar al meu poble”. Des d’aquell moment començaren a cantar junts. “Ens n’anàrem enguany a cantar a Tànger i si hagueres vist a les dones àrabs cantant la tarara... els pèls de punta...”, diu. 

Hi ha gent que no vol que les cultures es pareguen, però Ahmed està cantant un cant de plegar olives i jo un cant de batre, ell canta en àrab i jo cante en valencià però és el mateix”, reivindica. “Hi hagué un que digué que sóc un “Lobo con piel de cordero”, que estic adoctrinant als xiquets, que sóc un catalanista i un antisistema perquè cante en valencià. Que és l’honra més gran que tinc...”, critica.

L’amor per la cultura no el fa perdre la seua visió crítica. “Els valencians tenim tanta categoria que estem cantant músiques de fa 100 segles, quan van expulsar als jueus... “Les cançons del farolet”, “Demà és festa”... però algunes no les cante perquè son molt masclistes i estic en contra d’això. Per a mi, al qui fa mal a una dona l’haurien de matar”, s’enfada. 

La riquesa del mestissatge unix els pobles, però la realitat és que Europa deixa morir als seus veïns a la porta de casa: la mar Mediterrània. “A això no n’hi ha dret... El que està passant per exemple al Sàhara... morint-se xiquets... jo no voldria vore’m dins d’eixa pell. A eixa gent que diu: “és que els immigrants”... és per dir-li “però que tu no te’n recordes en els anys 50 quan se n’anaren els teus pares? Ells també eren roïns? No em pareix malament, em pareix fatal”, critica. 

Respecte de les fronteres i la unitat o no dels pobles: Què pensa ‘El Botifarra’ sobre el tema de Catalunya? “Jo només dic una cosa: Jo no vull que se’n vagen, perquè si se’n van, la nostra llengua se’n va a fer la mà. I una altra: “Deixeu al poble votar, que vote!”. Que després diuen: “És que eixes votacions no valen!”. I jo dic: “Però si no els vàreu deixar votar com déu mana! No hi ha dret”. I ja no vaig a entrar en més polèmica”.

Crear un ‘niu d’artistes’ amb esperit del ‘Botifarra’

Com a projecte de futur, Pep Gimeno està treballant per rescatar i omplir de cultura una peça important del patrimoni arquitectònic valencià. “La ‘Casa Juesa’ és la més antiga de l’horta de Xàtiva. És del segle XV i era propietat dels Pròxita, els primers pobladors que vingueren amb Jaume I. Des que era xicotet i anàvem a espolsar cacau tinc eixa casa en el cap. Quan em vaig casar amb Fina, anàvem . És preciosa: té pintures, té festejadors en les finestres, i té tantes finestres perquè al seu dia es criaven allí cucs de seda”, explica. “Fa anys que estava en ruïnes i jo sempre havia volgut fer una fundació o alguna cosa semblant allí. Em vaig enterar que es venia i finalment, perquè no caiguera, la vaig comprar”, explica. 

“Hui per hui la casa ja no s’afona. I m’agradaria fer un museu d’etnologia, perquè el poble de Xàtiva no se’n recorda mai dels pobres llauradors i els ramaders. Però no només això, m’agradaria que tots els qui no estem bé del cap, els qui canten, els qui pinten... ens ajuntàrem allí per fer cantaes, o exposicions... Un amic diu que em farà un logo i que la casa es dirà ‘Niu d’artistes”, somnia. “Tot això és el que vullc fer amb la casa Juesa: una follia!”, riu.

Per alçar este projecte es necessita una gran inversió. Pep Gimeno no té por ni pressa. “En el tema de recolzament públic no tinc res, perquè no hi ha un duro. Igual venc 25, 30 o 50 discos, replegue uns dinerets i fem una paret... a poquet a poquet! Potser em muic i no la veig acabada, perquè es molt gran però, tu saps l’orgull que em fa a mi no vore-la en terra?”. 

‘El Botifarra’ assegura que esta casa estarà plena de vida i de cantaors. Amb ell no s’acaben les cantaes tradicionals. “Si m’ho hagueres preguntat fa 20 anys t’haguera dit que no, però ara hi ha hagut un ressorgiment molt gran de tot açò. No sé perquè. N’hi ha molta gent, i jove! La Tatiana Prades, Hilari Alonso, Xavi de Bétera, Jonathan... No s’acaba, per sort no s’acaba. Canten molt bé i amb una particularitat important: ells sí saben de música i jo no”. 

Noticias relacionadas

next
x