Val per quinze i ratlla, Sagristà

Diumenge passat celebràvem l’aniversari de la meua filla. Hi tenia una il·lusió lluminosa. Feia mesos que comptava dies, i feia dies que comptava hores, esperant-lo. «A les cinc hem quedat que vindran les amiguetes i els amiguets, amb els pares. No pots fallar!» «Ostres! A les cinc? No sé com ho haurem de fer, però... A les cinc és l’enterro del Sagristà. I hi vull anar, siga com siga...» Però la situació es resol inesperadament per culpa d’una confusió: «L’enterro del Sagristà no és hui: va ser ahir, dissabte, a les cinc...» «Què em dius? Veus? Sí que em sap malament!»

Celebre, per tant, l’esperat aniversari de la filla amb la mala consciència de no haver pogut anar a la litúrgia de l’homenatge, la memòria i l’últim adéu al Sagristà. Potser per això el record del mític jugador de pilota d’Altea centra la conversa amb l’amic Javi Serrat, que ha vingut amb la seua dona Paqui a la festa d’aniversari acompanyant la seua xiqueta:

—La vida a voltes és massa injusta —em diu—. Tu saps? Un home com ell, tan fort, i tan sacrificat. Sempre treballant en la fàbrica de ximeneres, ple de pols, tallant pedra. Tan bona persona. Amb aquella presència que tenia. I quedar-se paralític de les cames, només perquè sí...

—Com va ser, això?

—Estava de viatge i va caure malalt. No sé com va ser. Però mira: l’home es va quedar inútil de les cames, i va haver de passar els deu últims anys de vida postrat, sense poder alçar-se ni caminar. Tu saps? Però veies que l’home tenia una resignació. I una bondat. Amb el cotxet elèctric encara anava tots els dies amunt i avall...

—Jo és que el recorde... —em trave una mica—. Xe! Jugant a pilota! Per a mi era mític. No hi havia cap altre jugador de pilota, de saber estar al carrer com ell...

—Home! Tu ja saps que jo era més de trinquet que no de carrer. Però reconec que, jugant a llargues, el Sagristà era un fora de sèrie: dels millors que hi ha hagut mai. Per cert... No sé si has vist que el seu germà Pere ha penjat fotos en el Facebook de quan jugava a pilota al carrer del Cine.

—Sí! De fet, he sabut que el Sagristà havia faltat perquè m’ho he trobat allí, en el Facebook de Pere, que, per cert, fa unes fotos xulíssimes.

—Trobe que ho ha esborrat tot, no sé per què, però no ho trobe. Crec que ja no està...

Fet i fet, són precisament aquestes fotos que diu l’amic Javi les m’han tocat el tendre aquesta setmana. Perquè no solament evoquen la idolatrada figura mítica de Pepe Ciudad Mas, el Sagristà, sinó també tot un món remot i estimat, inadvertit i palpitant, ignot i apassionant —irremissiblement oblidat, perdut i abandonat—: el món de la pilota al carrer, que tant vaig admirar, viure i jugar durant els anys de l’adolescència i la primeríssima joventut.

—Ara sí que has jugat, valent! —recorde perfectament que em va dir un dia, Pepe el Sagristà, en una partida a Finestrat, en què vaig tornar, amb l’esquerra, una pilota impossible, que venia fortíssima i enverinadament apegada a la paret. Era val per quinze i ratlla, i amb aquella volea vam guanyar el quinze i el joc. Per a mi, venint de qui venia —ja s’entén!—, va ser l’elogi més gran que un xiquet com jo podia imaginar. Dubte molt que tot un estadi ple, amb desenes de milers de persones corejant el nom d’un futbolista, puga comportar un orgull major que el que vaig sentir jo, en aquell instant.

Potser costa d’entendre ara, després de tants anys. Però en aquella època el meu olimp particular de mites esportius estava habitat, indistintament, per Mario Kempes, Tonico de Murla, Björn Borg, el Genovés, John McEnroe, Lluís el Bou, i el Sagristà. I no necessàriament per aquest ordre! Encara ara puc evocar l’emoció prèvia a cada partida, quan em posava a casa els pantalons blancs i la camiseta blanca; quan, ja al carrer, m’ajustava el guant i m’enrotllava els dits de la mà amb cartes i esparadrap; quan escalfava les mans colpejant la pilota contra terra o contra la paret... Sovint passava que els juvenils teníem partida el mateix dia que els majors, al carrer del Cine (l’actual carrer Filharmònica) d’Altea. O que tots els equips nostres es desplaçaven per jugar fora a un mateix poble. Teníem, per això, l’oportunitat de veure jugar quasi totes les setmanes l’equip mític que representava Altea en la lliga a llargues. Ai, caram! Eren paraules majors. Perquè Altea i Murla venien a ser en aquell món de la pilota al carrer com el Madrid i el Barça ara en el món del futbol. Sempre quedaven primer i segon —o segon i primer. I un Murla-Altea o un Altea-Murla era, sens dubte, un clàssic espectacular, de màxima expectació.

