Hoy es 18 de noviembre

acidesa valenciana / OPINIÓN

El 8M vaig fer vaga perquè l’Economia no és només cosa d’homes amb corbata

Foto: EVA MÁÑEZ
11/03/2018 - 

Aquest tema del que vull parlar hui es podria abordar tirant de les grans xifres de les estadístiques oficials, però en aquesta ocasió preferisc emprar el mètode del cas fet bona la dita de “para muestra un botón”.

Quan vaig començar a pensar pel meu compte, allà pels mitjans dels anys 90’s, era estudiant de BUP-COU d’un institut públic en un poble de La Ribera del Xúquer. Allí, vaig tenir la sort de tenir alguna professora que es va prendre la molèstia d’explicar-nos qui va ser Simone de Beauvoir i el seu pensament. Sincerament, no massa companyes d’aleshores van rebre amb el mateix entusiasme que jo el pensament de Simone de Beauvoir i és que al poble en aquells moments, al menys, la cultura patriarcal masclista ho impregnava tot i poques tenien un pare com el meu que em deia que jo era capaç de fer el mateix que els meus companys homes.

Als 18 anys acabats de fer, vaig arribar com a estudiant a la Facultat d’Economia després d’haver triat la llicenciatura en Economia com a primera opció. Vaig fer tota la llicenciatura matriculada en el grup en valencià on vaig compartir aules amb gent de molts pobles de la geografia valenciana. Eixos anys en les aules no vaig notar cap diferència de tracte amb els meus companys homes i sincerament vaig ser molt feliç: estava estudiant el que m’agradava, en la meua llengua (excepte quan algun/a professor/a decidia pel seu compte que faria la classe en castellà, també hi havia) i amb companyes i companys amb qui compartia moltes coses i em duia molt bé.

Passaren els anys, als cinc vaig finalitzar els estudis de llicenciatura. Va ser el moment d’aterrar al mercat laboral, al sector privat en concret amb 21 anys. Ací ja vaig començar a notar alguns senyals que m’indicaven que, amb la mateixa qualificació que el nostres companys homes, nosaltres les del gènere femení érem “la chica o las chicas”. La temporalitat i l’alta rotació al lloc de treball en els primers anys de carrera professional ens afectaven, al començament de segle, a homes i dones. Tant és així que molta gent de la meua promoció hagué d’anar-se’n a treballar fora del territori valencià quan es suposava que ací es lligaven els gossos amb llonganisses, la majoria no han tornat.

Al mateix temps que treballava al sector privat, també seguia col·laborant com a becària a temps parcial en tasques de recerca a la Universitat i em vaig matricular en els cursos de Doctorat. Era i és el que més m’agrada fer, la recerca. En els projectes de recerca en els que vaig col·laborar en aquell moment, a banda de mi hi col·laborava també altra dona de la meua edat. No vam tenir mai cap problema per ser dones, la nostra feina es valorava igual que la de les demés persones que hi treballaven als projectes.

Foto: EVA MÁÑEZ

Al cap d’un temps, però, em vaig casar amb un professor a qui vaig conèixer mentre treballava en aquests projectes i ací van començar els problemes per a mi. No per ell que seguia valorant el meu treball de la mateixa manera que ho feia quan no teníem cap vincle sentimental, però si pel que fa a la resta de les persones de l’entorn per a les que en aquell moment vaig passar a ser “la dona de” com si jo fora un apèndix. Estic molt feliç amb el marit que vaig triar, però això pertany a la meua vida personal. Haguera sigut la reacció la mateixa si jo haguera sigut un home? Ho dubte. Això senyores i senyors és conseqüència del masclisme que encara hui molta gent du marcat en el seu pensament sense adonar-se’n.

Amb tota aquesta activitat professional als 24 anys em vaig convertir en mare per primera vegada, el que va significar que en la empresa on treballava consideraren quan se’m va començar a notar l’embaràs que una dona embarassada que en pocs mesos seria mare no podia seguir desenvolupant la seua feina de responsable de comptabilitat i finances. La meua salut era excel·lent, només tenia més panxa i més fam, jo seguia sent la mateixa persona. Òbviament que vaig demandar a l’empresa i vaig guanyar el judici. Però tinguen en compte vostès que açò va passar al segle XXI.

Després d’eixa experiència, al món de la consultoria també vaig viure algunes situacions de micro-masclismes però la veritat és que menys traumàtiques. Per exemple quan treballes dirigint l’empresa que tu mateixa has creat i entra una persona al despatx a demanar informació i s’adreça a l’estudiant en pràctiques (home) que porta corbata donant per sentat que ell és el cap al despatx...La situació pot ser fins i tot graciosa, si no fora per la càrrega de profunditat que du aparellada: moltes persones en la nostra societat quan entren en un despatx assumeixen que l’home amb corbata és el cap.

Així arribem als temps actuals, la setmana passada a la Facultat d’Economia de la Universitat de València es va inaugurar una exposició itinerant de la Universidad de Sevilla amb el títol “La economia no es solo cosa de Hombres”. Una excel·lent iniciativa per donar a conèixer les grans veus femenines de l’Economia sovint silenciades. En la presentació de la mateixa, una companya de la Universidad de Sevilla va anar desgranant una per una les grans economistes dels darrers segles fins a arribar a l’actualitat amb Janet Yellen (màxima responsable de la Reserva Federal dels USA fins el passat Febrer). Assenyalant uns patrons que es repeteixen: moltes d’aquestes economistes silenciades van ser deixebles dels que serien els seus marits i quan les dones signen els seus articles amb homes (especialment si són els seus marits) la contribució d’elles queda invisibilitzada. Així, per exemple, el Premi Nobel d’Economia el va guanyar George Akerlof (marit de Janet Yellen) per una recerca que signaven els dos.

Si això passa al món anglosaxó que ens du molts anys d’avantatge en moltes coses, què no passarà a la vora de la Mediterrània al sud d’Europa?

Amb aquesta experiència vital entendran vostès que el passat 8 de Març em sumara a la vaga, per mi però sobre tot per les nostres filles i netes perquè a elles ningú els infravalore el seu treball pel fet de ser dones. Ja n’hi ha prou, ja toca.

Noticias relacionadas

next
x