Sóc més de la vespra que de la festa. Vull dir: que sempre m’ha seduït el divendres de les coses més que les coses mateixes. M’estime més la il·lusió d’un nou projecte que l’acompliment del projecte esgotat. En la vida com en l’amor tinc veritable deler pels preliminars. M’atrau més el festeig que el casori; més la prometença que la consumació; més la temptativa que la consecució; més el preludi d’un primer somriure que la ganyota del gest final; més l’inici del camí que la meta; molt més l’aventura per viure que la ja experimentada: moltíssim moltíssim més els llibres per llegir i per escriure que els ja llegits, escrits i viscuts.
Aquesta és la qüestió: m’agraden les prelusions. Per això, sóc més del dia d’avui que del dia de demà: en un sentit figurat —pròxim al carpe diem horacià, si es vol—, però també en un sentit concret: l’expectació i la màgia del 5 de gener sempre m’ha semblat més captivadora que no la solemnitat de la festa de precepte del 6, dia de Reis. Altrament dit: que l’emoció de la vespra de Reis em sembla infinitament més bella, incitant i suggeridora que no el dia de Reis mateix. De la mateixa manera que el regal més encertat, excitant i perfecte és sempre el que encara no hem tingut ocasió de desembolicar.
Els qui som molt dels Reis Mags —per exemple: de la il·lusió inefable de l’espera dels Reis Mags, entre el fred i la gent, al carrer Sant Nicolau d’Alcoi— celebrem tal dia com el d’avui, vespra de Reis, una inexcusable litúrgia de la il·lusió i el desig, bellament confosa amb la innocent sensació d’un cicle vital renovellat per l’any nou. Set són els desitjos que m’atrevisc a compartir públicament, en la litúrgia d’enguany. Heus-los ací consignats, no necessàriament per ordre de prelació:
1. Salut. «Salut que tinguem». Que el cos no llaste el vol de l’esperit.
2. Llibertat. «Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap» Val a dir: no solament llibertat individual, ans també llibertat en el pla social. Llibertat de pensament, de consciència i de religió; llibertat de reunió i d’associació; llibertat d’opinió i d’expressió; llibertats fonamentals, qualitat democràtica i respecte als drets humans.
3. Curiositat. «La curiositat causa pecat», advertia, admonitòriament, el refranyer popular. Potser sí... Però, sens dubte, també causa virtut. Fet i fet, totes les bones qualitats de la condició humana provenen, si bé es mira, directament o indirectament de la curiositat. Perquè d’on, si no de la curiositat, emana el coneixement, la ciència, el llenguatge, la cultura, la imaginació, la creativitat i la solidaritat? Fins i tot, segons com... No són l’amistat i l’amor sentiments derivats de la curiositat?
4. Desig de la mar. Que és com dir: desig de l’amar. Amar la memòria, amar les paraules, amar l’ofici d’ensenyar; amar la mar, amar la terra, amar la història; amar el blau de la mar que conjura la pena. I amar les veus totes que proclamen la pau, la prosperitat i l’entusiasme per la vida.
5. Emoció. Una vida sense emocions és com un ocell sense ales. L’apatia i la indolència són actituds inadmissibles, pròpies de covards, perdedors, dimissionaris de la vida.
6. Memòria. No som sinó un cos dotat de memòria. I, si es vol, una incerta expectativa de futur. Els records són l’única penyora que ens queda del temps viscut. I, per això, morim en la mesura que oblidem, etc.
7. Paraules. Paraules per a dir «amor», «et vull», «filla», «fill», «pare», «mare», «amic», «germà», «tendresa», «piga», «rialla» o «t’estime»... També per a viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre la vida nostra de cada dia. I per a compartir amb vostés, com no, un «café del temps» cada dissabte —amb quimeres, dèries i manies renovades.
A part d’aquest set impúdicament confessats, en tinc més, de desitjos, naturalment. Però potser són una mica més personals i compromesos, i me’ls vull guardar per a mi: sàpiguen-m’ho disculpar. Encaridament els he demanat, tots plegats —els públics i els privats—, a Ses Majestats els Reis d’Orient, amb una sabuda carta de les bones voluntats. Però no sé si me’ls podran portar... Segurament no, perquè no sé si m’he portat prou be, enguany, i no els dec meréixer. En qualsevol cas, abans de la probable desil·lusió del carbó de demà, m’acontente ara, en la vespra, amb la pura alegria de tenir, formular i ambicionar un pomell de desitjos bonics —que calle i dic, que vull i fruïsc, que anhele i sóc. I és que en el llarg preludi de la vida, per fi he arribat a comprendre una cosa important: que el desig val més que la satisfacció.
«Que els Reis vinguen carregats!» Sí. De regals, demà, per descomptat... Però, sobretot de desitjos avui. Per exemple, aquest: que sempre tinguem —en cada instant de la vida— aquesta sensació incitant de la vespra de Reis.