El plaer discret i intens de viure

VALÈNCIA. El seu darrer retrat el devem a Lady Morgan, una irlandesa amant de l’art. Com era costum entre els viatgers cultes de pas per París durant la dècada de 1820, la visita a l’ancià venerable constituïa un ritual ineludible, un pelegrinatge entre encuriosit i devocional. Perquè aquella casa situada en el número 9 del quai Voltaire, a més de la llar del cèlebre Dominique Vivant, el baró Denon, era també una sort de museu i reliquiari, un retir on el seu habitant passava els anys de descans acompanyat de les seues col·leccions i dels seus records. Un retrat de Molière de Sébastien Bourdon, un paisatge de Brueghel, una al·legoria de Fragonard, però també obres de Giotto, Rembrandt, Caravaggio, Van Dyck, Tiziano o Rubens, bronzes grecs, medalles infinites, porcellanes xineses, fragments de pagodes, papirs i restes de columnes egípcies, centenars de dibuixos originals de Guercino, Giulio Romano, Rafael… 

Lady Morgan, desvanida per les atencions i l’educació exquisida d’aquell ancià, i corpresa per l’acumulació de bellesa que els envolta i la subjuga, no s’està de preguntar a Denon per la part més morbosa de la col·lecció, per eixa espècie de reliquiari heterogeni i que és un secret a veus que corre per París. L’ancià li lleva importància, adduïx el valor molt superior i l’emoció que li provoca tindre allí, darrere d’ells, el Gilles de Watteau, probablement la seua peça més volguda. Lady Morgan contempla el quadro amb interés, obrint molt els ulls, però torna a insistir educadament en el reliquiari. 

I Denon finalment obri un dels molts esplèndids armaris que posseïx –i que va construir l’ebenista Boulle per als palaus de Lluís XIV– i li mostra, dins d’un autèntic i molt bell reliquiari del segle XV –més que probablement saquejat i buidat durant el Terror–, tota aquella extravagància, tot eixe panteó entre fetitxista i devot, que és com un homenatge particular i mitòman: cendres d’Heloïsa, tinguda per la primera dona de lletres d’Occident i arreplegades de l’abadia del Paraclet, pèls del bigot d’Enric IV, restes dels ossos del Cid, de Molière, de La Fontaine, cabells de l’heroic general Desaix i d’Agnès Sorel, un tros de la mortalla de Turenne, un fragment ensanguinat de la camisa que duia Napoleó en el moment de la seua mort, una dent de Voltaire. La irlandesa mira i remira, i pregunta si pot tocar alguna de les peces que no estan protegides per una capsa de vidre. L’ancià sembla dir que sí, però en realitat Vivant Denon ja no està allí, perquè Vivant Denon ja només recorda.

De la Borgonya a París i mitja Europa

Rememora el seu primer contacte amb el gran món, l’arribada d’aquell jove provinent de Chalon-sur-Saône i d’una família noble però irrellevant de la Borgonya a París, al saló de Fanny Beauharnais i als de Versalles després. I, com tot en la seua vida, sobrevola l’esperit d’eixa innata conjunció d’habilitat i naturalitat per a quallar el seu destí. El dia que Lluís XV es fixa en ell i en la seua reiteració d’aquells espais i l’inquirix per la causa d’eixa presència freqüent, Denon li contestarà que estava allí només per a contemplar-lo. La resposta elogiosa però també atrevida agrada al monarca, que el nomenarà gentilhome del rei i encarregat de la gestió del Gabinet de Medalles i mestre gravador de Madame de Pompadour. Eixes relatives bagatel·les li permetran moure’s per la cort sense restriccions i convertir-se en un dels seus personatges més singulars. Descaradament talentós, conversador brillant i dibuixant més que solvent, la seua intel·ligència li permetrà accedir als més refinats secrets i a les alcoves més càlides i animades (les dames l’anomenaran el Faune), a tot eixe món feliç, banal i despreocupat al qual el diplomàtic i supervivent màxim Talleyrand donà marbre amb allò tan feliç, banal i despreocupat de la dolçor del viure abans de la Revolució. Els que ho tastaren, ho sabien.

