A les nostres terres, l'hivern només arriba quan està anant-se'n. Els nostres vells diuen que abans feia més fred i la calor arribava quan tocava. Ahí estan els registres meteorològics per desmentir-los, en part. Però tampoc no anem a fer exercicis de memòria ficticis perquè no cal més que seguir l'actualitat política per veure com és de curta, la memòria. Per gelar-nos la sang no cal que faça fred, sols és necessari que algú canvie d'opinió com de calçotets, és a dir, cada dia. I que ho faça en públic. Mon pare no sé com s'haguera pres aquest carrusel d'incoherències permanents, ell que sempre em deia que la paraula és l'home. Els meus fills em diuen que s'han fet grans sentint eixa frase. Certament, els qui venim d'una cultura política i social obsessionada en tractar d'acomplir amb allò que es promet vegem la realitat quotidiana desenfocada. És culpa nostra, no de la realitat, que prou fa mantenint-se dreta.

Naturalment, es pot canviar d'opinió sense caure en falta, però no es pot canviar de realitat en un dia de diferència. Els mateixos que hui diuen que ets un exemple de bon fer no poden deixar de pensar-ho demà perquè no els dones la raó. O no els dones allò que no han sabut negociar. Per això un no pot escridassar el seu negociador si la realitat no ha canviat de vorera. Cal estar pendents dels detalls, que és on està el dimoni, però els detalls no poden ocultar la imperícia pròpia. És com si un defensa central culpara d'un autogol al delegat de camp. L'entorn, com diria Valdano, o el context segons Pirlo, és determinant a l'hora d'entendre la realitat, sempre polièdrica i canviant. No es pot pretendre que el públic estiga disposat a modificar el seu criteri amb una posada en escena decebedora. Qui enlluerna, ja respon.