La figura màxima de Murla era Tonico, que treia sempre amb intenció, art i precisió. Però a Altea, per a compensar, teníem Lluís el Bou, que treia amb força i potència insuperables. I el Sagristà, que feia el resto. Barraca jugava de mitger. Joan el Pelat, darrere, al rebot. I Miquel Sevila completava un dream team del qual també podien formar part —segons l’any o l’ocasió— Pepe Sastre, Xumena o Vicent de Gualda. Mític: un equip senzillament mític.

—Calla, calla! —em contava una volta Lluís el Bou—. Quan havíem de jugar a Murla, jo no podia dormir un parell de dies antes, del nerviós. Tu no saps! Me’n recorde que, pujant, jo li vaig demanar una volta a qui conduïa: «Para, para, para!» I va parar. I jo vaig baixar, i em vaig posar a córrer enmig de la serra, per la carretera, costera amunt. Per a cansar-me, a cosa feta, antes del partit! Que és que patia tanta tensió i tanta ansietat que no ho podia aguantar. I necessitava cansar-me o fer algo per a poder jugar...

El Sagristà, per la seua part, era la serenitat, la seguretat, la temprança feta home enmig del carrer. La viva imatge d’un home aplomat, recte i bo. Això que en diuen un cavaller. Amb una força increïble, i amb una estil d’antiga i sàvia elegància: podia tornar una pilota que queia a plom des del cel d’una punta a l’altra del carrer, com qui no feia res. Mai no li vaig veure un mal gest, una eixida de to, una mala paraula, un res. Era sobri, noble, digne, humil, reservat. Un home antic, de poques i clares paraules. Una persona conscienciosa, equànime, impàvida i aplicada, que s’estimava més expressar-se amb la raó del treball i dels fets que no amb la de les paraules foradades.

Quan l’ocasió ho permet, m’agrada explicar a classe, als joves d’ara —que potser mai no han vist jugar una partida a llargues al carrer—, que el joc de la pilota valenciana és ple de simbolismes i valors cavallerescs. Els jugadors, per exemple, hi van vestits de blanc, que és el color de la virtut i la puresa. A diferència del futbol, les trampes hi són èticament inadmissibles. La paraula dels jugadors val més que no l’afany de guanyar. S’hi apel·la constantment a l’honor, i no s’hi valen enganyifes, jocs bruts o falsedats. Fóra impensable, en una partida de pilota, això que fan els jugadors de futbol, d’agafar, travar o agredir deliberadament un contrari; de simular un penal, o d’intentar enganyar l’àrbitre. D’acord amb el suspecte codi ètic del futbol, Maradona es podia permetre fer brometa amb el seu cèlebre gol antireglamentari contra Anglaterra en els quarts de final del Mundial de Mèxic 1986, i es vantava de dir que havia marcat aquell gol «un poco con la cabeza y un poco con la mano de Dios»; en el joc de pilota valenciana, en canvi, l’argentí no se n’hauria pogut passar tant de la ratlla, perquè en resposta a aquell comportament deshonest no hauria trobat sinó reprovació, incomprensió i condemna ferma. Tant és així que en el joc de pilota no cal àrbitre: no n’hi ha, de fet! Davant d’una jugada dubtosa, l’adversari mai no protesta, exigeix o reclama un punt. Simplement demana: «Això què és, cavaller?» I és l’altre qui, amb risc de l’honor, ha d’admetre: «Falta!» I donar honestament el punt a l’adversari. Perquè val més la paraula públicament compromesa que no cap victòria puntual. Només en cas de dubte sincer pot un jugador apel·lar al veredicte extern: «No ho sé, xe... Un home bo que ho diga!» I qualsevol testimoni que haja percebut amb claredat la jugada podrà erigir-se en home bo i jutge ocasional per a sentenciar: «És falta» o «És tot bo»...

