Coses que passaven al pati de l'escola

VALÈNCIA. Al pati de l'escola hem passat moltes hores, algunes roïnes, la majoria bones.

Qui no ha jugat un "mundialito"?

Els partits de futbol eren un "totum revolutum", semblaven les carreteres de Sicília en què, en una aparent anarquia, cadascú sabia qui era el seu company d'equip. Hi havia en marxa diversos partits en un mateix camp de futbet, balons o succedanis de tota classe i condició passaven entre desenes de cames i, quan arribava algú a xutar entre el laberint de sabates mal cordades i línies que dibuixaven molts tipus de camps, el porter apartava un altre porter que estava jugant un altre partit per a intentar parar el xut del rival. No val de "trallón", "la ley de la botella, quien la tira va a por ella" o "la ley del vaso, quien la tira no hace caso", "portero regateador" i "quien marque el último gol gana". Sempre en castellà perquè, al futbol, els de la nostra generació jugàvem en castellà, ja que no sabíem -fins que va arribar Canal 9- el que era un rebuig, el travesser o que el baló fera un ciri.

Encara hui no entenc per què quan traus malament es diu "faus", ni si era necessari dir allò de "pido" quan el baló eixia fora, i encara em fa mal quan pense en alguna escalfà que em vaig emportar jugant a l'all. Per cert, si no has somiat tindre unes Predator i pegar-li a un Tango amb efecte, no has tingut infància futbolera ni has tingut res.

"Las niñas bonitas no pagan dinero"

La tonadeta encara la tinc al cap, de tantes voltes que escoltàvem al pati de l'escola a les xiques cantar mentre botaven una corda centrifugada. Però, com en qualsevol àmbit de la vida, hi ha nivells:

-El bàsic implicava començar de parat.

-Un nivell superior, encara amateur, implicava entrar en moviment en compte de començar de parat, i eixir sense entropessar pel camí.

-Un tercer nivell ajuntava fins a tres persones al mateix temps botant la corda.

-I el nivell Carl Lewis dels bots amb la corda consistia a botar amb dos cordes, girant 90 graus a cada bot i ser capaç d'acabar la cançó sencera sense despentinar-te.

A banda de la corda, també estaven les gomes que, lligades en algun banquet o entre les cames de les preadolescents, donaven lloc a unes coreografies que riu-te tu de Rosalia. Xafada de goma, la passe per darrere, ara embolique l'altre peu... i pam, bote i tot torna a ser com abans.

Jocs que no passen de moda

Encara hui els xiquets juguen al "pollito inglés", joc senzill, totalment manipulable i molt entretingut. El tema del "naming" no tinc massa clar que siga un encert, però eixe joc, l'amagatall, el sambori, el pilla-pilla o els jocs de palmes mai passen de moda. Uns jocs de palmes amb unes lletres que haguera firmat el mateix Neruda: "Mariposa, mari mari mari, posa posa posa, mari po, mari sa, mari po sa". Però no penseu que estos jocs no tenen més finalitat que la d'entretindre, que va! Són súper educatius, jo encara hui recorde la cançó del zodíac per a no oblidar-me de cap signe zodiacal "Capricornio, leo, cáncer, aries, libra, piscis, tauro, escorpión y sagitario, géminis, virgo y acuario".

Fa uns anys es tornaren a posar de moda els io-ios, però amb música, llums i plàstic lluent xinés. Les boletes de vidre, en canvi, crec que se les han quedades totes els veïns de dalt i poc es pot jugar al pati. Unes partides en què el gual era un forat de terra al costat del mur de l'escola on podies jugar per jugar, o jugar a mort. O el que és el mateix: a que qui guanyava es quedava amb la boleta de l'altre. Sempre calia acceptar la revenja i jugar al doble o res en cas de victòria i clar, de vegades, passava com al casino: que perds, perds, perds, i acabes devent 128 boletes al contrincant. Boletes de vidre amb diferents noms: tortugues ninja, petrolieres, les d'ull de tigre, negres amb pigues i les més divertides de totes: les xineses, o això diuen.

Una altra cosa que ha tornat ha sigut el blandiblú, amb nou nom Slime i amb tutorials diversos per a fer-los a casa. Potser no calia que tornara eixa mena de moc de colors arreplega pols, però tampoc negaré que dóna gustet tocar-lo.

Xurro va!!!

Els més antics encara recorden això de jugar a xurro-va provocant escoliosi a boquera. Un joc prou agressiu que ja ha quedat per a la posteritat i el record en forma d'alguna dent trencada. Com aquell altre joc també prou pacífic que es va ficar de moda a principis dels 90, el "balón prisionero" que bàsicament consistia a pegar-se pilotades amb mala llet. Crec que encara es juga, però ara es fa amb balons blanets i no amb eixos Mikasa que han marcat com ferros roents a generacions de ramat escolar. Per cert, no sé si recordeu uns dibuixos de Canal 9 que eren competicions de balonades, Bola de Dan s'anomenaven.

Tampoc era molt educativa la trompa. Ja que l'objectiu final de qualsevol llançament era partir la trompa del teu oponent. Està clar que podies jugar a què pegara voltetes i prou, però en el fons tots somiàvem amb tirar la trompa i que partira la fusta del rival. Unes trompes que iniciaren a molts en el tunning, ja que xinxetes, colors vistosos i inclús tatxes intentaven donar un aspecte més ferotge a les nostres trompes.

Els banquets

Més enllà dels diferents esports, carreres, i competicions de boletes o bots diversos que es produïen al pati, els llocs més desitjats eren els banquets. Allí es formaven grupets d'amics o amigues que raonant raonant es menjaven l'entrepà mentre criticaven a mestres, pares o companys. A més de ser llocs d'encontre dels intercanviadors d'adhesius, o inclús dels teixidors de polseres. Perquè hi havia un tràfec de polseres de fil que riu-te dels diners negres del narcotràfic. Bo, igual he exagerat un poc, però no has tingut infància ni res si no t'has comprat o t'han regalat a l'escola una polsereta teixida a mà.

Ara el banc ja no és un lloc de reunió escolar, és més aviat un lloc al qual pagar-li comissions. El més paregut al pati de l'escola per a la meua generació són els gimnasos on acudixen en massa els trentanyers a la recerca d'un moment de pati, després del treball. I les polseretes de tela cosides a mà, s'han canviat per polseretes de festivals on es pot llegir Heineken o Túria. Això sí, gràcies als grups de WhatsApp de pares i mares podem estar tranquils que no hi haurà en cap pati cap element perillós. Ni un gram de rovell, ni una planta de baladre (verinosa), ni cap porteria mal falcada, ni cap atrevit jugant a xurro va. Perquè amb la super-protecció estem molt més tranquils tots, ja que els nostres fills viuen en ambients asèptics, avorrits i impersonals, però molt segurs. I com deia la cançoneta del cinturó "la seguridad es muy importante".