València ha sigut una de les ciutats d'Espanya on l'ensenya autonòmica ha sigut sempre més visible. M'ho va fer notar un amic després d'un viatge que férem junts pel País Basc. "A València hi ha més senyeres que ikurriñes a Bilbao", em va dir. Jo em vaig quedar sorprés perquè, acostumat pel meu ofici a buscar-li cinc peus al gat i a escoltar tota classe de teories conspiratòries, vaig descobrir que tenia raó i que, acostumat a la quotidianitat del paisatge urbà, no m'havia adonat de la quantitat de banderes que m'envoltaven.
“Visc en un territori nacionalista?”, em vaig preguntar. "Que va!", em vaig respondre, "Com he d'estar en territori nacionalista si València està governada des de fa dècades per Rita Barberá, l'alcaldessa d'Espanya?" En dies posteriors, després de preguntar a alguna gent que podia tindre respostes, vaig arribar a la conclusió que hi havia una clara voluntat política, desplegada amb intel·ligència, per a intentar que els ciutadans identificaren el seu valencianisme amb les polítiques desplegades pel Partit Popular. Una estratègia que es va intensificar després que la Fiscalia Anticorrupció implicara Francisco Camps i el seu equip més estret en el cas Gürtel. Es pretenia, segons em va confessar un dels impulsors de la iniciativa, que els ciutadans interpretaren com una acció contra els valencians qualsevol acció que posara en qüestió la gestió dels dirigents populars.
Aquest record m’ha vingut al cap en veure l'estira-i-arronsa al qual s'ha vist sotmés el sentiment de pertinença de molts valencians en els últims dies. Ciutadans que han escoltat un bon nombre de declaracions que establien similituds entre la situació de Catalunya i la Comunitat Valenciana. Declaracions fetes a vegades amb la poc dissimulada pretensió d'arrossegar la convivència dels valencians cap al fangar català. Primer de tot cal dir que partits i ciutadans tenen tot el dret a establir les estratègies que consideren més convenients i a manifestar les seues opinions lliurement -amb els únics límits marcats per la llei- però no deixa de ser sorprenent el gran nombre d'al·lusions realitzades en l'última setmana a l'independentisme i a la construcció d'un projecte polític comú dels territoris de parla catalana en una societat com la nostra, on el percentatge que renega del sentiment d'espanyolitat és inferior al 2% de la població, segons els estudis del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS).
"No passe a la història per ser qui va vendre aquesta beneïda terra als nacionalistes independentistes de Compromís", va dir dimecres passat la dirigent del PP, Isabel Bonig, des de la tribuna de les Corts al cap del Consell, Ximo Puig. "És ostatge dels seus socis de govern (...) Marzà treballa al servei de l'independentisme", va assegurar la nova portaveu parlamentària de Ciutadans, Mari Carmen Sánchez. Arguments que a posteriori ampliarien altres càrrecs públics del PP i Ciutadans.
En el centre de la ciutat de València, acompanyada d'una dotzena de persones, aquest mateix matí la diputada barcelonina de la CUP, Anna Gabriel, defensava el projecte polític dels països catalans. “Exercir el dret d'autodeterminació en el Principat no pot deslligar-se de reivindicar el subjecte polític dels països catalans", va afirmar Gabriel. Ni tan sols havien passat unes hores d'aquestes declaracions quan feia la seua aparició la dreta ultramuntana per a escalfar encara més el debat sobre la qüestió identitària. Així, un advocat d’una d’aquestes plataformes reaccionàries anunciava la presentació d'una denúncia contra el rector de la Universitat de València per permetre una taula redona amb els representants polítics de l'esquerra radical catalana.
Posa la pell de gallina pensar com determinats discursos poden facilitar la ràpida aparició dels ous de la serp i impulsar dinàmiques d'acció i reacció com a tàctica per a obtenir rèdits polítics. Per açò, enmig de l'ambient de crispació que genera la situació creada a Catalunya, és de destacar el tarannà del Govern valencià de coalició. Un Consell que ha evitat qualsevol declaració o gest que poguera servir per a importar la qüestió catalana i encoratjar la divisió entre valencians. Encara que això s’haja traduït, de vegades, en la necessitat d'edulcorar el propi discurs en temes com el finançament.
Ara farà 20 anys, els principals partits foren capaços de ficar-se d'acord per a crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i treure de l'agenda política una discussió que semblava irresoluble i consumia les energies de molts valencians sense donar cap fruit. Estaria bé que aquest intent de buscar paral·lelismes entre la situació política catalana i la valenciana fora només una febra passatgera que no ens desviara dels principals problemes que té la Comunitat Valenciana, que en són uns quants.