Una d’aquelles tantes nits barroques de Versalles la conversa gira al voltant de la renovació de la missió diplomàtica a Sant Petersburg, afectada d’inèpcies variades. Vivant Denon, des del seu racó, discretament alça el dit. I dit i fet: serà secretari de l’ambaixada. És un d’eixos moments en els quals la vida de Denon s’accelera. Perquè la seua existència està plena d’una contradicció constant i estranya: períodes de calma desesperant i cavalcades frenètiques, com si una necessitat d’avançar ràpides posicions sempre anara seguida de llargs intervals de calma. Probablement una més que meditada i aconseguida intenció de no destacar massa, d’esborrar rastres.

En qualsevol cas, la missió diplomàtica a Rússia serà de curta durada. Una relació inadequada amb una actriu, però sobretot els seus informes tan secrets com interceptats al voltant de la brutalitat en la repressió de les revoltes, així com sobre la variada i versàtil vida sexual de la tsarina Caterina, faran que esta l’expulse del país sense massa contemplacions. Però de la necessitat, virtut: aprofitant la tornada i la seua condició diplomàtica, es farà rebre a Berlín per Frederic II de Prússia, marcant així en el seu caseller els dos monarques més singulars i il·lustrats de la segona mitat del segle XVIII. I tot roda d’eixa manera: retorn a París, nova missió a Suïssa per a sondejar la renovació del tractat entre França i els diferents cantons i, aprofitant el viatge, visita a Ferney per a conéixer a Voltaire, la llum del segle. 

Este episodi –amb un Denon de 28 anys i un Voltaire de 81 però plenament lúcid– és la seua consagració íntima. La prova de foc, l’autoexamen que Denon s’imposa davant l’enginy més esmolat i la intel·ligència més poderosa del seu temps. Les missives que es creuaran els dos –primer amb la voluntat de ser rebut, després com a conseqüència de les reaccions de Voltaire a un gravat fet per Denon que rodà a bastament per París i que  representava a aquell en el seu entorn de Ferney d’una manera poc agraciada– són una pura delícia, un joc constant de sobreentesos, dobles sentits i retrets feridors com càrregues de profunditat però amagats davall de fórmules corteses i elegants.

L’estada a Nàpols i l’amor venecià

Més tard arribarà un nou nomenament, esta volta com a secretari de l’ambaixada francesa a Nàpols, territori fastuós on arribarà en la tardor de 1776 i on romandrà per espai de nou anys. Un d’eixos llargs moments de calma, de recapitulació i de pur goig de viure que marquen la vida de Vivant Denon. És el temps on s’afinarà encara més el seu bon gust innat, les seues preferències estètiques, la seua habilitat artística per al dibuix i el gravat, i el seu interés per l’arqueologia. I també és el temps de la publicació a París de Point de lendemain, l’única entre les seues obres amb una voluntat estrictament literària. Una novel·la breu, d’ambient i inspiració llibertina, de títol ambigu i calculat però que constituïx una de les fites de les lletres franceses del segle. Una obra mestra que va aparéixer en Mélanges littéraires ou journal des dames en 1777, una revista promoguda des d’aquell cercle de la Beauharnais on Denon havia iniciat la seua presència parisenca, i als membres del qual havia lliurat el manuscrit anys abans. Però per part de Dominique cap vanitat literària, cap interés per la publicació i posteriors edicions que es farien, pel ball de noms que es disputaven falsàriament l’autoria o per les vicissituds de La nuit merveilleuse, una reescriptura directament pornogràfica (i per tant més exitosa encara) de Point de lendemain, i que alguns atribuïxen al mateix Denon. Un divertimento més.

Els seus primers mesos napolitans coincidiran també amb l’arribada a la capital del Regne de los Dos Sicílies de l’abat de Saint-Non, un clergue vanitós i fatu que pretenia publicar una gran obra sobre les meravelles de la zona a major glòria del rei Ferran I. Durant el seu periple es feia acompanyar d’un enorme seguici d’artistes, científics i erudits francesos que en realitat farien el que ell era incapaç de dur a terme: escriure el llibre. I ací entra Vivant Denon. Incorporat a l’expedició com un actiu més dins de la branca pictòrica, el seu paper definitiu i real serà l’escriptura, de dalt a baix, del Voyage en Sicile que es publicarà signat per l’infame abat. Un paper de negre literari en tota regla, el de Denon, que no es desvetlarà fins a molt després, i que ell mai no va afirmar ni negar a pesar de la confessió del mateix abat. Una indiferència plena i absoluta, una absència de vanitat autoral de qui tenia prou amb contemplar i participar en la febra de les excavacions arqueològiques que entrava en erupció en aquells moments i deixava vore els esquelets i els rastres d’un passat fabulós. 

