ALICANTE. (Pot no haver-hi culpables, però sempre hi ha víctimes). Ga'ha prem el fill contra el pit quan s'ajup per passar sota d'uns esbarzers, mentre el grup de dones descansa. El nen s'arrapa a ella i tremola, però no deixa de xuclar el pit petit i esgotat de la mare. Ella té uns llargs pèls foscos a tot el cos i és gràcil i fibrada. La gran sabana és la seva llar. Ben cert que la cremor del sol ha fet morir moltes herbes, i els fruits dolços són escassos i durs, però ella i els seus quatre fills han perviscut.
Veu, en la distància, amb els seus ulls esclarits i dolços, unes formes blanques, i lentament s'hi atansa: són les flors d'un petit arbre. Ella i el nen es mengen totes les flors que poden, fins que s'adona de cop que la llum fa ombres llargues, i que potser s'ha allunyat massa del grup. El nen somica. Torna enrere per les branques de punxes, però es va fent fosc i no troba les dones. No vol cridar, perquè de nit és millor el silenci.
Llavors veu, unes passes enllà, una figura, i sent joia al pit. Però la joia s'estronca en una mitja por estranya. L'animal que té davant camina amb dues potes com ella, i té pits de femella, però s'adona amb terror que no és com les altres dones. És pelada, com si estigués malalta, té la cara aplanada i a les mans duu un llarg pal. Aquesta bèstia l'ha vist, i es mou tan de pressa que en un batec la té a tocar.
Les dues dones es miren. Ga'ha l'olora sense fer cap moviment. La nouvinguda allarga una mà petita, de llargs dits, i toca el nen. Tal vegada ella també siga mare. Ga'ha observa amb admiració els braços de l'altra dona, plens de dibuixos negres i vermells. Després, la mira a la cara. Les dues femelles es miren als ulls. Ga'ha tomba el cap suaument, destensant el coll. Veu en els ulls de l'altra quelcom que coneix, un esclat de pensaments que són olors i llums, un vincle que sent a dins, com una escalfor petita.
Tanca els ulls quan sent l'estrebada. El petit xiscla, la dona pelada és a sobre seu i crida amb una veu que fa estremir. Altres veus i ombres enormes s'abaten damunt Ga'ha. I abans de morir sota els pals punxents, entén que ella i el petit són, per aquests nous, el què les flors blanques han estat per ella.
(Ga'ha pertanyé a una espècie d'homínids que va poblar la sabana africana fa uns tres milions d'anys, nomenada Paranthropus. Eren éssers bípedes, s'alimentaven de vegetals i vivien en grups. Possiblement eren forts, però no tan ràpids com l'altra espècie, Homo, amb qui van coexistir durant un milió i escaig d'anys. Paranthropus i Homo comparteixen ancestres, és a dir, provenen del mateix tronc filogenètic, però entre ells no hi va haver creuaments. Es creu que condicions adverses del clima, o manca d'aliments, va dur els Paranthrops a desaparèixer. També s'apunta que, molt possiblement, els Homo caçadors van contribuir a la seva extinció).
