El 'Fouché' de Stefan Zweig

VALÈNCIA. Com una llum que es resistix a extingir-se, en la història de la literatura la perdurabilitat de determinats escriptors es manté, en alguns casos, no únicament per la qualitat intrínseca del llegat que van poder conformar, sinó també per una sort de magisteri moral, una referencialitat ètica permanent que apuntala i eleva encara més els mèrits del conjunt de l’obra de l’autor en qüestió. Eixe caràcter o matís és un reforç d’honestedat que inevitablement impregna la valoració estrictament literària i que, sense amagar res, sí garantix una potent resistència o fortalesa que permetrà a eixa obra travessar amb més persistència els embats del temps o les modes, com un preciós mantell que, a més d’esplendors de bellesa, estiguera guarnit d’una impalpable decència cívica.

Totes eixes consideracions li ajusten com un guant a Stefan Zweig (Viena, Imperi Austrohongarés, 1881 – Petròpolis, Brasil, 1942). Nascut al si d’una família jueva acomodada i no massa religiosa, la seua trajectòria personal i intel·lectual va ser al mateix temps la confirmació i el cant del cigne d‘una secularització i integració de cert món hebraic dins de les societats europees contemporànies, un fenomen que des del segle XVIII s’havia iniciat a l’interior de bona part de les seues elits, tot un complex procés que des de la circumstància d’unes pàtries dubtoses i alhora imposades o negades, portaria a Zweig i altres com ell a fer de la idea d’Europa el principal marc aspiracional, el veritable somni d’un espai de pau i civilització.

La vida de Stefan Zweig va ser un periple que seguia les coordenades pròpies del món intel·lectual d’eixe espai centreeuropeu que per a ell representava tantes coses, i com a tal es va vore sacsejat i profundament commogut per l’impacte de la Primera Guerra Mundial. Ja viatjat pels Estats Units o l’Índia, amb algunes publicacions i traduccions, una vegada finalitzada la conflagració (on serviria a l’exèrcit autrohongarés en oficines per haver sigut declarat com a no apte per al combat), fixarà la seua residència a Suïssa. Sense deixar de nodrir de nous títols la seua obra (principalment novel·la), i ajudat per la bona situació econòmica de la qual gaudia gràcies al seu entorn familiar, però també per les seues conviccions pacifistes i per l’ambient asfixiant de nacionalisme i ànsia de revenja que es respirava en els àmbits austroalemanys, farà del viatge una fugida permanent, una manera d’escapar de la marea creixent de patrioterisme que cada volta Zweig rebutjava amb més vehemència.

A més de creuar amb entusiasme d’aprenent el planeta, mai va defugir el debat o la defensa constant de les seues conviccions, i alternarà la lluita d’idees amb una enorme popularitat com a narrador, convertint-se en un referent per a tota una generació que assistia atònita a una nova escalada d’aires bel·licistes. Ja en 1936, els seus llibres foren prohibits pel règim nazi i la seua presència física vetada. Poc després, esperonat per la desesperació que li provocaven els avanços imparables del règim alemany en els primers anys de la guerra, moralment derrotat per la percepció de l’aniquilació de la cultura europea i convençut que el nazisme acabaria per conquistar el món sencer, acabaria per llevar-se la vida junt amb la seua esposa en Petròpolis (Brasil), en febrer de 1942.

Si bé el gruix de la producció de Zweig el componen les novel·les, també va dedicar bona part del seu art narratiu a les biografies. Presentades de manera més o menys monogràfica o coral, personatges com Erasme de Rotterdam, Balzac, Magalhaes, Maria Antonieta, Montaigne i molts altres passaren pel seu sedàs literari, assolint en alguns casos quotes de perfecció i vigència encara hui insuperades, com és el cas d’este Fouché. Retrat d’un home polític (Quaderns Crema, 2004).

Com feia en totes les seues obres biogràfiques, la particularitat més cridanera de Fouché, a banda del relat més o menys cronològic i de la documentació necessària (en este cas confessada: la coneguda i brillant biografia de Louis Madelin), és el permanent intent de comprensió i descripció de l’estat anímic del personatge en qüestió, eixa relativa heterodòxia que permet a Zweig –quan li ix redó, com és el cas– enganyar el gènere i convertir una biografia que mai deixa de ser-ho en un relat frenètic i hibridat de novel·la, sense ser-ho mai tampoc, evidentment.

Sense llevar mèrits a l’autor (ben al contrari), la realitat és que Zweig sabia molt bé a qui posava a desfilar per davant dels ulls dels seus lectors, perquè a pesar de no assolir la rotunditat, popularitat o fins i tot la tenebrositat d’altres noms (Robespierre, Marat), costa pensar en un personatge més atractiu que Fouché en l’àmbit de la Revolució Francesa i més enllà. Reencarnació contemporània del príncep maquiavel·lesc, la capacitat d’adaptació a cada nou estat de les coses potser siga el tret principal del personatge. Des del suposat conservadorisme amb el qual dona els seus primers cauts passos en els primers moments revolucionaris fins a la ferocitat radical i sanguinària de qui afusellava desafectes a canonades (i que li faria ser conegut com el Mitrailleur de Lyon), podria semblar que ja havia complit l’àmplia gamma dels canvis interessats, però no. Perquè per mitjà de conspiracions constants, conservació de càrrecs, utilització desaforada d’informació privilegiada o mutacions d’habilitats inversemblants, Fouché travessarà incòlume els diferents règims, serà part més que activa en la caiguda de Robespierre i es farà tan necessari com irritant per a Napoleó, amb qui s’enfrontarà fins a eixir-ne vencedor (no des del punt de vista de la popularitat postrema, evidentment) en una intel·ligent partida d’escacs que només un personatge com Fouché podria anticipar, calcular i executar amb ingents dosis de fredor i astúcia.

En qualsevol cas, i més enllà de la fascinació perversa del personatge, la posteritat ha regalat a Fouché la perdurabilitat d’esta biografia que el gran Stefan Zweig va fer-li amb la seua lluminosa i esplèndida prosa i que romandrà més enllà de la pròpia realitat històrica. Un llibre que d’alguna manera és al mateix temps un brillant tractat de psicologia, un relat crepitant –quasi una novel·la apassionada– de tot el període revolucionari, i sobretot un compendi de la voluntat de poder a qualsevol preu i sense rastres aparents de prejuís o disquisicions morals de qui va saber aliar-se i trair a tots de manera permanent, com un joc addictiu i irresistible.