ALACANT. L’imponent edifici competeix en altura a l’horitzó de la ciutat de tu a tu amb el Benacantil i les seues vint-i-dos plantes donen la benvinguda als trens que arriben a Alacant-Terminal.  A tocar de la platja de vies de Renfe, és la primera postal de la ciutat però la seua bellesa és funcional. A vista de pardal, l’edifici sembla una Y inspirada pels dissenys de Le Corbusier, un dels principals representants del moviment modern, la corrent racionalista de l’arquitectura sorgida després de la I Guerra Mundial.

La modernitat, encapçalada a Alacant per arquitectes com Miguel López o José Antonio García Solera, va provocar la segregació de la indústria, l’oci i l’habitar en zones allunyades de la ciutat. Les distàncies deshumanitzades que plantejava han fet que hui el cotxe domine la mobilitat al carrer. Dissenyat per Juan Antonio Jordà Juan i acabat en 1973 després d’una llarga construcció, l’accés a l’edifici és al carrer Bono Guarner -al barri de Sant Blai- des d’on tres portals donen pas a les tres ales de la Y amb les que s’articula la peculiar comunitat. 

Els tres corredors reparteixen al llarg d’una vintena de plantes els més de cinc-centes habitatges, tot un perfecte engranatge custodiat per sis conserges repartits en tres torns durant les vint-i-quatre hores del dia. Tota una ciutat en miniatura que comptava amb una galeria comercial amb desenes de locals i fins i tot canal de televisió. Hui només sobreviu un d’ells, un xicotet local sense portes amb una dutxa metàl·lica al seu interior. Està coronat per un enorme rètol pintat a mà amb purpurina i centenars de perles. Si allunyes la vista, es distingeix la cara d’un gos i un gat: és el Lavamascotas 24h.