Hoy es 5 de noviembre

València, quina paciència

Ai, mare! (nostrum)

9/09/2018 - 

VALÈNCIA. Que no se’m mal interprete, l’estiu és com si fos una màquina d’agitació col·lectiva, una megacoctelera insaciable amb ingredients de repom i molt pocs de primera. Durant l’hivern, que de tan curt gairebé sembla un espot, ensarronen la psique del personal amb ofertes variades, cent i la mare, per tal de nodrir moments estivals petats de sol i paisatges amb filtres. L’estiu, aquest canvi d’estació que fa tiretes i promet instants de glòria! Això sembla... Una alteració de freqüència al ritme circadiari més íntim. Un valor afegit per alleugerir els mesos passats amb jornades i setmanes intenses. El temps pren un tomb fora-d'hores. Emboscades de cançons, carn de karaoke de casal faller, gens cool, ressonen amb la calor de la tabarra i la suor enganxosa dels pobles de la mediterrània. I de tant en tant, tenim un bon concert.

És com si al solstici d’estiu la ment s’obrís, es dilatés, esperant tancar les rescloses dels temps freds i també, com ara, ben humits. Geolocalitzacions desesperades carregades de sangria, xopets de gaspatxo i licors concentrats, sense cap elegància, ameren les eufòries estivals i col·lectives del turista de pell molt blanca i del ciutadà genuí. Les hores fan pas i tanquen les nits de xafogor. Es beuen els dies com assegudes en una cocteleria de segona, molt allunyades d’alguns dels locals de beuratges icònics com ara el Dante novaiorquès, en marxa des del 1915, on refrescaven la gola Patti Smith, Bob Dylan, Al Pacino... Tampoc no en tenim cap com el glamurós i vintage Dandelyan de Londres, ni com el reconegut Dry Martini del carrer Aribau de Barcelona, al rànquing dels millors del món bevible. Igual, a La Marina, sacsegen una bona coctelera i es posicionen al capdavant de bevendes i piscolabis, Gin Fizz, Negronis, Whisky Sour i el molt nostre Combinat de Garrofó... Paciència, tot arribarà!

Ací tampoc no comptem, a la via pública, amb el mam necessari de nutrient hídric, acalòric i gratuït. Una ciutat amb massa trajectes atrafegats i molta gent a l’atur. Un mes d’agost que suma 7.591 persones més desocupades a casa nostra, amb set de treball digne. Voldríem fonts públiques amb aigua ben rebona i assaborir una fantàstica glopada. Brolls controlats, sense incidències gàstriques. No hi som a Roma, quina enveja de fonts!

València fragmentada, socarrimada, demana un tractament intensiu, exprés, amb efecte flash de bellesa i hidratació constant. Les cantonades més cèntriques, amb reclams en espanyol o anglès, només conquereixen les decepcions a força de greixos saturats. Com empassar-se les desil·lusions, com engolir els àcids grassos? Manipulant l’estómac per quatre xavos, enganyant l’ànsia? El codi postal, segons diuen els experts en salut pública, dóna més qualitat de vida que el codi genètic. Qüestió de districtes. Com a paradoxa, una més al País Valencià, i exemple d'un mal gust exquisit, a l’estiu veiem tovalloles penjades a les baranes dels balcons del carrer de la Pau, com ventilant les misèries urbanes. I intermitentment acompanyades, a les balconades contigües, d’alguna bandera espanyola descolorida.

Som a la vora d’unes platges d’arena i de pedra escortades d’una cartografia tridimensional d’escenaris clonats, espantosos i impossibles al llarg de la costa. Denominacions gratant aquest kitsch intrínsec amb el tarannà i la fisonomia del terreny. Costa del Azahar, costa de Valencia, costa Blanca... Commoció desgavellada a l’hora de batejar el perfil litoral. I tan tranquils, tan frescos. Bo, és una manera de dir! Paratges estúpidament venuts al màrqueting sense escrúpols, amb la companyia inestimable d’un tedi soporífer que campa entre la basca i el fil de ris. Indrets la mar de sol·licitats ara que les nits tropicals engeganteixen, fan carrera. L’obscuritat brama. No ens salvem de la crema. Els saberuts de la climatologia alerten que és un no parar, que les nits tropicals s’empoderen. Un segle que s’acalora de valent i que no baixa dels 20 graus en caure el dia, alterant-nos només fer-se fosc. El mar domina la temperatura de l’aire i el deixa fora de joc. A ciutat dormim sobre un camp de batalla entre laberints urbans que no deixen córrer la brisa. Primera línia de platja i lluny de l’asfalt, a la pròxima. Mentrestant, farem de serenos a l’estiu.

