A la Patagònia: l’encant i la qualitat de Bruce Chatwin

VALÈNCIA. Dins de les classificacions de la literatura, un dels compartiments més injustos per reduccionistes és aquell que abasta els relats de periples més o menys llargs, o més o menys florits o més o menys intensos al voltant dels viatges. De fet, fins fa ben poques dècades eixos llibres es mantenien dins dels llimbs exteriors de la literatura estricta, en una espècie d’espai indeterminat en tant que no ficció, i en un imaginari general en qualsevol cas menor respecte als ordenats cànons de les més solemnes i transcendentals creacions llibresques.

L’origen d’eixa infamant exclusió (i que sembla ja afortunadament liquidada) movia originàriament part de raó perquè la gènesi fundacional del gènere molt rarament tenia pretensions estrictament literàries. Les catacumbes del ram estan formades per obres com Les meravelles del món del venecià Marco Polo o els Viatges (un diari, en realitat) del capità Cook, subgènere fascinant d’aire memorialístic però al qual podien afegir-se perillosament i sense grinyolar massa qualsevol crònica o relat merament descriptiu d’expedicions o descobriments, i que en conseqüència podria comptar entre els seus autors a personatges de rellevància històrica però escassa o nul·la intencionalitat literària, des de Colom a Cabeza de Vaca.

La situació, amb dotzenes de precedents il·lustres en els segles XVIII i XIX, va canviar radicalment a partir del XX, que serà sens dubte el segle d’or del gènere. El llistat d’obres i autors memorables seria infinit, i la intencionalitat serà obertament i magníficament literària en els casos més excelsos. Ja no es tractarà de la mera relació acumulativa de més o menys llunyanes meravelles (clarament superada pels mitjans de la modernitat, i per la facilitat general per a viatjar), sinó d’assolir una barreja indefinible d’estil i descripció, d’avatars i emocions narrades des de la situació d’extraterritorialitat anímica que implica sempre un viatge quan és de veres.

Bona part de les obres d’autors com Ryszard Kapuscinski, Colin Thubron, Robert Byron, Jan Morris, Norman Lewis, Paul Theroux o Patrick Leigh Fermor constituïxen fites encara insuperades, i s’alcen nues i sense por al temps com monuments literaris d’un gènere no sempre valorat en la seua real i enorme dimensió, i situats sense complexos (excepte per als essencialistes més rancis) al bell mig de la concepció més ampla i generosa de la literatura a la qual ens obliga la modernitat, més enllà de les limitacions de la ficció estricta.

En eixe breu i improvisat llistat d’autors (i al quals podríem afegir-ne molts més), la incorporació més brillant de les últimes dècades ha sigut la de l’anglés Bruce Chatwin (Sheffield, 1940 – Niça, 1989). Tot i la seua mort prematura (o també ajudat per això), la figura de Chatwin roman en l’univers dels fanàtics del gènere i de la literatura tota com un bell ectoplasma que unix elegància i qualitat, luxe i sobrietat, senzillesa i profunditat, bellesa i saviesa, tot alhora i barrejat en un còctel de proporcions adequades i exactes.

Jove i cotitzat expert en pintura impressionista de l’empresa de subhastes Sotheby’s, uns problemes visuals l’obligarien a deixar el treball amb només 26 anys. Des d’eixe moment, la vida de Bruce Chatwin serà un periple feliç de viatges i col·laboracions demanades per la premsa més prestigiosa. En un d’eixos encàrrecs, mentres entrevistava a París l’arquitecta de 93 anys Eileen Gray, Chatwin es va fixar en un mapa de la Patagònia pintat per ella que penjava d’una de les parets del seu estudi. “Sempre he volgut anar-hi”, va dir ell. “Jo també”, va contestar ella.  I continuà, marcant un destí: “Però ja no puc. Ves tu allí per mi”. Pocs dies després Bruce Chatwin trencava unilateralment la seua relació laboral amb el Sunday Times Magazine amb un breu telegrama: “Me n’he anat a la Patagònia”. Eixe viatge de sis mesos, assumit com un mandat alliberador, serà el ferment de tot, i cristal·litzarà en 1977 en el llibre A la Patagònia (Còmplices Editorial, 2012), que voria la llum poc després d’aquell viatge i que seria rebut pel públic i per la crítica més exigent com una més que estimable i innovadora aportació al gènere. 

El geni de Chatwin fa començar A la Patagònia assenyalant el motor, el mecanisme remot de la fascinació en el xiquet que va ser quan observava, encisat, un menut i suposat fragment de pell d’un suposat dinosaure patagònic que la seua àvia tenia exposat en una vitrina, i una història familiar per resoldre o aclarir. El capítol següent, estalviant-nos hàbilment les convencions del trasllat, ja ens presenta al Chatwin caminador per les terres inhòspites de la Patagònia, i tot el llibre fins al seu final és un seguit de troballes principalment humanes, del microcosmos que, com un vòrtex dels quatre punts cardinals, el planeta ha llançat fins a aquell extrem del món: colònies de gal·lesos o escocesos, solitaris trastornats, innocents lluminosos, lituans, russos, reis, indígenes, revolucionaris, o la fascinant història del nord-americà Butch Cassidy, el celebèrrim assaltador de trens i bancs i que va trobar en aquell lloc el refugi perfecte.

 L’estil del Chatwin que narra A la Patagònia és sec i certer, profundament compassiu i transmet la sensació d’estar dotat de l’estranya facultat de traçar amb poques paraules l’ànima de qualsevol persona, sense emetre cap juí al respecte i comprenent quasi tot, mentres que les escasses descripcions dels paisatges són l’acompanyament perfecte d’eixa dissecció delicada de les persones que va trobant-se pel camí, només alterada per breus relats històrics inserits de manera més que natural en eixe mateix camí.

A banda de moltes col·laboracions i d’un parell més de llibres memorables, la mort prematura de Chatwin ens va privar massa prompte de la ploma més exquisida de la literatura viatgera de la segona mitat del segle XX, i mai sabrem les cotes que hauria pogut assolir en la seua sens dubte fecunda maduresa. Ens queda, això sí, el consol de la seua obra i un aire de qualitat i elegància que sobrevola tot allò relacionat amb ell, i que es condensa pòstumament en les seues cendres depositades en una capella bizantina (el seu funeral ja va celebrar-se a Londres en una església ortodoxa grega: un detall més esteticista que religiós) situada al costat de la casa d’ensomni de Patrick Leigh Fermor a Kardamyli, en el Peloponés, custodiades per tant per eixe altre gran tità de la literatura de viatges, que havia sigut amic i mentor de Chatwin, i que havia quedat desolat per la seua mort.

Alguns crítics o desfaenats de tota classe i condició impugnarien, en vida de Chatwin i també després, part de la seua obra argüint suposades invencions o alteracions en les conversacions, els fets o els personatges que apareixien en els seus llibres. Són tots eixos obtusos, eixos miops incansables que no entendran mai que la literatura de viatges és també, gloriosament, literatura.