VALÈNCIA. No deixa de ser significatiu que un dels monuments de la literatura medieval europea siga una obra que ancora el seu motor remot en una epidèmia. Perquè El Decameró, eixe llibre de respecte reverencial però escassa lectura, i sorgit de la ploma de Giovanni Boccaccio (1313 – 1375), en realitat ens ha llegat el relat d’un confinament. Però no de les misèries, angoixes i tribulacions que poden assaltar-nos en eixa situació, sinó de l’oblit, de l’evasió i de la invenció que vol obviar les circumstàncies més amargues, el privilegi de ser jove i trobar-se sa i estalvi quan el món sembla afonar-se. Una forma raonable d’egoisme, si més no.
Però d’egoisme (barrejat amb dosis variables d’instint de supervivència) també estem fets, i eixa celebració de la vida que d’alguna manera és El Decameró (La Butxaca, 2008), està formada per un compendi de relats (cent, concretament) que un grup de privilegiats jóvens es conten els uns als altres durant el feliç confinament que mantenen en una vil·la pels voltants de Florència (probablement Fiesole), mentres la ciutat del lliri era devastada per la pesta, allà pel 1348.
Totes eixes històries relatades per eixe grup de deu desocupats jóvens de l’alta societat florentina (set dones i tres hòmens), i situades temporalment durant dos setmanes que en realitat són, com explicita el títol del llibre, deu dies de narracions de tots ells (salven els diumenges i una avara jornada dedicada al treball: més mol·lície encara), i que cada dia han d’emmarcar-se en la temàtica consensuadament triada: històries d’amor, burles que es fan hòmens i dones, relats de superació i final feliç, grans proeses, mèrits de l’enginy, etcètera, i així fins a completar les deu jornades i els cent relats.
El to general d’esta obra de Boccaccio és –com no podia ser d’una altra manera– fill del seu temps i dels condicionants que llavors imperaven, però en les paraules de l’autor ja s’albira el final de l’edat mitjana en certa defensa o prevalença de la condició femenina (tot i que esguitada d’antics prejuís més que generalitzats i que benèvolament podem considerar inevitables), en el valor que dona a la seua capacitat i la dels relats que l’autor posa en les seues boques i fins i tot en la clara majoria que atorga a la femenina condició dels habitants de la vil·la, verdaders protagonistes i relators del llibre.
Però no tota la literatura relacionada amb les epidèmies i els seus devastadors efectes es centra en les angoixes o els plaers dubtosos dels obligats confinaments. Contràriament a això, són uns quants els autors (alguns de primera línia) que han fet del naixement, expansió i devastació que provoquen les epidèmies l’eix d’algunes obres dignes de ser ressenyades.
Els Diaris de l’anglés Samuel Pepys, escrits entre 1660 i 1669, estan colpidorament travessats pels efectes de la gran pesta que en 1665 va assolar un Londres que ja ataüllava, entre sentors de mort i desolació, el seu futur imperial. O el Diari de l’any de la pesta, un relat fictici publicat en 1722 al voltant del mateix lloc i episodi epidèmic, obra del gran Daniel Defoe, autor també –paradoxalment, o no– de Robinson Crusoe, la més potent narració que puga descriure un confinament extrem, desesperat o indesitjat. O La màsquera de la mort roja, un dels sempre estimulants contes del nord-americà Edgar Allan Poe, publicat per primera volta en 1842 i en el qual, a banda del potent simbolisme que traspua, un grup de confinats intenten fugir entre luxes del mal que liquida les poblacions entre símptomes fulminants i terribles. Tractant-se d’Allan Poe, no cal dir que amb resultats infructuosos. O La pesta escarlata, una anticipació futurista i catastròfica sorgida de la ploma de l’inoblidable Jack London, i que es centra en els intents de recuperar un món perdut després d’una epidèmia desoladora. O una de les més celebrades, La pesta, sens dubte un dels cims de la producció del sempre necessari Albert Camus, un retrat probablement insuperable de les misèries i grandeses que sorgixen en les pitjors circumstàncies, una paràbola moral de la més excelsa altura i que ja és més que un clàssic. O l’excel·lent Assaig sobre la ceguera, del portugués José Saramago, una altra d’eixes obres guarnides d’una potent càrrega simbòlica però que literalment descriu una epidèmia de ceguera que assola al món. Confusió, por, desorde i atordiment davant d’allò que trenca la nostra quotidianitat, les nostres rutines habitualment tan menyspreades i de sobte tan enyorades, com un crit o una advertència, com un convit periòdic i probablement necessari a la seua revaluació.
Totes eixes obres i unes quantes més que podrien citar-se no deixen de ser aproximacions, una sèrie més dels variats espills que la literatura ha anat conformant al llarg del camí per a intentar explicar-se i explicar-nos, per a descriure en forma més o menys literal o al·legòrica les nostres pors, les nostres reaccions heroiques, ridícules o miserables a la desgràcia i la mort col·lectiva. Però potser el millor antídot contra cert estat d’ànim siga tornar a les històries lleugeres i felices d’aquell Giovanni Bocaccio, a les paraules que travessant els segles i des de la mateixa carnalitat idèntica a la nostra i de la qual ell també estava fet ens parlen de dies corrents i lluminosos, tornar a l’erotisme desinhibit i constant que destil·la el seu Decameró, i fer-lo no tant per l’art de la complicada imitació en estos temps pertorbadors, sinó per tot allò que representa del triomf perenne i irrenunciable, malgrat tot i encara que puga ara semblar-nos lluny, de la vida.