De profundis: baixada, mort i resurrecció pòstuma d’Oscar Wilde

VALÈNCIA. Dins dels àmbits artístics i literaris, una de les personalitats icòniques més potents del segle XIX (però amb plens efectes i influència en el XX, i també en el XXI) és sens dubte la figura d’Oscar Wilde (Dublín, 1854 – París, 1900). Fill d’una família amb interessos diversos però estimulants (pare cirurgià i apassionat per l’arqueologia i l’estadística; mare poeta amb el pseudònim de Speranza i devota i activa practicant del nacionalisme irlandés), durant els seus primers anys el molt jove Wilde serà educat a casa (on demostrarà  gran habilitat en l’aprenentatge d’idiomes) i a la Portora Royal School, trampolí des del qual es llançaria àvid de savieses al Trinity College de Dublín i que serà  el  lloc on quallaria de manera irrevocable la seua passió pel món antic i particularment per la literatura grega clàssica.

En qualsevol cas, el moment fundacional de la relació de Wilde amb el món serà el pas per Oxford. Des de la seua estança del Magdalen College aquell jove vingut d’Irlanda exercirà entre companys i fins i tot professors el seu magisteri ètic, estètic i moral. Són els dies de l’admiració rendida de Wilde per dos dels seus tutors, Walter Pater i John Ruskin, de l’esteticisme com una religió assumida amb entusiasme de creient, de les indumentàries atrevides, dels llibres, els lliris i l’afectació extrema, dels vins, les roses, les ambigüitats calculades i els jóvens companys com una sort de fratria daurada i eterna.

I després d’un breu retorn a Dublín on iniciaria relacions amb Florence Balcombre (qui finalment acabaria casant-se amb Bram Stoker, l’autor de Dràcula: tot un vampirisme matrimonial anticipat), aquell Oscar Wilde ja amb un llibre de poemes publicat s’instal·la a l’ineludible Londres, on faria extensiu als salons més mundans aquell ofici ja perfectament aprés a Oxford, la necessitat permanent i senzilla de ser el centre absolut de l’interés dels altres, la facilitat (un joc per a ell, en realitat) amb la qual galvanitzava els seus més o menys previstos o improvisats auditoris, la fascinació admirativa que provocava el seu enginy verbal, el seu aspecte o les seues maneres, inevitablement pedants, o excessivament afectades als ulls d’una societat puritana i plena de prejuís.

El matrimoni amb Constance Lloyd i els dos fills que ràpidament vindrien calmarien només temporalment el desdeny que les actituds i els rumors sobre la vida privada de Wilde provocaven en la hipòcrita societat victoriana d’aquell temps. La seua profunda bonhomia, l’èxit aclaparador dels seus contes, articles, narracions i peces de teatre i un viure dins d’un èxtasi permanent (estètic, amorós, artístic) probablement no li varen permetre albirar el nivell del desastre que s’acostava com una maledicció inevitable.

Un desastre que va prendre forma quan el mateix Wilde, després d’haver rebut una nota infamant del marqués de Queensberry (pare de lord Alfred Douglas, Bosie, el bell, capritxós, estúpid i frívol amant d’Oscar), va iniciar un procés judicial denunciant al marqués per calúmnies, procés que en lloc de donar-li satisfacció, i a la vista de les proves presentades per la defensa, es va capgirar contra el mateix Wilde i que com a resultat, i després d’un juí que va atraure l’interés morbós de tota Anglaterra (aquelles habitacions d’hotel, aquells jóvens visitants eixits del lumpen londinenc més canalla) va tindre com a resultat una condemna per sodomia de dos anys de reclusió i treballs forçats.

La relació amb Bosie, el procés humiliant i devastador i els danys morals i físics del compliment de la pena són les causes, orígens i raons d’una llarga epístola publicada pòstumament, dirigida a aquell i anomenada De profundis, i que constituïx una de les obres més autèntiques i elevades del mateix Wilde i de la literatura occidental dels últims dos segles.

Escrita quan ja portava més de vint mesos empresonat a Reading, però indubtablement mastegada mentalment des del mateix instant de la inculpació, De profundis (Quaderns Crema, 1993) és alhora un trist i bell memorial de fets i un intent de redempció, concretament d’autoredempció. Tristesa, nostàlgia, desolació, tot un balanç de resultats dels dies de glòria on ja s’amagava el dolor que havia de vindre, l’abandó covard i vergonyós al qual el va sotmetre Bosie després del juí, la persistència dels pocs però verdaders amics, l’absoluta ruïna econòmica i la infàmia social (els fills arribarien a canviar-se el cognom) que comportaria, a més del duríssim temps de presó, la seua condemna.

I més enllà de la pura epístola amb un clar destinatari, De profundis és també un nou, final i sempre brillant conjunt de reflexions sobre l’art i sobre la bellesa, sobre el sentit final de la vida o allò determinant de les nostres accions, de les nostres a voltes irreflexives tries, de l’autèntic i terapèutic valor de l’amistat (per pura contraposició a l’amor fals, banal i interessat de Bosie), o sobre el desig de transcendència que busca respostes, o l’intent d’assolir un misticisme senzill, primigeni, que puga sostindre tot quan tot inevitablement cau amb estrèpit.

De profundis encara commou més quan sabem el tristíssim final dels dies d’Oscar Wilde. El breu interludi napolità després de complida la condemna, l’aïllament i l’ostracisme familiar i social, l’exili necessari a París, la soledat immensa, el cos en fugida i desbandada, totes eixes fotografies on se’l pot vore convertit en un home acabat, desfet, arruïnat en tots els sentits, liquidat moralment i espiritualment. Costa creure que eixe home encara de mitjana edat però que ja convoca a la mort és aquell príncep orgullós i decadent d’Oxford, aquell que va fer de l’estètica un art de vida i de l’art de les paraules un regne abolit i bell com un somni de joventut. 

Més enllà de les troballes felices, com aquella de Borges quan va sentenciar que Wilde “quasi sempre tenia raó”, o de l’ús banal i superficial de tantes frases d’ell (i tan a sovint mal citades), o del seu excessiu reduccionisme o apropiació en funció de la mera opció sexual, el veritable llegat d’Oscar Wilde –essencialment l’home bo que mostra de manera descarnada De profundis– és en realitat el rescat permanent del seu record i la seua obra, la memòria agraïda a la qual estem obligats tots aquells que valorem la llibertat, la vida o el mosaic canviant i sempre fascinant de les literatures.