VALÈNCIA. Quan Al Pacino i Robert de Niro van compartir escena en Heat, avançats els noranta, ningú no es creia que fóra la primera volta que els veia junts en un mateix fotograma. Com era possible si eren quasi dos estats d’ànim del mateix actor, si fins i tot havien compartit cartell en la segona part d’El Padrino. Com no s’havien creuat els seus camins si entre els dos, convertit ja cadascú no en estrela sinó en constel·lació, ocupaven tot l’espai de Hollywood.
“No recorde com va ser exactament, però sí que vam coincidir en un concert meu, a Electropura, en 2016”, reviu Alberto Montero (Port de Sagunt, 1980). “Seguisc el que fa Alberto i m’encanta, i més o menys hem publicat al mateix temps, però no ens coneixíem personalment”, respon Jorge Pérez (València, 1975), és a dir Tórtel.
Tan entrellaçades les seues inquietuds i paral·leles les seues carreres durant l’última dècada, els dos artistes valencians no havien compartit tornada ni escenari fins a Alberto Montero y Tórtel alucinados (I*M Records, 2018), l’EP de quatre cançons que els ha unit per fi. El seu Heat.
En 2016, Tórtel buscava parella: “Al segell em donaren la possibilitat de col·laborar amb el músic que volguera i gravar en un format bonic: vinil de 10 polsades. Vaig pensar automàticament en Alberto”. Montero acabava de compondre La catedral sumergida (BCore, 2017) i va acceptar d’immediat. “Al principi no sabíem què fer, si triar un tema comú i aportar cadascú dos cançons o alguna cosa així. Però em va semblar més interessant que componguérem entre els dos totes les cançons, perquè tinc la sensació que em potencia tenir idees d’altre”, relata Montero.
A l’instigador del projecte li va agradar la idea, tot i l’obstacle de la distància: Montero viu a Barcelona i Pérez a València. Així que les cançons van començar a viatjar entre ciutats a la velocitat de Whatsapp. “Un dia ell m’enviava lletres i jo les continuava i feia la tornada”, apunta Montero, “i el mateix passava amb les melodies: ens enviaven notes i ú acabava el treball de l’altre”, completa Pérez, qui es va encarregar de la producció. També els músics que hi participen són els músics que l’acompanyen en Tórtel.
El projecte va comptar amb tantes propostes com renúncies. “Ell (Montero) estava amb La catedral sumergida i jo amb el meu pròxim disc, on estic fugint del format cançó. Cap dels dos estàvem emprant instruments de rock. Estem en un moment paregut encara que amb un so distint. Per això vam acordar trobar-nos en la nostra versió de compositors de cançons”, rememora Pérez. Coincideixen, també, en el fet que la col·laboració els va servir per a respirar noves idees, tot i que això implicava entrar en nous laberints: “A voltes em perdia en les seues propostes i ell em deia que fera el que volguera amb la cançó; va ser molt generós”, comenta el mateix Pérez, qui volia allunyar-se de referències comunes d’altres èpoques en favor d’un so actual. “Jorge és molt hàbil seguint el que s’està fent ara. És un caçatendències”, afirma Montero.
En temes del disc com Nosotros los animales es comprova, per exemple, com s’han filtrat dos intuïcions que s’atrauen i allunyen arrossegades per un magnetisme desconcertant. “Eixa cançó té una part del trobador en l’interludi més seua i després el punt lluminós, meu. No es tracta d’un cadàver exquisit, però si es conjuguen les dos personalitats”, certifica Pérez.
La col·laboració va aparcar, deien, els viatges en què es trobava cadascú. El de Montero es pot sentir ja en La catedral sumergida, un àlbum conceptual que navega aigües de la música clàssica. El canvi de rumb, després d’un treball marcat per la melodia contagiosa de Madera muerta, va ser inspirat per un déu marí: “M’abellia explotar la meua versió pop, però un dia vaig compondre Poseidón i em vaig adonar que no encaixava amb això, i la idea de fer un disc més proper a la música clàssica també m’estava rondant des de feia temps”. Eixe exercici quasi contemplatiu ha esdevingut també el seu acostament més profund al concepte de mediterraneïtat: “Sempre m’ha paregut curiós que digueren això de la meua música. En l’anterior disc ja vaig plantejar la reivindicació d’un Mediterrani més fosc i pagà. Però eixa idea ha cristal·litzat per complet en el nou treball”.
Pérez, per la seua part, busca la inspiració per al nou disc de Tórtel quasi en les antípodes del seu col·lega: el so de les últimes creacions hip-hop, o com processen la veu artistes com Bon Iver. “Molts grups treballen ara el que és quasi un gènere: la música de festival. No em sent representat per eixe món. Crec que el rock està estancat i n’hi ha altres músiques on es troben coses molt interessants, artistes agafant coses de la música negra per ampliar el pop de sempre”, comenta. La seua curiositat ha sigut regada des de diverses facetes que ha cultivat els últims anys, com la de professor a la universitat o programador de la llista de reproducció d’unes grans galeries comercials. Este últim treball, assegura, el va incitar a “investigar el mainstream i descobrir artistes com Kanye West o Drake, molt comercials i alhora molt arriscats pel que fa a la producció”. Per altre, el contacte amb alumnes de 18 anys ha dinamitat alguns prejudicis: “La majoria d’ells fan trap y són genis de la producció, encara que després has de saber què contar. Em sembla un moment bonic perquè no tot es limita la teua capacitat com a instrumentista, has de tindre la imaginació molt en forma”.
Un altre factor l’espenta cap a indrets desconeguts i l’uneix al seu últim company d’estudi: la necessitat de reinventar-se en cada àlbum. “Cada disc és un joc i si repetisc fórmula, m’avorrisc moltíssim”, confessa Pérez. Tant ell com Montero coneixen el perill de desconcertar al públic amb esta mutació continua, però hi ha motivacions més poderoses: “M’abellia”, resumeix Montero.
En eixa assumpció de les conseqüències hi ha també una manera d’entendre la relació entre artista i oient: “Hi ha qui tendeix a fer-lo tot més fàcil per tindre més acceptació, però en general el públic té cultura musical, no has d’endolcir-lo tot”, enuncia Montero, com un principi desentranyat al llarg de deu anys de discos i escenaris. Uns quants més porta Pérez, des de l’etapa de Ciudadano, construint la seua visió de la indústria: “Abans hi havia segells que et fitxaven segons els seguidors de Myspace; això ara fa riure. Jo continue fent cançons i tracte de prendre-m’ho amb calma”.
La música els ha guiat als dos per carreteres que no estaven als seus mapes. A Pérez l’ha mostrat destins diferents del d’una banda, i a Alberto li ha desmuntat altres prejudicis: “Vaig començar amb una mentalitat molt anticomercial, fins que vaig enviar algunes coses a la premsa i vaig vore que reaccionaven bé; així que em vaig canviar de segell i després han arribat coses que mai m’havia plantejat”.
Com els companys de viatge. Ho diu Jorge Pérez, Tórtel: “He pogut treballar amb Remi (Carreres), Julio (Bustamante) o ara Alberto. Són de les millors coses que m’han passat. Intente que això no es desvirtue amb altres històries, com l’hora en què toques en un festival”.
