Els projectes de l’equip britànic Forensic Architecture investiguen vulneracions de drets humans amb plànols i maquetes. Una verificació que ha aconseguit des dels museus obrir casos a tribunals
VALÈNCIA. Els 3248 quilòmetres que separen la Comunitat Valenciana de Beirut —just a l’altre extrem del Mediterrani— mai havien estat tan prop com ara. L’explosió este estiu de més de vint tones de pólvora al port libanés va ser enregistrada en directe per dispositius mòbils i rastrejada pels satèl·lits. Documents d’accés públic que ara ha utilitzat una oficina d’arquitectes per detallar què va passar: una “detonació catastròfica” provocada per negligències governamentals, que ara tampoc posen fàcil una investigació objectiva i imparcial.
Una història que no és nova, però ací s’ha creuat amb Forensic Architecture. Una desena d’arquitectes que investiguen des de la universitat de Goldsmiths a Londres violacions de drets humans i negligències governamentals arreu del món, però des de plànols i models tridimensionals.
Ara la plataforma Bartlebooth llança l’edició en castellà de “Arquitectura forense: violència al llindar de la detectabilitat”, la primera publicació on el seu fundador, Eyal Weizman, explica el què-qui-com d’esta característica oficina d’arquitectura. Uns treballs que han acabat provocant que els Estats Units denegaren l’accés a Weizman, el passat febrer abans de la inauguració de l’última exposició de Forensic, “per un algoritme”.
“El treball de l’equip de Weizman ens sembla exemplar com a forma compromesa de fer arquitectura”, expliquen des de Bartlebooth Antonio Giráldez López i Pablo Ibáñez Ferrera. Tribunals internacionals, activistes i ONGs aprofiten l’experiència dels dissenyadors en models tridimensionals i geolocalitzacions per combatre vulneracions de drets humans com atacs amb drons a Pakistan, genocidis a Guatemala, assassinats de la ultradreta alemanya, la desaparició d’estudiants mexicanes o les ocupacions il·legals de Palestina.
“Els atacs armats i els episodis de violència política o ambiental són processos amb unes importants implicacions espacials i arquitectòniques”, afegeixen des de Bartlebooth. “Forensic Architecture utilitza mètodes disciplinaris i transdisciplinars per treballar al costat de comunitats afectades per la violència a la recerca de justícia”.
“Això els permet ser part real de processos concrets, en tribunals, però també traslladar les seues investigacions a museus, galeries i esdeveniments, desvetllant i disseminant tots aquests episodis més enllà dels contextos on es produeixen”, conten des de Bartlebooth. “Un ‘activisme tècnic’ que ens sembla fonamental i demostra la possibilitat d'una pràctica de l'arquitectura compromesa amb problemàtiques globals i locals. Com editorxs creiem en la necessitat d'amplificar i accedir a veus fonamentals per a la pràctica de hui i de demà”.
Durant segles, l’arquitectura ha sigut una ferramenta necessària per a la producció de violència. De fet, les guerres —com també les pandèmies— han suposat una font de coneixement per al disseny i la construcció. Amb els treballs de Forensic, la truita s’ha girat i les eines disciplinàries s’utilitzen per perseguir aquestes violències. “L’arquitectura i l’urbanisme són ferramentes de poder i instruments de control”, apunta al pròleg Marina Otero Verzier. Amb el posicionament de Forensic, “els arquitectes passen de ser agents còmplices, a utilitzar les seues ferramentes disciplinaris per a donar suport públicament actes de resistència i activisme polític”.
Un treball completat per la producció editorial de Bartlebooth per imbricar les agències d’una recerca acadèmica en contextos hiperlocals. “Creiem que l'interès de Forensic Architecture rau precisament en el seu treball a la costat de comunitats afectades per la violència, plataformes o ONGs, no tant de la seua condició acadèmica. Tot i ser un grup fundat en un context acadèmic hiperpriviliegiat com Goldsmiths, creiem que el seu treball es distancia profundament de la investigació acadèmica, tradicionalment retòrica, autoreferencial i opaca”, expliquen.