Aquest codi d’honor de la pilota valenciana diria que no es massa habituals en altres pràctiques esportives, en què sembla que tot val a l’hora de guanyar. Tanque els ulls. Evoque les antigues partides al carrer del Cine, al carrer Fondo, al carrer del Portal Vell, a l’Estació de l’Olla, o a les Quintanes: amb el Sagristanet, fill del Sagristà (que també era un jugador excel·lent: no només s’hereten les finques); amb Marian, la Cantaora; o Saleta; o Mengual; o el Rubio; o Lanuza; o el Picarraco; o el Maioro; o Florencio. Recorde també aleatòriament el Polo, Pere Ronda, el Teuladí, Quico, el Blau, Eugenio, Pere, el Surdo, Macià, el Campetxano, Pere Joan, Agustí, Noiet... I quan explique a classe tot això de la pilota i l’honor —el simbolisme del blanc, el codi cavalleresc, el valor de la paraula, la mútua confiança i la figura de l’home bo— em ve al pensament la figura de Pepe el Sagristà pulcrament vestit de blanc, serenament plantat al mig del carrer, amb la seua sòbria elegància, braços estesos —mans enfundades, guants de pell—, silentment disposat a engaltar la pilota i retornar-la, com si res, a l’altre extrem del carrer.

Mire una altra fotografia, en el Facebook de Pere Ciudad. És un Altea-Murla d’aquell temps. S’hi veu el carrer del Cine pleníssim de gent. M’emocione, recordant aquells moments, aquella gent, aquella afecció. Sempre m’ha semblat inefablement suggeridora, simbòlica i poètica, la imatge d’un poble que sap parar la vida i ocupar el carrer pel pur i extraordinari plaer de jugar el joc antic, cavallerívol, honorable i distingit de la pilota valenciana. Ara que el Sagristà ha acabat la seua última partida i deu estar desembenant-se les mans, se m’humitegen els ulls mirant aquelles fotografies de la meua adolescència i la seua plenitud. I no puc evitar preguntar: «Què s’ha fet d’aquell món, Senyor! Què ha passat? Com pot ser? Com és que tot desapareix? On està ara tota aquella gent?»

No hi ha resposta, mai, per a la pregunta del temps. Això sí: els qui hem seguit i hem jugat el joc de la pilota valenciana al carrer, sabem que quan s’arriba a un val per quinze i ratlla toca canviar de camp. I jugar un quinze decisiu: potser l’últim del joc! Dolgut com estic per no haver pogut anar a la litúrgia de l’homenatge, la memòria i l’últim adéu al Sagristà, només m’aconsola pensar —ai!— que si hi ha un Cel és segur que tindrà un carrer del Cine. Amb exactament la mateixa i idèntica teulada llarga i capriciosa que tenia l’antic Mercat d’Altea. Hi correran les pilotes de badana que pacientment cosia el Ti Joan Asensi. El vell Carrasco, inopinadament rejovenit, farà de marxador carrer amunt i carrer avall, amb les mans tremoloses sostenint les marxes i el clarió. «Val per quinze i ratlla!», anunciarà amb una veu sorprenentment vigorosa i clara. I just en aquell moment apareixerà i es farà mirar, al mig del carrer, la figura senzilla, robusta i segura d’un home bo, fermament plantat, disposat a fer el resto. «El Sagristà!» Admiracions. Comentaris. Mormolejos. Satisfaccions. Somriures. Celebracions. Al seu costat acudiran de seguida Lluís el Bou, Pepe Sastre, Quico el Campetxano i Agustinet el Dama, que també fa poc que han faltat i han tornat al carrer incert del joc etern... «Juga valent!», l’animaran, amb la complicitat de sempre. I s’hi farà un respectuós i celestial silenci. «Va de bo!», anunciarà una veu greu, molt semblant a la de Tonico de Murla. La pilota, treta de bragueta, travessarà alta i recta —amb intenció, art i precisió— tot el carrer del Cine d’un extrem a l’altre: quasi un centenar de metres! Però el Sagristà la jugarà a l’aire, prodigiosament. I no solament la tornarà, desfent tot el carrer sencer, sinó que la farà anar per fora, fins a la tenda de Malena la Boja i encara més enllà.

Si hi ha un Cel —dic— és segur que tindrà un carrer del Cine. I que el Sagristà hi jugarà a pilota. I que tota la gent l’ovacionarà amb efusivitat i vehemència en guanyar el tanto decisiu. Serà com una remor de tempesta dalt dels núvols. I enmig dels crits i els aplaudiments, una veu admirada de xiquet (qui sap si del xiquet que un dia vaig ser, o que ara reviu en la il·lusió de l’aniversari de la filla) potser li retornarà al jugador mític un gest noble, generós i antic; i li agrairà sentidament, a cor nu: «Ara sí que has jugat, valent!»

Val per quinze i ratlla, Sagristà.