Aquell viatge inicià en ell la passió col·leccionista: peces i restes gregues i romanes que carregarà i pagarà amb l’indubtable bon passar que li procuraven les rendes de les vinyes borgonyones, el sou de funcionari i l’estipendi de l’abat que hem de suposar-li. I la bellesa de sempre, retornant eixos diners com un plaer per als sentits: Messina, Taormina, l’Etna, Segesta, Siracusa, les valls i els temples d’Agrigent o Palerm, que tant va agradar-li. Discreció, goig intens, vitalisme interior, invisibilitat: Denon en estat pur. La seua aventura itàlica, després d’anys de conjures, intrigues i jocs d’aliances de la cort napolitana i d’un ràpid interludi a Florència, finirà a Venècia, el lloc –com sap qualsevol– de l’acabament més sublim que puga trobar-se. Però abans d’això tindrà una breu tornada a París, on en 1787 serà nomenat membre de l’Acadèmia de Pintura i Escultura, per a la qual realitzarà diversos informes però particularment un que li salvarà la vida pocs anys després: un elogi desbocat d’un quadro de Jacques-Louis David. 

Instal·lat a Venècia en 1788, Denon iniciarà el descans d’una més de les seues acceleracions històriques, i fixarà la seua residència en la ciutat durant més de quatre anys. Concerts, representacions teatrals, festes i músiques, compra d’obres d’art, lectures, llums de crepuscles que incendien els perfils de la Salute, ordenació serena de les seues ja abundants col·leccions. I una voluntat clara d’apartar-se del món, de gaudir delitosament dels plaers d’una vida retirada en un lloc oníric, fabulós, inversemblant. La Venècia que rep a Denon està a punt de perdre la seua condició sobirana i ja s’albira el mite romàntic i fabricat per anglesos i alemanys de la seua decadència, tot i que en realitat és encara una ciutat molt viva entre bastidors, canalla i altiva com poques, carn de subtileses i savieses, pàtria de Casanova. I en tot eixe huracà de voluptuositats Dominique troba l’amor. L’amor més pur i constant que va tindre qui assaltà amb discreció i alegria incomptables llits però que va romandre fadrí durant tota la seua vida. 

Isabella Teotochi Marin, comtessa d’Albrizzi, era aristòcrata per via conjugal i promotora d’un saló amb ínfules liberals i intel·lectuals pel qual, a més de les glòries locals, com Foscolo o Alfieri, haurien de passar esperits elevats com un jove però ja savi Chateaubriand o l’infernal i genial Lord Byron. Però abans que ells ho va fer Vivant Denon, i ell i la comtessa firmarien privadament un pacte que duraria per a sempre. I ningú –la marca de la casa– en sabrà res. Més enllà dels espais i les fronteres que més tard els separarien, s’escriuran apassionadament durant dècades rememorant habitacions menudes, dies lluminosos i intimitats perdudes, a pesar de les confessades infidelitats, a pesar de la decadència dels cossos, contra el temps, contra tot i contra tots, fins al final.

Temps de revolucions i incerteses

Però aquells anys venecians, que teòricament formaven part d’un dels períodes de calma en la biografia de Denon, prengueren el seu propi ritme d’acceleració històrica brutal en 1789. A França esclata la Revolució i els emigrats comencen a arribar a Venècia. Denon ha de ballar entre la fidelitat a Hennin, l’ambaixador francés, entusiasta partidari de la revolta, i eixos emigrats obertament hostils al nou règim. Freqüenta els uns i els altres, fa virtuosismes variats per a preservar la seua independència, però les autoritats de la Sereníssima sospiten de tots els francesos i a tots assetgen. Tallat l’accés a les seues rendes, malviu econòmicament ajudat per la comtessa i finalment, pressionat per la Inquisició, abandona la ciutat. A Suïssa descobrix que els seus béns han sigut embargats i que figura en el llistat d’emigrats, o siga, dels desafectes a la Revolució. 