Des dels plànols de construcció fins a les cartografies urbanístiques, passant pels contractes legals, l’arquitectura mai és neutral. “Precisament aquesta possibilitat d'accés a metodologies i eines disciplinàries complexes o a les últimes tecnologies disponibles, així com la conformació d’un equip de treball ampli i multidisciplinari —amb arquitectes, periodistes, cineastes o programadors— els possibilita aquesta doble condició. Així, col·laboren en processos concrets a tot el món -juntament amb altres persones expertes i alhora s'exposen en espais culturals rellevants”. Una manera de treballar necessària per denunciar i sensibilitzar sobre els fets investigats, més enllà de contextos hiperlocals, que es presenta al llibre acompanyada d’imatges accessibles i precises que faciliten la seua comprensió. “O en les seues pròpies paraules: el seu treball transita entre els camps d'actuació i diferents fòrums, des dels tribunals internacionals a museus”.
Al llarg de 250 pàgines, Weizman desgrana com l’oficina aclareix i verifica desenes de casos —molts d’ells detallats amb apartats específics. La tecnologia es converteix en la ferramenta més puntera i aspectes quotidians com la resolució —la quantitat de píxels que defineix una imatge—entren al camp de batalla. De fet la resolució d’imatges com les de Google Maps no sempre responen a la millora de les dades o l’amplada de banda, sinó també de regulacions legals basades en raons geopolítiques i amb conseqüències directes per als qui pateixen violència.
És el cas de les forces talibanes a Afganistan, que han minimitzat els viatges entre bases i ara es concentren a pobles i ciutats, on és més difícil que els troben, però alhora provoquen morts de civils que la CIA nega i Forensic verifica. “Els atacs amb drons havien passat d’apuntar a vehicles en carreteres a apuntar edificis en densos entorns urbans. La prova tenia una dimensió arquitectònica i no hi havia cap organització oferint una anàlisi arquitectònica”, explica Weizman.
Al cas de les ocupacions israelianes, el 2010 Turquia va decidir llançar un satèl·lit d’observació per fer públiques imatges d’Israel i Palestina amb una resolució de 50 centímetres. Només el 2014 el límit es va rebaixar a 31 centímetres, “després que una companyia de satèl·lits convencera al departament estatunidenc de comerç que una persona seguia sense ser reconeixible amb eixa resolució”. Una millora en la resolució que es va aplicar arreu del món... excepte a Israel.
Encara que la postveritat semble un fenòmen recent —segons qui l’esmente, passa per Trump, Putin i fins i tot Catalunya— “per als qui treballem exposant els criments estatals en les fronteres dels conflictes contemporanis ha sigut la condició constant del nostre treball”, conta Weizman. “”No pretén persuadir o convéncer de res, no busca promocionar els mèrits assumits d’un sistema sobre un altre, sinó difuminar la percepció de manera que ningú sàpiga mai què és real”. “L’objectiu és que quan la gent ja no sàpiga què pensar, com avaluar les dades o quan confiar en ells, aquells en el poder puguen omplir este buit amb el que vulguen”.
Mentres el periodisme està entregat a la publicació aparentment neutra de dades, Weizman proposa la pràctica de la “verificació oberta”. Més enllà d’una suposada objectivitat, “la verificació oberta busca la mescla de perspectives múltiples, subjectives, localitzades i situades”. Una pràctica que es torna transparent —i es desenvolupa al llarg del llibre— “basada en processos oberts i nous enteniments entre diferents llocs i institucions”.
“Responem a l’escepticisme actual cap als experts sense resignació ni relativisme del ‘tot s’hi val’, sinó amb una forma de producció de la veritat més vital i arriscada, basada en un assemblatge expandit de pràctiques”. “Els perpetradors de crims d’Estat volen destruir la possibilitat d’un terreny comú. I així, sense un Estat que ens protegisca, establir un terreny comú es converteix en un projecte polític”.
Una tasca d’investigació i divulgació a la qual ara se suma també Bartlebooth, una “plataforma d'investigació i editorial que examina les pràctiques espacials contemporànies. Això vol dir que ens interessa explorar, juntament amb autorxs i altres agents, les implicacions i les problemàtiques espacials associades a molts processos que tenen lloc en l'actualitat, i que tradicionalment no s'entenen com a problemes ‘disciplinaris’. Algunes, no totes, són la violència, les migracions, els marcs legals, però també les noves formes de producció vinculades a les eines digitals, els entorns automatitzats, passant per expandir la clientela de l'arquitectura a formes més que humanes, les cures, la reproducció social”, apunten Giráldez López i Ibáñez Ferrera. “Els nostres interessos són variables i sempre estan afectats per processos actuals. Entenem l'edició com a forma d'abordar de forma crítica i operativa el paper de l'arquitectura i la producció espacial en el present i qüestionar la seua complicitat amb les formes de poder”.