8 de març, vaga feminista, els homes som irrellevants

D’aquí a una setmana justa, dijous vinent, 8 de març, s’ha convocat una vaga feminista mundial, el lema principal de la qual és “sense nosaltres el món s’atura”. Davant d’això cal preguntar-se què han de fer els homes, tots aquells homes que comparteixen punt per punt l’ideari que hi ha darrere d’aquesta convocatòria, que consideren cadascuna de les reivindicacions certes i pertinents, que porten anys, segles, considerant que cada menysteniment d’una sola dona és un crim contra la humanitat, que no entenen com algú pot considerar normals comportaments biaixats per una causa de gènere. Que un maltracte és un delicte, i prou. Que les descompensacions salarials han de ser il·legals. Que les estructures heretades dels primers moments de l’evolució, en què la força bruta era predominant en el domini del poder ja no serveixen, que cada domini de la força és un pas enrere en la línia de l’evolució.

Si aquests homes ens afegim a la vaga, la vaga es converteix en general i difícilment es podrà visualitzar l’abast real del que significa cadascuna de les activitats realitzades per les nostres companyes.

He estat temptat (segur que no he estat l’únic) de fer una enumeració del que ens afectaria si totes les dones del nostre voltant aturaren les seues activitats, laborals, familiars, assistencials, productives, un sol dia, al mateix temps, però l’experiment estaria també marcat pel biaix antropocèntric: “en què ens afecta”.

De fet, l’experiment real, el que provocaria canvis en les estructures de poder i l’entramat social, seria una vaga general d’homes, comprovar la irrellevància a què hem estat capaços d’arribar, i com el món no es veuria perjudicat de cap manera. Elles són autosuficients, nosaltres hem aconseguit que la nostra aportació al devenir diari de la humanitat siga anecdòtic.

Si jo aturara tota la meua activitat, els meus fills no es vorien afectats, gràcies a la dedicació de les seues mares, a la meua faena, tot rutllaria sense cap problema, per a això estan les meues companyes. Feu la prova, companys, tracteu d’imaginar els aspectes que es vorien afectats, afectats de veritat, en el vostre entorn diari, familiar, laboral, social, per un dia de fúria inactiva.

Tot i copar la major part dels llocs de decisió, d’ocupar la majoria de les carteres ministerials, dels consells executius, dels consells de redacció, dels organismes de gestió de les associacions i administracions, de donar la sensació de què el món gira al voltant nostre, com si l’home (i aquí no és un genèric inclusiu) fóra el gran astre que il·lumina tota la galàxia, tot, absolutament tot, és falsa façana, rera la qual es troba l’engranatge real que fa rodar la vida.

Diuen els sociòlegs (aquí sí és un plural inclusiu) que l’home com a gènere està en crisis, que ha perdut la seua identitat, que s’ha de construir un home nou. La primera cosa que ens haurem de plantejar és què hem fet per ser irrellevants, prescindibles, una d’aquelles peces que quan el meu amic Paco desmunatava el seu ordinador, sobraven en tornar-lo a muntar, i l’ordinador funcionava de manera perfecta, millor fins i tot que abans de perdre llast.

 No sé quantes d’elles faran vaga el proper 8 de març, però el món són elles, poden fer el que vulguen, el món ho notarà.