Vicent Torrent 

Entre els molts regals inesperats —i immerescuts— que la vida m’ha volgut oferir, hi va haver, al seu dia, el privilegi de conéixer personalment el senyor Vicent Torrent. Sí, Vicent Torrent: el músic, el cantant, el compositor i l’ànima vivent del mític grup de folk Al Tall. Perfectament recorde —com una llepolia de la memòria— aquell dia del mes d’octubre de 2010 en què vam poder enregistrar amb ell i amb Manolo Miralles una llarga i ameníssima entrevista per al programa Café Montcau, de Ràdio Altea, a l’estudi central de les antigues dependències de l’emissora, a la Casa de l’Aigua del carrer Pont de Montcau. Igualment preserve, com un tresor de la membrança, l’experiència d’haver pogut col·laborar —gràcies al gran embolicador de projectes culturals que és l’amic Josep Forcadell—, amb els referits Vicent Torrent i Manuel Miralles, en la celebració del 35 aniversari d’Al Tall en la Universitat d’Alacant amb una exposició, un curs i, fins i tot, un portal temàtic en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes —Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània— que em vaig honorar a dirigir.

Per això, i perquè la música d’Al Tall m’ha acompanyat des de la més tendra infantesa —encara ara puc visualitzar els discos de vinil que la meua cunyada em deixava, amb cobertes impagables de Manuel Boix—, ara fa un parell d’anys vaig rebre com un honor inefable, a través de l’antic director de Publicacions de la Universitat d’Alacant (el ja esmentat Josep Forcadell), l’encàrrec de prologar l’últim llibre de Vicent Torrent. Sobirania musical. Reflexions des de la perspectiva d’Al Tall, es diu aquest darrer llibre de Vicent Torrent, integrat per textos diversos escrits —com qui diu— al llarg de tota una vida, entre 1982 i 2019. I la Universitat d’Alacant, finalment, el va publicar al setembre passat.

Hi insistisc: tot un honor. Perquè parlar de Vicent Torrent és tant com parlar d’Al Tall. I parlar d’Al Tall és, inequívocament, referir un autèntic fenomen històric. No debades, el grup Al Tall ha protagonitzat durant prop de quaranta anys (des de la creació el 1975 fins a la dissolució el 2013) una aventura musical única —pionera, fecunda, ininterrompuda, extraordinària— que, vista en perspectiva, constitueix alhora el testimoni, l’exponent i el fruit «d’un temps, d’un país». I és que Al Tall ha aportat una personal i inconfusible banda sonora per al temps en què la societat valenciana va començar a temptejar camins dubtosos per la mar de la democràcia; entre pors i delers, conflictes i il·lusions, penes i alegries, frustracions i esperances, renúncies i anhels.

El nom de Vicent Torrent —com el de Manolo Miralles— remet instintivament al fenomen del grup valencià de música d’arrel tradicional més important de tots els temps. I, igualment, el nom d’Al Tall actualitza de seguida en les instàncies de l’imaginari compartit el títol d’una cançó que ha esdevingut icònica per a diferents generacions de valencianes i valencians: «El Tio Canya». Tanmateix —crec que és moment de reivindicar-ho—, Vicent Torrent no és solament el músic i cantant d’Al Tall: com tampoc no és, només —sobra dir-ho—, l’autor d’«El Tio Canya». Fet i fet, darrere del nom i de la celebritat de Vicent Torrent hi ha una personalitat que transcendeix la figura del músic i l’intèrpret: hi pren relleu, també, l’investigador encuriosit, pacient i metòdic, que ha indagat i ha projectat llum sobre el patrimoni musical valencià; el gestor i dinamitzador cultural amb capacitat per a concebre, crear, gestionar, promocionar i fer realitat projectes emblemàtics en l’àmbit de l’etnomusicologia, com ara els Tallers de Música Popular, la Fonoteca de Materials o la Trobada de Música del Mediterrani; l’intel·lectual amb capacitat per a generar discursos crítics i estimulants sobre l’interés de la música d’arrel tradicional (i la cultura popular, en general) en el món contemporani; i, en últim terme, el ciutadà cívicament compromés amb la societat i el moment històric que li ha tocat viure: amb tots els múltiples reptes que aquesta societat i aquest moment enviden en àmbits tan diversos com la justícia social, el patrimoni històric, el llegat de les paraules, les prioritats culturals o la construcció identitària.

Vicent Torrent —vull dir— és el músic, el compositor i el cantant, sí: però és també l’etnomusicòleg, l’intel·lectual, el dinamitzador cultural, l’escriptor, l’investigador, el pensador crític i, molt particularment, el pensador cívicament compromés. «Al nostre país cal recuperar la llengua, cal normalitzar la llengua, però cal normalitzar moltes altres coses, molts altres aspectes de la cultura», recorde que reivindicava Vicent Torrent en una conferència dictada en els Cursos de Sociolingüística de la Nucia l’any 1994, quan jo encara no tenia pèls al pit. «Les reivindicacions de normalitzar la llengua van sobretot pel camí d’una reivindicació de drets humans i no pel camí d’afirmar uns signes d’identitat diferencials. I la rehabilitació del nostre llenguatge musical autòcton va més pel camí de potenciar unes formes artístiques que tenen un gran valor i ens poden proporcionar benestar; i qui si no els que hem heretat aquest patrimoni han de cultivar-lo i exportar-lo per a benefici de la humanitat?», es preguntava en aquella evocada ocasió, a la Nucia, ara fa quasi trenta anys, Vicent Torrent.

