Viure al carrer

“Alguna cosa haurà fet”. “Cadascú és responsable dels seus actes”. “Si et comportes de manera negativa, només que conrearàs negativitat”. “Allunya’t de les persones toxiques” (esta és una de les meues favorites). Ens trobem envoltats de missatgeria instantània del nou pensament débil. Li vaig llegir no fa molt a un senyor que s’ha fet d’or venent tasses estampades amb tipografies reboniques, que d’ací a no res, tothom parlarà amb les seues sentències de psicologia trendy. Ens posen dins del marc conceptual i deixem que ens envolten de paper de colors, bigotis dibuixats i senyors forçuts amb barba de llenyataire. Ens defensarem dient que tot és molt subliminal, com en una sèrie paranoica de la tele. Que no en som conscients, i res, com si ens haguérem pres una camamil·la per al còrtex frontal ventromedial, la zona del cervell que crea els judicis morals.

Però gràcies a això es pot caminar pels carrers com si fóra una gimcana d’evasió de la consciència moral: ara evite un comercial d’UNICEF, ara un d’ALDEAS INFANTILES, ara un de la CREU ROJA, ara un d’ACNUR, ara un cartell d’ESPAÑOL CON HIJOS SÓLO PIDE TRABAJO, ara bote per damunt d’una massa imprecisa en terra amb forma lleugerament humana. Fa temps que això de la pobresa s’ha convertit en un problema individual, carn de psicopatologia.

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà, de l’individu davant de l’adversitat, és fa difícil de creure. I no parle de “eixir de la teua zona de confort”, fins i tot tampoc de qualitat de vida i satisfacció, sinò de mínims vitals. “No podem dir que un país viu bé o malament. Un país no viu, només ho fan els seus habitants”. I som capaços de construir la nostra llar amb un parell de mantes, una tassa, una revista rebregada i un gos amb ulls de vidre, en un racó compartit d’un caixer.

Des de 2015, l’activista Lagarder Danciu ha emprès una campanya de visibilització de la pobresa extrema, en la figura dels desposseïts, de qui ja no té res i ha de viure al carrer, en l’entés que la pobresa no és un problema individual, sinò social, tot i les històries personals al darrere. Ho fa des dels marges, des de la marginalitat activa de les seues condicions de gitano, gai, immigrant i expulsat de l’activitat laboral per no acceptar raons més enllà del sentit comú i l’empatia. Algú dirà que hi ha clarobscurs, que Lagarder no és un desposseït, que hi ha un punt d’exhibicionisme en les seues accions. Seran els mateixos que utilitzen com a argument per retirar del carrer a la gent que demana, que fan mala imatge per al turisme. L’exhibicionisme de la pobresa és sempre una desviació moral de qui mira. Per donar visió a la seua tasca, és un molt hàbil community manager, amb el seu perfil de twitter Lagarder Activista @lagarder81, i amb el seu blog http://lagarder.blogspot.com.es/ .

La finalitat de tot plegat és que la gent que s’ha vist obligada a viure en el carrer tinga l’oportunitat, real, de no viure-hi. Estic segur que en les nostres ciutats, les àrees de Benestar Social fan una bona tasca, amb els seus centres d’acollida, d’inserció, socials, els equips socials de base, els tècnics d’acció social. Però als carrers, les “llars” de persones sense llar són cada nit les mateixes, els caixers ocupats ho són des que comença a amagar-se el sol, el fred arriba i no hi ha la sensació de què l’administració, algú des de l’administració, pensa “estes persones són la nostra responsabilitat”, i actúa en conseqüència.

Mentrestant, com deia Viktor E. Frankl citant a Nietzsche “Qui té un perquè per a viure, acabarà trobant el com”. És increíble la quantitat de perquès i coms que som capaços de trobar, fins i tot en la misèria més absoluta.