VALÈNCIA. Francis Scott Fitzgerald (Saint Paul, Minnesota, 1896 - Hollywood, Califòrnia, 1940) va deixar dit, en l’inici del seu llibre pòstum The Crack-up, que “tota vida és un procés de demolició”. I a eixe noble, constant i delicat art de la demolició va dedicar, molt congruentment, bona part de la seua pròpia vida. La imatge que hui mantenim de Fitzgerald, prop de huitanta anys després de la seua desaparició, encara és la d’una certa pàtina daurada envoltada d’ecos de jazz, festes fabuloses i d’una existència que una mirada lleugera podria considerar regalada. Però en realitat tota eixa façana –envejable per a molts– era només el revers amable i vistós d’una vida marcada per l’alcohol i obsessionada i turmentada per assolir el triomf artístic i econòmic, i no necessàriament per eixe orde.
Com un destí irrenunciable, Fitzgerald va trobar molt prompte en la seua esposa Zelda, a qui havia conegut en un ball d’un club de camp d’Alabama, la companyia perfecta per a passejar-se pel món esplendorós del luxe i les festes però també per a compartir els abismes de la incomprensió i els drames que els excessos solen propiciar. Bells, atractius, divertits, intel·ligents, mundans, durant lustres formarien una parella que habitaria els espais principals d’un temps insomne, artificiós i també feliç a la seua manera, una era de frivolitat i necessari oblit que es va estendre entre les dos guerres que assolarien el segle XX. Nova York, París, la Riviera francesa, les plomes d’estruç als cabells, els balls i els seus nous ritmes o l’alcohol omnipresent serien les coordenades més cridaneres, però també la comptabilitat dubtosa de gastar més del que ingressaven, de barallar-se tant com es divertien, d’amar-se tant com podien detestar-se. I el destí inevitable també els portaria la prematura decadència, les malalties i l’ombra de la follia. És el que té beure’s literalment la vida.
Pel que fa a la literatura, la vocació d’escriptor de Francis Scott Fitzgerald es manifestaria ja en el seu pas discret per la Universitat de Princeton, on també afinaria amistats –l’especialitat de la casa–, com la del futur i totèmic crític literari Edmund Wilson. Però el llegat més remarcable de Princeton es condensaria en el seu primer llibre, This Side of Paradise (1920), d’un èxit fulgurant i d’una qualitat gens habitual en algú de la seua edat. En realitat, eixa novel·la va suposar el cel i l’infern per a Fitzgerald, perquè li va donar la notorietat i les vendes que desitjava, el passaport per a la celebritat que sempre havia anhelat, però també mai no tornaria a tindre una repercussió i uns rèdits econòmics com els que li va procurar aquella novel·la. Esta circumstància –totalment injusta, perquè juntament amb The Beautiful and Damned (1922), The Great Gatsby (1925) i Tender Is the Night (1934) va construir un pòquer d’asos insuperable– i la frustració consegüent ajudarien notòriament a la davallada luxosa i aparent de la seua vida.
El relat, entre indolent i ingenu, del narrador en primera persona que ens conta els fets d’El gran Gatsby, és potser la troballa més reeixida de la novel·la. Nick Carraway, jove graduat de Yale, excombatent sense ferides de la Primera Guerra Mundial i originari de l’Oest Mitjà (canviant Yale per Princeton, un transsumpte clònic de Fitzgerald) es trasllada a les rodalies de Nova York per raons de treball, instal·lant-se a Long Island. L’entorn idíl·lic i luxós del seu modest habitatge el formen mansions sumptuoses envoltades d’amples i belles praderies amb el fons de la mar i la badia. “En les nits d’estiu se sentia música en la casa del meu veí”, podem llegir en l’inici d’un del primers capítols de la novel·la. D’eixa casa, a més de la música en la nit, eixirà la fascinació, la llegenda del seu excèntric i misteriós habitant. Les festes babilòniques del seu veí Jay Gatsby, amb centenars de convidats i tot el frívol bagatge dels anys vint, serà el primer retret i homenatge (tot alhora) que Fitzgerald farà al seu temps, el cant perdut de tota una generació i unes classes privilegiades.
La coneixença i fins i tot l’amistat de Carraway amb Gatsby, les relacions creuades de mitja dotzena de personatges amerades d’adulteris, insatisfaccions i desencants (i el rerefons d’una buidor total) seran la teòrica trama, el diorama del qual el narrador alça acta amb una prosa que manté certa distància (aquella amable indolència) i una qualitat extraordinària, esguitada de serenitat i de moments d’alta densitat poètica quan s’allunya de la plasmació d’escenes i entra sense por en les reflexions que eixes mateixes escenes provoquen, com quan en una festiva anada a la ciutat, esta se li oferix “per primera volta a la vista com una promesa de tota la bellesa i de tot el misteri del món”.
L’enigma fragmentàriament revelat del passat real de Gatsby, la seua llegenda, o la seua silueta nocturna i solitària des de les torres de la seua mansió, en realitat són la decoració vistosa i atraient de l’autèntic propòsit de Fitzgerald: retratar el somni americà com un relat de decadència i jocs banals, l’escenificació de la rendició de les teòricament més altes consecucions materials a la intenció infantil de recuperar amors i vells somnis de joventut. I l’encert definitiu, absolut, el farà Fitzgerald amb la veu de Nick Carraway, aquell jove obert als misteris fabulosos del món i de la vida, i la plasticitat i el lirisme seré –com absent i resignat, però també feliç– amb el qual ens relata magistralment totes eixes vicissituds encarnades en mitja dotzena de personatges inoblidables.