X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

entrecuix

El confessor

Esta és una història de ficció, però en la Filmoteca Valenciana es conserven tres de les pel·lícules pornogràfiques que el rei Alfons XIII ordenà gravar a començaments del segle XX: El confesor, El ministro i Consultorio de señoras. Només són una xicoteta mostra de la col·lecció privada del monarca, que fou destruïda després de la seua mort. Estes tres es salvaren perquè restaren guardades en un convent de València

9/02/2020 - 

VALÈNCIA. Escric açò de la meua pròpia mà, i espere que la llum que li comença a faltar als meus ulls siga augmentada per Ell, que tot ho veu, tot ho fa i tot ho sap. Tal volta este siga el meu últim hivern al convent, tal volta encara no està reservat l’espai al paradís o a l’infern per a mi; no m’importa, ja no ha d’importar-me res des d’este matí. Ja li ho vaig dir a la mare superiora, i tant que li ho vaig dir: “Quina necessitat de confessió tenim  un grapat de monges oblidades per tot el món?”. Som menys que qualsevol ramat, som menys que qualsevol gossada; fa unes dècades sí que érem un fèrtil eixam, però ara este convent és un cau, una furonera, i més ens valdria que ningú mai no sabera que existim. 

Mentres només estàvem nosaltres, tot anava bé: el cilici no era prou penitència i la mare superiora de tant en tant feia passar a alguna de nosaltres a la seua cambra per la nit, la feia agenollar-se entre les seues cames i repetir un moviment circular amb la llengua mentres ella resava en veu alta. Només la llengua; fer servir les mans estava completament prohibit, i fer-ho podia condemnar la germana a haver de canviar de forat durant una estona. 

Mai no he pecat de supèrbia, però hi havia germanes que només duraven un credo. Jo, per contra, més d’una volta estiguí xuplant, llepant, olorant i mossegant durant mig rosari, i moltes altres voltes la mare superiora perdé l’oremus i no tingué més remei que tornar a començar. Si les oracions servixen de veres per a salvar les ànimes, amb la meua llengua i els seus orgasmes hem enviat un formiguer sencer d’ànimes des del purgatori fins al paradís, fent cruïlla entre la meua saliva i aquell clítoris celestial.

Fotograma d'una de les pel·lícules que Alfons XIII va encarregar a Ricardo Baños

Quan ens enviaren una novícia de Perú no sospitàrem res. Venia, en teoria, a formar-se i voltar al seu país en menys de sis mesos. Era molt menuda, amb els ulls xicotets i esgarrats, el borrissol esclarissat i hirsut i els llavis més fins que havia vist mai: quan la mare superiora la cridà a la seua cambra, totes pensàvem que eixiria abans d’un parenostre i se’n tornaria al Perú abans del que tenia pensat. Però passà tota la nit tancada. I la següent. I la següent. I a la quarta nit cap de les dos sufocava els crits de matinada, s’assentaven juntes per a fer les matines, llepava l’una el cullerot de l’altra en la cuina i s’agarraven de la mà quan es trobaven a soles en l’hort, pensant que ningú més les veia. 

Al cap d’un mes no en tenien suficient l’una amb l’altra i tornà la roda de penitències, sols que ara ens rebia la peruana, completament nua, estirada sobre el llit de la mare superiora, que observava tot el que passava allí assentada en un racó, aguantant-se les ganes de participar i implorant amb els ulls a la novícia. A voltes ella li feia un gest afirmatiu i la mare superiora es treia els pits i se’ls acaronava, però d’altres s’havia de deixar mossegar per ella mentres una de nosaltres li donava plaer. Totes estàvem d’acord amb la situació i per això no entenguérem que la mare superiora ens anunciara que al sendemà vindria a viure un confessor al convent. 

Pensàrem que havien canviat els gustos de la mare superiora; pensàrem que havíem sigut descobertes i que la fúria de l’arquebisbat cauria sobre el nostre convent; pensàrem que es dissoldria la nostra congregació i que hauríem de fer vot de silenci. Però cap de les coses que pensàrem –sense saber què passaria, com un banc de peixos que simplement es deixa portar– era tan sorprenent como el que ocorregué: el confessor vingué amb dos hòmens portant una càmera que gravava el moviment. Al principi pensàrem que seria per a fer-nos un retrat, perquè mai havíem vist una càmera com aquella, però la peruana –que ni tan sols era monja– ens explicà tot el que havíem de fer durant les jornades següents. 

Fotograma d'una de les pel·lícules que Alfons XIII va encarregar a Ricardo Baños

Mai no havia contat el que succeí durant aquells dies, ni tan sols sé per què he guardat durant tots estos anys tres de les pel·lícules que gravàrem. Sols sé que escric açò de la meua pròpia mà, ara que els ulls quasi no em responen, i que les he donades a un xic que ha vingut hui buscant fotos antigues. Ara que el meu temps s’esgota, espere que el nostre senyor tinga un lloc reservat per a mi, al cel o a l’infern, tant és, però ben a prop de la nostra peruana.

Noticias relacionadas

next
x