«La rehabilitació del nostre llenguatge musical autòcton»... Heus ací —diria— el bell objectiu vital que, talment les anhelades platges d’Ítaca en l’univers poètic de Kavafis, sembla haver aportat un sentit per als viatges musicals, professionals, intel·lectuals, humans i vitals de Vicent Torrent al llarg de tota una vida: aquest és també el nord precís que sembla haver orientat el treball d’Al Tall durant trenta-vuit anys de trajectòria musical, entre 1975 i 2013. I val a dir que es tracta, justament, de quatre dècades absolutament decisives pel que fa a les oportunitats de reviscolament, dignificació i normalització de la llengua i la literatura pròpies en el marc d’una de les aventures culturals més fascinants que, segurament —potser de manera inadvertida—, s’ha estat produint a l’Europa occidental contemporània. És a saber: la consolidació i la vivificació de la llengua i la cultura valencianes com un signe inequívoc de l’estimació de la diversitat en tant que factor decisiu per a l’enriquiment humà. I tot això, de més a més, en un context, el de l’albada de la postmodernitat, en què les grans dialèctiques del món —del món sencer!— són travessades de dalt a baix, em sembla, per un eix ideològic que discorre crucialment entre la tirania ideològica i la multiculturalitat, entre el monolitisme identitari i la pluralitat, entre la imposició i la dissidència, entre l’adotzenament i la creativitat, entre l’homogeneïtzació i l’heterodòxia, entre l’anorreament i la resiliència. En definitiva: entre les múltiples amenaces del totalitarisme i les infinites possibilitats que la cultura, l’art i la creativitat ofereixen per al desenvolupament humà.

Explicava Torrent, en un dels textos del llibre que vaig tindre l’honor de prologar-li: «Al Tio Canya no el menyspreaven a soles per parlar com parlava, sinó també per cantar com cantava. Això no ho diu la cançó, però és ben cert.» Una tal afirmació invita, sens dubte, a la reflexió. De la mà de Ludwig Wittgenstein vam aprendre, per exemple: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» De la mà de Joan Fuster vam prendre consciència que: «No sols la riquesa de pensament d’una persona, sinó també la seva complexitat de matisos sentimentals, depenen del lèxic que domini i dels seus recursos sintàctics. Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua.» És així que, per fi, hem pogut arribar a la conclusió que l’ànima de les persones —com la dels pobles— és feta de paraules. I que, al seu torn —i en justa correspondència— les paraules són fetes amb l’ànima de les persones i dels pobles. Doncs bé: de la mà de Vicent Torrent hem tingut l’oportunitat de plantejar-nos que potser val la pena reformular l’axioma, portar-lo un pas més enllà i sospesar que l’ànima de les persones, com la dels pobles, no solament és feta de paraules: ans també de músiques. I que, igualment, les músiques, com les paraules, es forgen per mor d’una tradició cultural indestriable de les vicissituds humanes que es deriven de les relacions, les necessitats, les pors, els amors, les prevencions, els patiments, les celebracions, els rituals, les quimeres i les il·lusions d’una determinada comunitat humana. La figura de Vicent Torrent i la fèrtil aventura d’Al Tall han contribuït, sens dubte a fer-ho entendre, això. I sospitem que, en el cas valencià, entendre-ho, i vindicar-ho, és, potser, no solament una condició imprescindible per a preservar la veu pròpia, sinó també un dels camins millors per a modular, recrear, enriquir, elevar i fer sentir aquesta veu pròpia —inconfusiblement amerada de mediterraneïtat— en la complexa simfonia de la universalitat.

Aquesta setmana, amb infinita perplexitat, hem sabut que la nova Junta de Govern Local de la ciutat de Torrent (la capital de l’Horta Sud, el poble natal de Vicent Torrent), integrada per regidors del PP i Vox, ha acordat com una de les primeres —i es veu que més urgents— mesures de la legislatura ni més ni menys que retirar a l’auditori municipal del seu poble el nom de Vicent Torrent. La veritat: quan ho he llegit m’he quedat de pasta de moniato. Em punxen i no em trauen sang! Me’n faig creus. Perquè al marge d’ideologies, preferències, fílies, fòbies i tendenciositats partidistes, hi ha coses que senzillament formen part de la instància de la decència. L’honorabilitat i el reconeixement a una figura com la de Vicent Torrent no és una qüestió de dretes ni d’esquerres, ni de dalt ni de baix, ni de davant ni de darrere, ni d’un costat ni de l’altre; ni de populisme, ni d’identitarisme, ni de nacionalisme, ni d’espanyolisme, ni de sursums cordes: és una pura i simple qüestió de sensibilitat, de cultura, d’història; de civilitat, de raó, de creativitat. D’estètica. D’art. De trellat. I de la mateixa manera que hi ha homenatges que honoren en realitat, més que no la persona homenatjada, els qui han pres la iniciativa del reconeixement, hi ha també desconsideracions —com aquesta que acaba de perpetrar la nova Junta de Govern de Torrent— que desacrediten, més que no la persona pretesament vilipendiada, la mateixa reputació dels responsables del greuge.