Relacions actives des de l’antiguitat han fet que la Mediterrània siga un mar accelerat d’anada i tornada, ple de diversitat. Navegant, colonitzant hem fet via. Una mar d’arribada de civilitzacions, de cultures, de misteris i intrigues que la història ha posicionat al llarg dels segles amb nutritives condicions, amb atributs semblants o no. Farcida d’illes, illetes i deltes grans de rius molt “vips”. Biodiversitat concentrada i amenaçada, la del Mare Nostrum. Invasions d’espècies a tutiplé migrant a la mediterrània. La praderia de posidònia, l’extensa superfície submarina atapeïda d'algues dels vidriers, necessita carícies amb urgència. Som al rànquing de l’ecosistema amb més perill. Mediterrani, pobrissó, amb la seua prolífica diversitat marina! Ai, mar de Tethys! Guaita què t’hem fet! La vulnerabilitat salada, una ferida gairebé oberta per sempre a l’horitzó. Quin punt més feble!

La Rosa nàutica, la dels vents, marcant el rumb. Indicant com bufa, condicionant la direcció a seguir. Cartes de navegació amb rombes són les que caldria fer servir, tenint en compte les imatges d’un mar nodrit d’espant. Rombes com aquells apareguts cap als anys 60 pel Comitè de Censura i que emprava TVE per a regular el contingut tenint en compte l’edat de l’espectador. Un rombe o dos, 14 anys o 18... Continuarien “rombejant” durant els 70 i els 80 apostats a la dreta, no cal dir-ho, de la pantalla. Pasteres de refugiats a la mar, als mars, ben endins, a la deriva, busquen terra on ancorar les barcasses que assenyalen a estribord i a babord la vergonya humana. Sense massa influència d’aquesta marea entrant, marea sortint, d’uns altres oceans. Nosaltres tenim 2,5 milions de km² de Mare Nostrum per deixar més clar que l’aigua com l’horror oroneja damunt de les embarcacions pneumàtiques i s’afona a la vista d’una desmemoriada civilització. Sense subterfugis, a trenc d’alba, al capvespre... Una mar 7-Eleven, 24 hores d’esglai pels que suren de mala manera.

La brúixola sense nord, com embogida, combat amb la frenètica indústria turística. Geografia de badies, golfs, caps, estrets, algun canal i molts mars, fan que les destinacions s’amarren als indrets allunyats d’aquesta cara B de la mediterrània. Fem una via Augusta, exempta de peatges, que corra pel litoral, que ens enllace per un mar sense vergonyes. Una AP-7 per travessar lliurement els nostres Països, amb la gratuïtat necessària que ha de tenir un eix d’intercanvi i comunicador. Bescanviant via amb un Corredor Mediterrani que vorege la costa en un no res, que no siga un miratge provocat per una insolació, per un cop de xafogor a un Tour de Calda. Conviure a un mar ben salat. Ací, encara, ben blavenc. Mut, no cal aigualir la festa! Ací el sol encara bada les pedres. El vent podria bufar a favor i fer arribar la brisa del seny. Quan caiga la mar no prendrem a la fresca, pel que fa a les nostres coordenades, allò que deia Josep Pla: “en el Mediterrani –país pobre– l’oportunisme sempre ha estat considerat sagrat”. Ai! Ací sabem que, pete qui pete, sempre ens tocarà el sol. O, si fa al cas, podem fugir a l’Àrtic abans que es fonga el gel. Pensat i fet.

Noticias relacionadas

next
x