POLÍTIC.ES  / OPINIÓN

Cesarismes, liberalismes i postveritats

Quan els marcs mentals canvien el sentit dels missatges polítics

12/02/2017 - 

Porte una setmaneta política que en punxen i no en trauen ni una gota de sang. La política té això, que quan penses que ja ho havies vist quasi tot apareixen una sèrie de senyors darrere d’un micròfon i, amb un posat molt seriós, comencen a dir-te coses estrafolàries com si foren novíssimes, però el teu cervell sap que encara les té emmagatzemades en algun raconet ple de pols.

Això és el que m’ha passat amb Albert Rivera, que ha eixit reconvertit del seu darrer congrés en apòstol del liberalisme progressista després d’apostatar de la socialdemocràcia. L’home ho ha donat tot, pedagògicament parlant, per a convèncer al personal que eixa és la fórmula màgica per a combatre el populisme i el proteccionisme comercial . Però el meu cervell es veu que treballava pel seu compte i cada vegada que Rivera deia “liberalisme”, la maleïda substància grisa em treia la imatge de la portada del llibre de Rafa Mari titulat Eduardo Zaplana, un liberal para el cambio en la Comunidad Valenciana.  No sé si aquest marc mental, que seria un bon exemple de les teories de George Lakoff, estava enganxat al títol de la portada o a la fotografia de l’expresident de la Generalitat amb un posat semblant als que ara es gasta Rivera. Però de sobte vaig pensar que potser Rivera també tenia el seu propi marc referencial i que tanmateix també estava associat a Zaplana. Podria ser que en alguna de les seues converses, el també exministre li recordara que un dia va descobrir que “se podía ser perfectamente demócrata sin necesidad de ser de izquierdas” i el president de Ciudadanos haguera vist la llum. I de sobte, un calfred em va recórrer l’esquena pensant com tornaria a ser València gestionada per lliberals.

El que sí que em va saber mal, va ser que l’home haguera organitzat un congrés quasi a la búlgara, sense espai per a cap altra opinió discrepant, i que tot seguit  començara a ampliar en la Comunitat Valenciana la nòmina de trànsfugues quan encara penjava la cartelleria de l’esdeveniment del cap de setmana. Si al final és que tindrà raó Rivera, si s’hagueren suprimit les diputacions provincials, ara no tindria trànsfugues. Ni Fernando Sepulcre a Alacant, ni José Enrique Aguar a València, que es va acomiadar dimecres passat amb el mantra que Ciudadanos s’ha convertit en la marca blanca del PP però sense amollar les actes de regidor i diputat provincial. Un mantra que ja va entonar abans del congrés Carolina Punset, eurodiputada de Ciudadanos, que va preferir casar-se amb Alexis Marí que amb el cop de timó de Rivera.

Un altre home que no guanya per a disgustos és Antonio Montiel que, acostumat a moure’s entre papers i argumentaris, encara es sorprén de la rapidesa amb la qual els xavals de Podemos et graven un vídeo i el fan viral en les xarxes socials, sense donar-te temps ni a pentinar-te. “Acabo de escucharme en unas desafortunadas declaraciones. No me reconozco. Nunca compararía a Pablo Iglesias con un dictador”, va tuitejar el dirigent valencià de Podemos amb la solemnitat d’un rei. El ben cert és que Montiel estava parlant de cesarisme i, com a mi, el va traïr el seu marc conceptual. No volia pensar en un elefant i, al final, va pensar en Franco i en Sadam Hussein. Com va arribar el secretari general de Podemos en la Comunitat Valenciana a aquest punt? Probablement a partir d’un discurs en el qual intentava convèncer a l’auditori que el partit morat no pot governar-se mitjançant l’autoritat suprema d’un líder al qual se li atribueixen qualitats d’heroi. Una definició que encaixa com un guant amb Pablo Iglesias. De tota manera, el més greu és que, a banda d’aquesta relliscada, els problemes per a Montiel no acabaran avui amb la clausura de Vistalegre II. És a partir d’ara quan el dirigent i portaveu parlamentari haurà de digerir un resultat que ha fet visible la divisió de la federació valenciana, ja que Pilar Lima, Rita Bosaho y Vicenta Jiménez han apostat per Iglesias i Àngela Ballester, Rosana Pastor, Fabiola Meco, Llum Quiñonero i Marc Pallarés per Íñigo Errejón.

Res a veure amb el passeig en barca del congrés del PP, que amb un dels pitjors resultats electorals de la seua història, ha tornat a renovar la confiança en Mariano Rajoy i en la seua estratègia de quedar-se a la joca mentre la resta de partits tria el penya-segat pel qual vol matar-se. Amb eixe ambient d’immobilisme, els populars valencians han dedicat la setmana a fer anticatalanisme, a veure si la gent oblida d’una vegada els escàndols de corrupció. Una postveritat –la de “no mos fareu catalans”- que el PP d’Isabel Bonig es dedica a repetir una i una altra vegada com a part del seu pla d’agitació i propaganda. El problema d’eixa postveritat ja no és que siga hiperbòlica –a no ser que el castellà realment estiga en perill d’extinció per culpa del valencià/català i no ho sapiguem -, ni que els qui la defensen no tinguen la més mínima intenció d’obrir un llibre per a descobrir que la llengua dels valencians no és la mateixa que parlaven els Ibers i que amb ella es poden fer més coses que gracietes de naps i moniatos. No, el problema és que el PP intenta col·locar la postveritat del “no mos fareu catalans” en l’agenda política estatal i, per això, han decidit portar el debat al Congrés dels Diputats i al Defensor del Pueblo i entrevistar-se amb el ministre d’Afers Estrangers. Després es sorprendran en el PPCV de no aparéixer en el CIS com el partit que millor representa els interessos dels valencians.

Noticias relacionadas