Vivim temps en els que alguns encantadors de serps, el que venen sent vividors de tota la vida, envoltats d’una convenient campanya de màrqueting, convenientment blanquejats i ben embolicats en la bandera, prometen solucionar tots els mals (molts d’ells convenientment inventats) amb una sort de “bálsamo de fierabrás”.  Aquelles persones que hem llegit “El Quijote”, recordem amb un somriure el “bálsamo de fierabrás”, eixe bàlsam que es suposava que tot ho curava i que tenia propietats meravelloses que tot ho solucionaven, però que en realitat NO curava res NI solucionava res. El cas és que quan algun incaut se’l prenia es pensava que podia amb tot i acabava tirat en terra i fet pols després d’haver-se posat amb algun embolic dels grossos. Doncs bé,  sembla ser que el “bálsamo de fierabrás” dels temps actuals té forma de bandera, de bandera d’Espanya. En la meua humil opinió, seria bo deixar-se de històries patrioteres i populistes i centrar-nos en  les coses de menjar i de viure. Què els sembla si parlem d’economia i de sostenibilitat de manera calmada?

Si, jo també ho preferisc. El tema que m’agradaria plantejar aquesta setmana és com integrar en els preus dels productes que consumim la petjada de carboni real que implica la producció i distribució dels mateixos. Per què s’hauria d’integrar la petjada de carboni en els preus dels productes? Doncs perquè en una economia de lliure mercat és a través del senyal dels preus com els agents que operen en cada mercat (comprant i venent) prenen decisions. Així, per a que un mercat competitiu funcione correctament, els preus han de reflectir TOTS els costos de producció inclosa la petjada de carboni. Si no és així, estaríem davant d’un funcionament anòmal del mercat que faria que aquest NO assignara correctament els recursos. Això és, estaríem davant d’una errada de mercat que cal corregir. Aquest principi que a algunes persones en 2018 els sembla nou, realment no ho és, fa al voltant de cent anys ja hi havia economistes analitzant aquesta realitat i buscant solucions (que no miracles ni bálsamos de fierabrás).

Així, durant els anys 20’s del S.XX, l’economista Arthur Cecile Pigou va escriure el seu llibre L’Economia del Benestar. Pigou va ser deixeble d’Alfred Marshall i l’iniciador de l’economia ambiental. Es tracta, per tant, d’un economista que inclouríem dins de la línia de pensament del liberalisme econòmic. La seua principal contribució al camp de l’economia ambiental va ser la definició del concepte d’externalitats.