Ofés però molt imprudentment, es dirigix a París –en 1793, ple període del Terror– amb un document de fidelitat a la República firmat per Hennin, l’ambaixador, i amb el seu passaport que demostra que havia eixit de França abans de 1789 i, per tant, que no era un emigrat polític. Burocràcia, sospites, mirades de condescendència, velles amistats que es difuminen i es posen de perfil. L’ombra de la guillotina s’acosta al coll de Vivant Denon fins que es produïx el miracle, el colp de sort que acompanya els audaços. El pintor David, ara embarcat en un èxtasi revolucionari i tenebrós, president del Comité de Salut Pública, recorda perfectament aquell acadèmic que tan generosament l’havia elogiat pocs anys arrere. Denon està salvat. El seu nom desapareix del llistat d’emigrats i se li adjudica una assignació econòmica per part del Comité a canvi de dissenyar trages per als nous càrrecs de la Revolució. Ha nascut el ciutadà Denon.

La seua proverbial discreció es fa palesa mentres assistix sense fer-se destacar a la fi del Terror –incloent una entrevista en les Tulleries durant una matinada memorable amb el fosc Robespierre, qui sospitava d’ell i a qui finalment va seduir–, veient-ho tot, encuriosit i tranquil, constatant com les revolucions acaben per devorar els seus propis fills. Però el final de les actuacions del Comité també implica la liquidació de l’assignació econòmica, i torna la penúria a qui mai va perdre l’alegria. Per a subsistir –i per divertiment també– publica anònimament dos sèries de gravats pornogràfics: Ouvres priapiques i Culte secret des dames romaines. En qualsevol cas, l’espectacle ha de continuar i Denon, ajudat de les seues habilitats socials, es deixa vore en salons, balls, recepcions i celebracions, en els nous magmes del poder que ja pivoten al voltant de l’esperança de molts: el jove general Napoleó Bonaparte. 

En un d’eixos salons, i d’una manera molt semblant a com va aconseguir els favors de Lluís XV més de vint anys arrere, prendrà contacte amb aquell que volia ser l’amo del món. En un determinat moment Bonaparte va demanar una llimonada, no el van atendre amb rapidesa i un desconegut però ben ubicat Dominique Vivant Denon va oferir-li’n la seua. El general li ho agraïx i les moltes i variades arts de l’oferent provoquen una conversa que s’allargarà. Durant anys, concretament. Així jugava les seues fitxes Vivant Denon. El favor de Napoleó es farà extensiu a Josefina, la seua esposa, i serà decisiu en la incorporació de Denon –malgrat els seus més de 50 anys– a l’expedició a l’Egipte, un dels episodis més rellevants de la seua biografia. L’acceleració, de nou, en marxa.

El profeta d’Egipte

Aquella expedició –en realitat una campanya militar acompanyada de vora dos-cents científics i artistes de totes les disciplines– va suposar l’inici de la passió europea per l’art i la cultura egípcia i, a més d’encetar una moda, en el sentit més banal del terme, que s’estendria durant dècades fins als mers objectes decoratius, comportaria també el principi de l’egiptologia com a disciplina científica. En qualsevol cas, d’entre els milers d’hòmens que desembarcaren en juliol de 1798 a Alexandria, probablement serà Vivant Denon qui més gaudirà d’aquell nou regal. Dibuixarà, observarà fins a la dissecció els costums dels habitants d’aquell país, acompanyarà a Bonaparte en la visita als forts que defenien la zona i, dotat d’una estranya baraka, estarà present –sense rebre la menor ferida, la sort dels audaços– en bona part dels principals successos bèl·lics: la batalla de les Piràmides, el xoc naval d’Abukir on Nelson afonarà la flota francesa, la marxa de les tropes cap al sud ignot, cap a Núbia. I de tot deixarà constància, tot quedarà retratat per la seua ploma que assolirà el major virtuosisme i la més alta qualitat en aquelles terres. Tombes, ruïnes, temples, columnes, el sol fuetejant l’arena calcinada dels deserts, el Nil infinit, els obeliscos de Luxor, un bellíssim panell del zodíac copiat del sostre d’una cambra mortuòria en condicions extremes, l’exotisme caòtic d’El Caire, la bellesa de Tebes, tot quedarà retratat en els seus dibuixos i gravats o en les cartes que envia a Isabella, puntuals com una clepsidra amorosa.