Encara sort que, a pesar de tan lamentabilíssima, indigna i esperpèntica mesura, tenim la plena certesa que al Tio Canya de Vicent Torrent que tantíssimes coses simbolitza, com diu la cançó, ningú fa ni farà baixar mai la cara. Perquè el Tio Canya representa, precisament, la resiliència d’un poble com el valencià, capaç de superar adversitats, guerres, derrotes, dictadures, opressions, agressions, destrellats i temptatives de culturicidi.

«Reviscola, Tio Canya...», cantava Vicent Torrent en aquell mític disc d’Al Tall de l’any 1976, Deixeu que rode la roda. I tant que reviscolarà, el Tio Canya! Tantes voltes com caldrà! Ni que siga per a recordar-nos, i recordar als qui vindran, la bonhomia d’una persona tan exquisida, honesta, genial i entranyable com Vicent Torrent, que quedarà per a la posteritat com una de les grans personalitats valencianes del nostre temps. I, també —ai!—, per a recordar-nos, i recordar als qui vindran, la ignomínia dels qui, moguts per Déu sap quins odis, complexos, ignoràncies, manies, enveges i misèries, aquesta setmana n’han volgut ultratjar, violentar i ofendre la dignitat i el reconeixement que el poble de Torrent al seu dia va retre a un dels seus fills més estimables i admirables dedicant-li l’auditori municipal. Em fa l’efecte que el fet no pot respondre sinó a allò tan abominable —tan miserable, penós i deplorable— del «desprecia cuanto ignora» que Machado denunciava. Altrament dit: tinc per a mi que amb aquest gest s’han retratat inequívocament fins als extrems de la indecència les persones que han pres tan suspecta mesura en la Junta de Govern de l’Ajuntament de Torrent. Els seus mateixos partits els haurien de reprovar immediatament apel·lant a l’esperit de la sensatesa: com el meu amic A. P. P., militant conspicu del PP, que a pesar de l’adscripció de l’alcaldessa de Torrent, la senyora Amparo Folgado, no s’estava d’emetre despús-ahir en conversa privada el seu particular judici sobre tot aquest vergonyant afer de l’ultratge a Vicent Torrent: «En el meu partit hi ha gent molt vàlida, molt bona, molt sòlida. Però estos... Uf! Es veu que són uns moniatos: uns burros calçats i vestits!»

Sense necessitat de faltar, estic plenament d’acord amb ell que això que han fet a Torrent amb la memòria, l’honor i la dignitat de Vicent Torrent no té nom. Tan dolgut m’ha deixat la baixesa moral exhibida que, a pesar que no soc de desitjar-li mal a ningú, aquesta setmana m’he sentit malsanament reconfortat amb la convicció que prompte o tard el poble de Torrent repararà la inexplicable ofensa i que, al final de la correguda, l’esperit del Tio Canya sabrà condemnar els (ir)responsables de tan incomprensible greuge al trist infern de l’oblit, la indiferència, la fatuïtat i la ignorància.

«Fidelitat, dignitat i humilitat. Són efectivament els tres valors que millor s’adiuen, en una apreciació global d’urgència, amb els trenta-cinc anys d’Al Tall: tres valors que han quedat per sempre empeltats a la despertada cultural dels valencians», vaig escriure fa ara tretze o catorze anys, en el text de presentació del portal de la Biblioteca Joan Lluís Vives «Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània», amb motiu dels trenta-cinc anys del grup, en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Caldrà convenir ara —qui ho havia de dir!— que els qui gosen menysprear i infamar aquests tres nobles valors característics («fidelitat, dignitat, humilitat») mereixen ser arrenglerats, per pura deducció semàntica, al costat dels valors oposats: «traïció, indignitat, prepotència».

I, tanmateix, la veu, la música, la humanitat, la història i la personalitat de l’amic Vicent Torrent i del grup Al Tall, «ulls oberts i camisa nova», volaran sempre per damunt de la mediocritat, sense deixar de recordar-nos que, a pesar de cacicades, censures i repressions —malgrat traïcions, indignitats i prepotències— la roda de la vida continuarà girant tossudament. I res ni ningú no podrà evitar aquest bella evidència de la condició humana: «que l’aire és per a respirar-lo i el foc sempre fa caliu».