A la fira de les vanitats

VALÈNCIA. “Esdeveniments els justos”, ens diu l’amic d’un amic. “Saraus i fatiga fan el còctel nadalenc per excel·lència”. “Una explosió d’estrès  i àcid”, afegeix mentre juga amb el tap d’un bon brut del qual no recorde el nom. Comenta l’amic que hem de superar aquest calvari any rere any. El fil musical del moment cantusseja Cachito. Probablement ni els tertulians ni ningú del local, molt apartat del centre neuràlgic, reconeix la cançoneta cubana amb la veu Nat King Cole. La ciutat no està adormida en aquest indret lluny del microcosmos de botigues amb firmes de luxe i d’emporis de roba de tendència low cost. Un mes saturat d’esdeveniments genera tota mena de malestars possibles, al·lèrgies i alegries. Els emprenyaments sentimentals disfressats de Nadal viuen als racons de la ciutat. “Quin tedi!”, remata l’amic de l’amic. A glops i amb glopades, que no hem de patir set, demanem un altre brut acompanyat d’uns pinxos de truita de creïlla estil Betanzos que llueix al taulell; també, de moment, reclamem unes gildes i una mica de pop. Les dotze del matí conviden a cruspir-se unes bones tapes en aquest bar gallec on no sonen gaites, on som lluny del districte habitual. Mamacita ¿Dónde está Santa Claus? Oh, where is Santa Claus? It's Christmas Eve i ballem asseguts amb la sintonia d’aquest lloc tan “riquiño” una mica extravagant. 

Les emocions, a Nadal, se salden amb infinitat d’envestides. La falta d’empatia de molts dels participants del show global del merrychritsmas es reconeix a la primera ocasió, no s’atura davant la gentada que viu aquestes dates amb l’efervescència de la tradició-màrqueting. S’ajunten els tanoques del món, els panxacontents, les màrfegues, els egòlatres, els acabats de retocar amb bòtox de tercera, els “coents” vestits de diumenge. Arriben la hipocresia, l’enveja, la gelosia, s’asseuen a les taules amb les estovalles i la vaixella de Nadal, ens perdonen la vida i la festa. Són els menjars d’homenatge als antiàcids físics, metafòrics, humans, animals, vegetals i gasosos. Cal estar farcits de poliprotectors. Indispensables ajuts d’urgència. Necessaris per a la nostra ment,  per al nostre cos feble i sensible davant les emocions, de la infinita tabarra. 

És el tractament de butxaca contra aquests trastorns relacionats amb les festes de nadal, associats amb les repetitives “iniciatives”, gens espontànies, de cada any. Remeis i porgues del xato que ens alliberen d’aquesta pesadesa estomacal, de totes les pesadeses, del cansament de bombolles on sovint són poc glamuroses. Proveir-nos d’uns complexos moleculars vegetals i minerals és imprescindible. Molt millor tenir a mà protectors que lluiten contra el dolor de les absències, l’acidesa dels moments d’impotència, l’ardor dels dies tristos, el reflux gàstric contra la sinceritat. 

Ser previsors i assortir-nos amb productes anti-tot és essencial, pastilletes que acaronen i facen efecte, que creen sobre la nostra maltractada mucosa una pel·lícula, com si fos una barrera, que ens defense  del contacte amb els sucs gàstrics i les substàncies irritants. Sí, que no ens falte un poliprotec coratjós que actue amb  sinergia, que es dissolga lentament, com les festes. Fuig per una temporada el temps de nadales, abandonem garlandes i neules per passar via. Fem cloenda amb els carismàtics The Grannies Band, “Christmas Time”. Tanquem el cicle, doncs, i que no pare la música. 

Quan sembla que retrobem la calma, quan reprenem l’enyorada rutina, es torna a embolicar la troca. Quan desitjàvem  practicar amb ànsia els nostres imprescindibles exercicis de solitud, conviure amb harmonia amb les nostres circumstàncies ens resulta impossible. Quan ja anàvem accelerats per feina va i ens colpegen a tort i a dret, ens saturen la retina i els timpans amb neguits de nou govern. Respirem profundament, prenem aire, el deixem anar. No, no hi donem crèdit, no tirem endavant amb tantes bestieses i maniobres polítiques. Sortim disparats com una bala? Ja enyorem Nadal? Encara han sobrat torrons!

La investidura més llarga de la història recent ens acoquina i ens preocupa, tornarem a abusar amb incontinència dels antiàcids, de la sal de fruites ENO o de les ultimés tendències terapèutiques masticables. Contrarestar la desil·lusió. Calmar la ment. Crear addiccions als votants no sé si és un bon costum polític. Negociacions, discursos de bon calibre, oradors clars, lideresses “poligoneres”, “xonisme” polític, feixisme al descobert  i sobres de til·la entren al parlament amb les sabates per rentar la vespra de cavalcades màgiques i tota la pesca. Assolir pactes i “fritangues” d’última hora no olora massa bé. 

El tarannà polític es viu a l’hemicicle amb ganyotes grolleres, amb aptituds coherents i incongruents. Un mandat que fa por per la interpretació nefasta dels drets dels ciutadans, per l’essència rància i caduca. De pactes de “sí”, “d’abstencions” necessàries i de “no”. De mans allargades, d’abraçades poc sinceres, de somriures hipòcrites, de tristors als ulls. Les bones pècores, dèspotes de tradició, riuen i es promocionen amb el sou pagat al costat de demòcrates de mena, d’humans civilitzats convençuts, dels que es guanyen honestament el jornal. Governar amb una democràcia que encara sembla una criatura de bolquers és com obrir una caixa de sorpreses, molt difícil de preveure’n les conseqüències abans d’educar. 

El consens és tan difícil com intentar endevinar quina atracció és la més segura quan veus els “enginyers” muntadors de la trista fira a l’antiga estació del Grau. No patiu, la fira parlamentària no tanca com ho fa la de Nadal a València, acaba d’iniciar legislatura i muntarà noves atraccions. Els tiquets estan a la venda; la por i el vertigen estan assegurats. Un mix d’emocions descontrolades amb dosis de terror, amb moments de rialles i d’eufòria refrenada. Metàfores de símils firaires i sensacions damunt del “Vaixell Viking”, del “Tren de la Bruixa”, dels “Autos de Xoc”, del “Pop”... La recent investidura fa sonar de bell nou la botzina de fira, ara amb decibels polítics i President. Arriba la “nova fira de les vanitats” amb dosis de sàtira i doble moral, amb personatges de tots els colors com els que radiografiava l’escriptor William Makepeace Thackeray a Vanity Fair. Per si no us fa el pes l’estrenat parc d’atraccions polític, comentar-vos que aquests dies la Terra i Mart s’alineen. Són més junts que mai i la distància entre ells serà mínima. Sembla que intrèpides missions robòtiques exploraran aquest quart planeta del sistema solar. Caldrà, doncs, valorar si hi ha algun cràter disponible per moblar un piset a la superfície marciana i prendre el vol, exiliar-nos allà. Només està a 54 milions de kilòmetres. Total: res!