Retornat un any després a Europa en el mateix vaixell que Napoleó –la fragata Moiron–, arriba a París en octubre de 1799. Després d’un temps de descans, durant uns quants mesos frenètics Denon recopilarà i perfeccionarà els seus gravats i dibuixos i escriurà un text a partir de les seues notes. El resultat serà l’excel·lent Voyage dans la Basse et la Haute-Égypte, publicat en 1802, hàbilment dedicat a Bonaparte i que tingué un èxit immens i traduccions a diverses llengües. Un llibre que reunix tots els gèneres perquè qui escriu és alhora corresponsal de guerra, literat, historiador o geògraf, i qui dibuixa és un sensible esteta amb l’olfacte i la capacitat de conéixer els gustos del públic. Però el colp magistral de Denon serà avançar-se, guanyar-li la mà a la publicació “oficial” que les autoritats estaven preparant. Així, la Description de l’Égypte serà una obra col·lectiva i monumental, de nou volums, luxosa i d’indubtable qualitat i interés, però la seua primera edició eixirà en 1809, quan Egipte ja era un bell mite i Vivant Denon el seu profeta.

El Louvre com a colofó d’una vida dedicada a l’art

A finals del mateix any de la publicació del Voyage, en 1802, Denon serà nomenat per Napoleó director general de museus. En eixa ocupació i amb eixe càrrec unificarà les col·leccions artístiques dispersades per diferents ubicacions i acompanyarà el mateix Bonaparte en les campanyes d’Àustria, Espanya o Polònia, on tornarà a mostrar la seua sort i el seu elegant desdeny cap al perill, que fascinava als veterans de l’exèrcit: en la batalla d’Eylau l’emperador en persona el traurà –incòlume i net com un donzell en un ball– de la planúria devastada per la metralla.

Però sobretot eixos anys seran els de la seua voluntat i aportació a la consolidació del Louvre com a museu principalíssim de França. Denon serà el responsable de la confluència, classificació i ordenació de milers d’obres d’art que es trobaven en diferents depòsits cap al Louvre, així com de l’arribada d’incomptables peces confiscades durant les campanyes militars. Un espoli en tota regla, assumit sense massa consideracions ni complexos i fins i tot amb orgull: “La República Francesa, per la seua força, la superioritat de les seues llums i dels seus artistes, és l’únic país del món que pot oferir un refugi inviolable a estes obres d’art”, dirà el mateix Denon. Però també compres fastuoses, d’imports exorbitants, com la col·lecció d’antiguitats de la Villa Borghese de Roma, una de les més riques del món. I el treball ingent d’ordenar, classificar i mostrar amb criteris moderns les diferents galeries i seccions del Louvre, tota eixa dignificació i esplendor que precisava i que només Vivant Denon va donar-li, raó per la qual ha de ser considerat el seu principal pare i promotor.

Liquidat l’Imperi, caigut Napoleó, i ja fatigat de moltes coses, en 1815 Denon demana la jubilació a Lluís XVIII, el nou monarca. Ha sobreviscut a tot i a tots, i no ha d’amagar-se de res ni de ningú perquè ha sabut durant tota la seua vida trobar-se en l’amagatall perfecte: a plena llum. Arriben anys de pura contemplació. Passeja, llig, es deixa caure per alguna subhasta, posa orde en les seues col·leccions, gaudix de la tranquil·litat i l’harmonia de la seua llar al número 9 del quai Voltaire. Rep moltes visites, como eixa irlandesa, Lady Morgan, tan insistent en el seu reliquiari. Escriu a Isabella, el seu amor venecià: “Prenen la dolçor del meu caràcter per una profunda filosofia, i tot el que he vist per erudició”. 

El 26 d’abril de 1825 Vivant Denon assistix a una d’aquelles subhastes. És un dia gris, trist, plujós. En tornar a casa no es troba bé i una febra creixent és el símptoma d’una congestió pulmonar que acabarà amb ell en poques hores, als 78 anys. Potser en els seus darrers instants de lucidesa encara va ser conscient que havia contemplat moltes coses belles amb una mirada sempre misteriosa, inquieta, elegant, però també la fi d’un món, renaixements diversos i catàstrofes variades, i que a tot va enfrontar-se amb bondat i naturalitat. Potser estiguera satisfet d’haver aprofitat els fruits i els plaers amb una voluptuosa calma. D’haver fet que la felicitat omplira els seus dies com un estiu permanent.