Farà uns mesos vaig ser amfitrió de Francesco, un arquitecte de Bérgam que va decidir passar un parell de setmanes a les valls de la muntanya valenciana. A una casa al peu de la serra de Mostalla. El dia de la seua marxa, li vaig demanar que em diguera quina havia estat la curiositat més agradable de la seua estància amb nosaltres, quina experiència es guardava en la motxilla dels records. Vaig quedar sorprès, la seua resposta, de forma contundent va ser l’esmortzaret.

Curiós, pensí jo. Ni les roques de la Marina sota el Montgó , ni la majestuositat de la Llotja, ni l’encant del barranc de l’infern, ni la diversió etílica de la nostra nit. Francesco i la seua família havien quedat fascinats per la qualitat dels aliments i els plats que trobaren en la taula, que en mig d’un carrer de Pego, el bar Rafel oferia periòdica, i puntualment tots els dies. Em va confessar la seua fascinació per les anxovetes de Dénia nadant sobre un riu d’oli de la Mariola i vorejant illes formades per saboroses tomaques. Pebreres i albergínies torrades, tocades per un tros d’all que damunt una llesca de pa amb molla, li donen força a unes costelletes de cabrit que pasturen per les nostres muntanyes valencianes. Tot això regat per caldos blancs aromàtics i negres contundents que fan, que la conversa iniciada per un glop de cassalla matinera, acabe amb la seguretat d’un retorn pròxim al nostre plat. Això és felicitat. La felicitat, segons Epicuri, està en poder garantir els recursos mínims, que permeten poder gaudir de la companyia dels teus amics al voltant d’una taula.

No sé si el negoci del turisme funciona amb paràmetres de la Grècia clàssica, però de segur que està sentència dels hedonistes, pot servir per a generar algun claim cridaner als mercaders de l’oci. Si de cas, el que si que ens ha servit és, a un grup de professionals valencians que ens dediquem, des de distints àmbits a promoure la bondat del nostre territori, a generar un programa conjunt denominat Del Tros al Plat: El camí més curt per arribar a la felicitat.

València és una terra que ha proveït d’aliments preciosos al llarg de tota la seua història. Pot ser per la seua formació orogràfica que ha permet la generació de grans extensions de terra d’al·luvió, rica en minerals i aigua, així com la seua condició climàtica, ha facilitat l’expansió de productes amb una alta capacitat nutricional. Situació que ha permès des de temps, acollir monocultius (sucre, morera, raïm, taronja, arròs...) destinats principalment a la seua comercialització i que han alliberat, històricament, terres per a poder produir espècies singulars provinents d’Àsia o d’Amèrica i que finalment han plenat el nostre rebost de tot tipus de productes. El gust, el temps i el coneixement ha fet la resta per a que hui, tot el nostre territori estiga farcit per una riquíssima gastronomia que encisa al nostre visitant.