Cinema per a visibilitzar tabús: les agressions sexuals homosexuals

VALÈNCIA. Fa unes setmanes, el comunicador Bob Pop compartia el seu cas de violació en prime time televisiu al programa de Buenafuente. La història, explicada en clau reivindicativa contra qui criticava la capacitat de la dona violada en San Fermin per refer la seua vida després de l’agressió, es va fer viral en poques hores. Fa uns anys, el pianista britànic James Rhodes, contava també que va patir abusos sexuals adolescents durant cinc anys i cóm li ha costat 25 anys poder parlar sobre el cas. Sensibilitzat amb este cas, Alejandro Beltrán, estudiant valencià de direcció de cinema, ha creat un curtmetratge per assenyalar la violència sexual cap als homes, en concret, del col·lectiu homosexual.

“La idea va sorgir en Anglaterra quan estava vivint allí. El tema em sembla interessant i és un tema al qual la premsa anglesa sí dóna espai, però sol estar tapat, com si fóra un tema tabú. Ací en Espanya també ocorre però està tan ocult que fins i tot la gent desconeix que ocorre”, explica Beltrán.

‘Lost years’ [Els anys perduts] és una ficció finançada amb una plataforma de ‘crowdfunding’ i conta la història de Fèlix, un jove que és enviat a viure a un internat on comença una història amorosa homosexual. La violació que patirà Fèlix dins del centre acaba amb la relació entre els joves i la història tracta de reflectir l’impacte psicològic que estos casos tenen per a les víctimes al llarg de la seua vida.

Un fenomen difícil de mesurar

Al curtmetratge, de 20 minuts de duració, es mostren les dades d’agressions sexuals en Anglaterra i Gales: 38.134 dones, 3.580 homes i només el 2 o 3% dels homes agredits denúncia. “S’estima que en Regne Unit hi ha 1,5 milions d’homes adults que varen patir abusos”, assegura un dels rètols al final de la peça.

“Estes dades són de la policia d’Anglaterra i ací en Espanya no tenim ni dades. Fixa’t si el tema es desconeix que no tenim ni tan sols dades oficials”, critica el director. “Fa dos anys que aprovaren el matrimoni LGTB en Anglaterra i hi ha hagut més visibilització del col·lectiu però també han crescut els crims d’odi contra este col·lectiu. Quan es parla de la violació es pensa que només la pateixen dones, però també hi ha homes que la pateixen pel fet de ser homosexuals”, assegura el director. Hi ha manera de trobar aquestes dades?

Segons explica el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, les dades oficials d’agressions sexuals registren els delictes tal qual estan contemplats al codi penal, és a dir, sense distinció de sexe ni tampoc de tendència sexual. Així que no és possible destriar entre les dades oficials d’agressions si existeix o no un fenomen que afecte els homes gais.

“Durant el procés de documentació per fer el curtmetratge he intentat parlar amb víctimes d’este tipus d’agressions i he parlat amb una psicòloga que treballa amb víctimes. Em va contar alguns casos i jo vaig intentar reunir-me en Campanar amb alguns d’ells, però en quant vaig dir que volia fer un curtmetratge la gent es tira cap enrere”, explica Beltrán les seues dificultats per documentar-se.

Els condicionants socials patriarcals i les construccions de gènere que obliguen als homes a seguir un cànon de virilitat son part del pes que, segons Beltrán, afecta les víctimes de les violacions masculines. “A un home l'afecta una violació més bé des del punt de vista viril. És a dir, que si a un home el violen, és com si deixara de ser un home. I han de lidiar amb este estigma social”, detalla.

Dificultats, fins i tot, per al rodatge

El curtmetratge, gravat en anglés amb dos protagonistes anglesos, ha sigut produït amb equip i localitzacions valencianes. “No hem tingut cap problema per mostrar este treball en festivals, però no et pots imaginar les dificultats que hem tingut per a trobar un col·legi on ens deixaren gravar en València. Fins i tot sent actors, sent una ficció i sabent que el seu personal podia estar present durant el rodatge”, explica. “He estat treballant en Califòrnia i allí la gent comprén que una pel·lícula és un film, que són actors i que és una peça cultural”.

Les imatges mostren el claustre interior d’un centre educatiu i en les parets de les habitacions pengen símbols catòlics. “La religió catòlica ha tingut tradicionalment una relació amb l’educació però el curt no té res a veure amb la religió perquè li hauríem donat un altre enfocament. De fet, no hi ha cap cura, són professors”, precisa el director.

Beltrán conta que va reunir-se amb diversos centres per demanar-los permís per gravar però en contar quin era el tema del curtmetratge “tot canviava”. Per poder rodar va haver d’arribar a l’acord de no dir quin és el col·legi que apareix com a escenari. “En el col·legi vàrem gravar poques escenes i ho vàrem fer en estiu mentre no hi havia classes. Més endavant han tingut problemes perquè alguns pares s’han queixat fins i tot, havent gravat les escenes més dures, com la de la violació, fora del centre”, es sorprén Alejandro Beltrán.

 “És un curtmetratge que no et deixa indiferent. T’agrade o no, t’impacta. Ens hem trobat que en quant eixim de festivals, com el de Torino, però quan eixim d’estos cercles l’acollida és menor. Quan vaig fer el curtmetratge vaig pensar: “Tant de bo puguem exhibir-ho en escoles, en instituts, que la gent el veja i conega que existeixen estos casos”, desitja el director. “El curtmetratge intenta normalitzar la situació entre els dos xics LGTB perquè, encara que fa molts anys que es permet el matrimoni homosexual a Espanya, la situació està molt estancada pel que fa als drets”.