ALACANT. 1.600 persones compartint el dia a dia a una comunitat enmig del camp. Cadascú decidia on treballar, seguint el que més li agradava, però sempre vinculat als recursos que la terra oferia prop. A principis del segle XIX, el socialista utòpic Charles Fourier va proposar redistribuir la població mundial en centenars de comunitats rurals autosuficients.
El 1900, Antonio de Padua Saavedra i Mariano de Bertodano i Roncalí —nobles amb títols a l’Alcúdia i Alzira— van aconseguir reunir els fons necessaris per impulsar una colònia agrícola que recollia cert esperit de la idea de Fourier. La Llei per al Foment i Desenvolupament de la Població Rural, una de les últimes lleis aprovades abans del Sexenni Democràtic que va revolucionar la política espanyola el 1868, va acabar d’impulsar la colònia agrícola.
Amb una experiència prèvia a San Javier (Múrcia) i uns inicis tímids, amb el nou segle la Colònia de Santa Eulàlia —l’almogàver Berenguer d’Entença va fer construir una ermita ací, en honor a la patrona de Barcelona després de conquerir Sax— va viure la seua esplendor. Al voltant de dos places quadrangulars van créixer una fàbrica d'alcohol, una farinera, un ajuntament, tres barris, un jardí, una parada de ferrocarril i desenes de tallers i comerços.
El constructor Claudi Duran i Ventosa, com apunten les investigacions de Juan Pedro Muñoz Chico, va ser determinant per a una època en la que encara no hi havia massa arquitectes a les comarques del Vinalopó. Amb la seua experiència al disseny de colònies industrials a Catalunya, Claudi Duran va rebre l'encàrrec de Padua de Saavedra per dissenyar el complex agrícola entre Villena i Sax. L'única premissa: que fóra completament autosuficient. Cultivar, produir, consumir, descansar i gaudir en un complex arquitectònic repartit en dos places.
La idea inicial era centrar-se en la farina, l'oli i el vi, en plena crisi de fil·loxera a les vinyes franceses. Els comtes comptaven amb un factor clau: feia segles que Villena era la porta al comerç del Mediterrani, des de les colònies gregues fins als ports del Regne de València.
Resurgit -després d'una primera fallida econòmica- amb la construcció del Teatre Cervantes el 1919; l'estil del complex és modernista, però destaca especialment el palauet que van construir els comtes. Escales de marbre i nimfes d'algeps decoren dotze habitacions, una biblioteca i un gran saló.
Una ruptura entre els nobles —incloent una infidelitat entre el comte d’Alcúdia i Maria Avial, esposa del comte d’Alzira— va precipitar el fracàs d’una experiència relativament col·lectivista. Només el rodatge de l'Alqueria Blanca a l'exterior de la colònia va recuperar l'atenció de les mirades a Santa Eulàlia, encara que no el suficient per recuperar un complex que perilla d'esfondrament.